MIQUEL ARNAU

Demà divendres , - avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog-, els afecciobats a l’art tenen una cita obligada a la sala del Col·legi d’Aparelladors on la gent del sant Lluc donen cloenda a aquest veritable espetec de final de temporada en aqust incescendo amb l’obra d’Ester Aliu, Pere Salinas i ara Miquel Arnau.

Miquel Arnau és un artista argentoní lamentablement poc conegut a bon segur pel fet de que això d’exposar no l’ha importat gaire dedicat com estava i està al noble art de la restauració de la que és veritable mestre , essent reconegut com a tal . Així per ex. a Mataró sols ha exposat a l’espai capgròs , alhora que també ho ha fet al museu del Càntir i la casa Gòtica de la seva població, amb alguna que altre incursió molt esporàdica en altres espais expositius del país, les illes o fins i tot a Mèxic.

Ara, passats els cincuanta , sortosament sembla que en Miquel Arnau ens vol fer avinent la seva saviesa creativa i demà ens presenta la seva posta de llarg a Mataró amb “Decipimur especi recti” una frase corresponent a l’Arts Poètica d’Horaci i que podríem traduir en el sentit de que estem enganyats per l’aparença de les coses belles, o fins i tot com els italians usen en sentit figurat per parlar del llop amb aparença de xai.

Una exposició complexa que és la seva darrera volta al cargol en la recerca de l’essència dels sentits a partir d’aquell paisatgisme peculiar que veu des de Monet a Barceló, passant per l’abstracció de Soulages de qui fa anys , quan no era tan reconegut com ara , ja me’n parlava amb passió i delectació.

Una exposició que us recomano amb tota intensitat i que estic segur ens sorprendrà a tots i que haurà de situar a l’artista en el nivell de privilegi que el seu treball mereix. Una exposició que un tindrà el plaer, i hauria de dir l’honor, de presentar.

De moment i per anar fent boca , valgui l’escrit que serveix a l’artista per situar a l’espectador davant la seva obra:

Aquesta exposició és el resultat de l'últim any aproximadament. 

Com podreu veure, conflueixen diverses menes de treballs: sobre tela i sobre fusta uso principalment acrílics; i sobre paper, aquarel·la, tinta i tremp de goma. La intenció és de donar a l'espectador un conjunt unitari, però amb tots el matisos i contrapunts que siguin necessaris. Crec que això és essencial perquè el públic frueixi i entri en aquestes pintures. 

Són pintures escassament referencials, encara que al capdavall cadascú hi veurà el que voldrà d'acord amb la pròpia voluntat interpretativa. 

El cert és que, com resa el títol, som enganyats per l'aparença de les coses belles. Abans pensava que la pintura provenia de l'arquitectura, veia com es pintava a l'edat de pedra, dins les cavernes (primers vestigis arquitectònics), més tard els murs, els frontals romànics, les pintures de Giotto en els murs d'Assís, veia com la pintura s'emancipava amb el pas dels segles de les parets dels edificis on era destinada i esdevenia el que se n'ha dit la pintura de cavallet. 

Ara me n'adono, al cap de molts anys -un sempre se n'adona de les coses massa tard-, que el que hi havia entre la pintura i l'arquitectura, ja en el seu origen, era una tensió, una tensió massa forta que va acabar produïnt un tall, una separació, una ruptura definitiva. L'autèntica pintura (això d'autèntica és sempre delicat) va sempre contra l'arquitectura, que procura el bé, fer les coses boniques, confortables i adequades a un ús (això és teoria). La pintura per contra, pertany a l'expressió i aquesta sovint es converteix en lletjor. El dibuix, el tema, la textura d'un quadre de Monet o de Renoir, resulten desagradables en el moment d'originar-se, on les idees estètiques i els cànons de bellesa establerts eren els d'un Cabanel o d'un Bouguerau. Amb el pas del temps la lletjor inicial es torna un nou tipus de bellesa. Més tard, pintors com Emilio Vedova, Alberto Burri, Pierre Soulages ect. causen rebuig, fàstic, però desprès, amb el temps,  una part del públic s'hi va acostumant i ells aconsegueixen imposar un nou tipus de bellesa. 

És en aquest sentit on s'inscriu la meva pintura, en una voluntat d'expressió i de no ser res més que pintura. La teoria de l'art m'interessa moltíssim, la practico, sempre hi dono voltes, però definitivament, davant la tela en blanc, en el moment de pintar no hi ha res, el pintor està sol. Desprès, l'aprovació o el rebuig de la feina feta; aleshores penso, ho faig quan no pinto, un cop s'ha acabat la sessió, en els intervals. Busco entre els quadres allò que es pugui mostrar, medito, dubto, alguna cosa haig de fer. Aquí ho teniu amb totes les seves imperfeccions.