LA FORÇA POÈTICA DE MIQUEL ARNAU

 Sota l’aixopluc de l’enigmàtic i alhora suggerent títol, com sens dubte ho és “Decipimur specie recti”, en Miquel Arnau , aquest massa desconegut artista argentoní  es doctora a Mataró de la mà de la Sant Lluc amb una magnífica exposició a la sala del col·legi d’Aparelladors. Una exposició en la que demostra , tot i la poca encertada disposició de l’obra presentada , la gran qualitat que atresora que el situa de manera clara i evident en el top-ten dels artistes del nostre entorn, si és que aquest rànking existís.

Decipimur specie recti és una frase extreta de la poètica d’Horaci que reflexiona sobre l’engany que produeixen les coses belles o vulgaritzant una mica el concepte , el fet de que les aparences moltes vegades enganyen. I és un títol plenament escaient ja que tota l’exposició de Miquel Arnau respon a aquest aforisme en un constant trencament de les aparences.

Un trencament que va des de la confusió que provoca una obra en aparença abstracta quan qualsevol anàlisi que escati mínimament l’escorça exterior ens permetrà veure les arrels figuratives i fins i tot fer entendre que allò que tenim al davant son paisatges en la més perfecta definició de la paraula, fins a l’aparença conceptual que ens porta a imaginar un treball lliure i intuïtiu , quan el mateix anàlisi ens ofereix la conclusió de que és una obra pensada i meditada fins l’extrem  en el que tot està disposat per aconseguir la fi desitjada per el creador.

Diu en Miquel en l’escrit de presentació que el sentit de la seva pintura s’inscriu en una voluntat d’expressió i de no ser res més que pintura , intenció gens baladí , en un mon com l’actual de l’art en que massa vegades l’artista omple de fullaraca la seva obra per amagar la seva insubstància sota a quest vernís disimulador d’una seductora capa exterior.

En Miquel Arnau no és així. No sé si viciat per la seva professió de restaurador, ofici en el que és altament valorat , Arnau sap que per restaurar una obra cal anar a l’ànima , fer-se absent del conjunt i anar a l’essència del detall, en una depuració estricta i il·limitada. I això justament és el que ha anat treballant en el decurs de la seva recerca pictòrica.

Partint del més proper , de l’impacte visual del quotidià, Arnau ha anat fent immersió profunda en aquest paisatge visual viscut per quedar-se en el nucli més pur. Primer van ser les seves mirades als seus dos indrets referencials (Burriac i el Turó de Cerdanyola). Mirades que van donar com a fruit centenars de visions personals cada vegada més interioritzades fins arribar a la taca i al gest , en una simplicitat sintetitzada que deixava clar el camí de l’artista. Després van ser les basses de regar convertides en forats negres a lo Soulages , amb una força d’abducció que t’introduïa a la profunditat matèrica d’uns treballs enriquits al màxim.

Ara Miquel Arnau semble suavitzar-se en el concepte , alhora que accentua la intensitat pictòrica de l’obra. El ritme i el gest agafen més protagonisme , amb l’afegitó d’una paleta cromàtica rica i diversa en la que no fa gens de por el toc agressiu, puntual i fins i tot protagonista , de certs colors d’alta potència. 

Ara el paisatge s’endinsa per uns camins que es reporten a Monet i les seves visions dels seus jardins de Giverny. Paisatge abstractiu, essència sense anècdota . gest, ritme , color, ànima en unes obres vibrants que sedueixen en la mirada i emocionen en la seva introspecció. I que dir de les e sèries negres, plenes d’una veritable simfonia cromàtica de ràpides i vigoroses pinzellades que marquen ritme febril, i que acaba esclatant en un groc explosiu que coordinada tota la peça donant-li equilibri i coherència.

Una obra que es potencia encara més quan tot trencant l’habitual pintura plana del seu treball , afegeix gruix i matèria tot picant l’ullet a un Barceló que s’ensuma de transcantó. I tot per acabar amb uns papers que ens retornen a una època anterior però ara amb un aroma cal·ligràfic oriental que serveix per equilibrar en una teòrica calma , el terrabastall dinàmic i de força pictòrica que és tota l’obra avui presentada per l’artista.

“ Els elements amb que ha treballat son els que es deriven de la seva tradicional contraposició entre fons i figura. La figura en la majoria dels casos és un gest eloqüent, vivaç, com un intens fueteig de les formes que es transforma en el motiu central de l’obra.Per contra , el fons és una superfície cromàtica, curosament treballada , que va des de  la tradicional harmonia de les seves càlides entonacions fins alguns tocs estridents de groc ....

Una exposició que ens constat que ha assolit una perfecta síntesi entre l’esperit de la pintura oriental, l’energia de la’abstracció europea i la llibertat i intensitat de l’americana. Tot plegat té com a conseqüència una pintura que cada vegada ens sembla més europea, més culta i més directa. Una obra que no necessita intermediaris per ser compresa”.

Com poden suposar per la seva qualitat , els dos darrers paràgrafs no son meus i sí de Daniel Giralt Miracle , anant dedicats a l’obra de Jose Manuel Broto. Però els he volgut reproduir per que m’han semblat el més perfecte retrat del que significa la pintura d’un artista , en Miquel Arnau, a qui no heu de perdre de vista si de veritat sentiu la més petita de les atencions per l’art.

Felicitats.

PS.- Llàstima que tan magnífica exposició no assoleixi la millor nota degut a la seu poc encertat muntatge. Un muntatge que peca en l’excés d’obra, s’agrairia molt que les obres respiressin , i principalment en la dispersió de l’idioma plàstic de l’artista que apareix trencat i inconnex , el que li fa perdre força, lectura i consistència global.

El bon professional responsable del mateix va apostar més per l’aire conceptual , majoritari dels artistes amb els que treballa, que convida a uns imputs aïllats , que no pas per la mirada rítmica de l’obra d’Arnau , presentant un frasejat trencat que dificulta la lectura. Un error que l'exposició ho paga, i car,  rebaixant el nivell comunicatiu d’una obra que vull remarcar un cop més , és excel·lent.

Llàstima.