QUAN NO S’HA D’EXPOSAR.

 

Tan sols he visitat una exposició, i com bé saben els que em segueixen, acostumo a penjar a l’Instagram i al Facebook , una fotografia de la mateixa acompanyada d’un petit comentari del que m’ha semblat, per que serveixi com a prèvia de la crítica que a posteriori penjaré en el blog.

La setmana passada ho vaig fer amb la , per a mi, molt decebedora exposició de Sergi Rabassa a La Cúpula. En el comentari deia exactament:” Decebedora mostra de Sergi Rabassa a "La Cúpula,". Ser artista és molt més que fer collonades sense sentit. Cal rectificar urgentment, retornar al treball silent i sols sortir de nou quan hi hagin veritats i no paridetes “. I el comentari ha portat cua.

Segueixo en les mateixes ja que l’exposició de Sergi Rabassa mostra una vegada més en que el treball en l’art és lent, que el voler córrer massa porta indefectiblement a l’error i que cal un treball pausat i silent i sols sortir a mostrar-lo quan aquest ja està afermat i no en les beceroles.

Em sembla que aquesta és la tercera exposició de l’autor en poc més d’un any.(una que va inaugurar el mateix espai en que exposa ara i la seva expo compartida a començaments d’estiu a Aparelladors), fet que de per se és poc positiu ja que seguim sense saber exactament en quin camí es troba el seu fer artístic i el que és molt més preocupant quin és el camí a seguir.

Sergi Rabassa ha aparegut públicament mitjançant el món del gravat en el que ha anat cercant camins per experiències ben diverses, amb uns treballs en els que destacava més per la seva tècnica que anava agafant protagonisme  que no pas per el que volia explicar ja que apareixia desnortat, sense tenir un far i guia definit i determinat.

Avui , en aquesta exposició a la Cúpula, aquesta desubicació en la que volia explicar-se, m’ha quedat més evident ja que l’exposició consta tan sols de  5 carborundums amb punta seca i gofrat, idèntics amb la sola diferència del color emprat, un parell de gravats més, una escultura  tunejada de Sant Antoni Abad i una petita sèrie de penjolls a l’estil indi americà. Com es pot observar un petit calaix de sastre on triar i remenar.

Amb aquestes peces, tan diverses com disperses , d’un nivell i qualitat d’aprovat raspat,  el resultat crític tan sols pot ser el d’un NO, això no, i convidar a l’autor a que respiri a fons i es replantegi el seu dialecte artístic per a una propera exposició i principalment per al seu futur creatiu si de veritat vols ser considerat “artista”.

Però aquest comentari no serveix, ni servirà per a res, ja que l’artista davant el comentari d’Instagram respon públicament de forma aïrada amb: “Aquestes “paridetes” les vaig realitzar mentre estava amb tractament oncològic, quimioterapia, saps el k es? Saps com es passa? Saps…..
Molts entesos en art i poc en humanitat. No se que et creus, jutge? 🤣🤣 inquisidor de l’art". Frases que segueix en privat, amb expressions desqualificatòries de la meva persona i el meu fer que no explicitaré públicament per respecte , no a mi, i sí a qui me les ha dirigit.

Doncs ho sento molt però el crític jutja l’obra que es presenta i no té per que saber l’estat de l’autor, jo no el sabia. Ha de ser l’autor el que ha de saber que si les obres no son bones, ni tan sols acceptables, per el seu estat personal, és ell  el que ha de decidir  desar-les i esperar a que les obres siguin d’una qualitat que valgui la pena exposar. I si no ho fa així ha d'estar preparat per a opinions negatives.

Hi ha autors que han fet obres espectaculars, en un estat físic lamentable. En elles han sabut copsar la voràgine de la malaltia i han sabut trametre a l’espectador les seves sensacions i emocions. Rabassa no, vol fer el seu art de sempre quan ell no és el de sempre degut  al seu estat i lògicament el final sols en pot ser un: el de l'obra fluixa i conseqüentment , la mala exposició. I això és el que ha de dir la crítica.

I així ho fem, en el desig de que a la millora física que tots esperem , s’hi afegeixi una nova idea plàstica que permeti descobrir a l’artista i el confirmi com a tal. I sí és així actuarem , com hem fet sempre, dient el que creiem i pensem, i sense esperar que a un,  li facin el gara a gara quan la crítica sembli bé o l'hi etzibin  que com més gran, més ruc , com ha passat ja,  quan no  sembli tant bé.

A millorar-se i a esperar que correspongui amb una millora artística que esperem poder-la jutjar.

 

“Voyage, viatge interior”. Sergi Rabassa

Galeria d’Art La Cúpula. Mataró

Del 12 d’Octubre al 2 de Novembre de 2024