RÀFOLS CASAMADA. OBRES DE LA COL.LECCIÓ BASSAT

 

La Nau Gaudí de Mataró  ha començat l’any de manera esplèndida. Aprofitant l’avinentesa de que en aquest any 2023 es celebra , encara que lamentablement no  es faci de manera oficial, el centenari dels artistes Ràfols Casamada i de la seva esposa Maria Girona, i tenint en compte que Lluís Bassat és el col·leccionista més important de l’obra de l’autor, amb més de cent obres a la seva col·lecció, aquest ha decidit realitzar una exposició que amb la seva mirada ens permeti esbrinar, alhora que gaudir, de la més ample visió del seu fer.

De fet una exposició amb tretze obres de Ràfols Casamada i catorze de Maria Girona va ser la primera exposició que la Fundació Carme & Lluís Bassat van realitzar a Mataró. Una exposició que del 18 de juliol fins a finals de setembre del 2008 va ocupar les sales de Can Palauet i que va ser una demostració de la realitat de la col·lecció, en uns moments en que ambdós artistes encara estaven viu ( Ràfols morí el 2009 i Maria Girona el 2015).

Va ser la segona vegada que Ràfols Casamada exposava a Mataró. La primera va ser el mes de març de l’any 1998, de la mà de Josep Manuel Calleja i el grup Vèrtex que amb la col·laboració de Caixa Laietana i el PMC van fer una petita antològica a la seu del Museu i l’antiga sala d’exposicions  de l’entitat que com hom recordarà, es trobava a la Riera al costat de l’Ajuntament. ( Veure la crítica a la pg. 37 del 14 de març de 1998 del “Crònica de Mataró”).

Ara, 25 anys més tard, Ràfols Casamada esclata amb tota la seva potència en aquesta magnífica exposició a la Nau Gaudí, seu de la Fundació Bassat, on mitjançant quasi mig centenar d’obres pròpies de la mateixa fundació, podem veure i conèixer , no tan sols la seva obra sinó també, bona part del seu caminar evolutiu i , de forma principal, de la seva època esplendorosa de maduresa.

“Si em permeteu el consell jo us recomanaria la passejada per l’exposició en un capvespre de dia feiner i amb poca gent a la sala. I en la visita deixar-se anar. Ara la figura, ara la lluita amb l’abstracció i finalment amb el domini de la mateixa. I sempre el ritme, la cadència, la bellesa.

Ara un blau, i de trascantó un altre de diferent. I el rosa que amaga un somriure groc per donar pas a una munió de verds i ocres. I la figura , mig amagada, que ens somriu tot fent-se present. Com exemple de les emocions portades més enllà del gest, la imatge i les paraules.

I tot, pas a pas en el silenci dens de les paraules esdevingudes art, quan cada pinzellada és un sil·labeig a la recerca d’una rima sempre lliure, en el cor de la plàstica feta emoció.

Massa vegades s’ha acusat a l’abstracció anomenada poètica de ser tova, efectista, complaent amb l’espectador. Ràfols Casamada ens demostra aquí, l’absurd de les generalitzacions. Amb l’art fet poesia, o ves a saber si poesia convertida en Art, l’artista segueix escrivint en el llibre de les emocions sobtades. Quan la bellesa esdevé protagonista sense afanys de carrinclona primadonna vinguda a  menys, i sí en canvia amb la intenció de ser-hi present, no per que hagi estat buscada i sí simplement per que s’ha trobat, un ha de romandre senzillament en el callat silenci de les íntims emocions per descobrir, com l’autor diu en un dels seus poemes : “un nou món, cel blau en somni clar. àlbers de fum al caire d’un núvol d’esguards”.

Simplement emocions.”

Aquests paràgrafs els vaig escriure per a la crítica de l’expo de Ràfols Casamada de fa ara quasi 25 anys, però m’han semblat perfectes per expressar l’emoció de la seva pintura, la que em produí llavors i al que em segueix provocant ara al passejar-me per la Nau Gaudí.

Des de la primera obra “Natura morta de la llimona” de l’any 1947,fins a la darrera “Transparència” del 2004, podem  descobrir mitjançant una tranquil·la passejada l’evolutiu ben fer de Ràfols Casamada al llarg del seu caminar artístic.

Així ens poden enfrontar amb obres quasi desconegudes com ho son “Casa con miradores (1957) ”Maig 68 (1968), el seus “Signes d’aire” (1976) i començar amb la seva abstracció geomètrica com “Espai vertical” (1977), o “Espai obert central” del mateix any, per seguir amb abstraccions més pures com el “Cadaqués “ (1981) per passar a una abstracció plàsticament més intensa com “Forma blava” ( 1987-1988), o “Moviment d’aigua” del mateix any, o el sorprenent i captivador “Ritme blanc” del 1989, per passar a la seva abstracció més personal  dels anys 90 i fins la seva mort,  que està perfectament representada amb obres com “Tensió”, “Eco” , “Nocturn  marí”, i toies les que pertanyen a aquesta època fins assolir les seves obres més críptiques i personals de començaments del 2000.

Tot en un concepte artístic fonamentat, com molt bé diu Bernat Puuigdollers, encarregat d’escriure el magnífic llibre catàleg de l’exposició, quan parla de l’equilibri perfecte entre emoció i raó, entre l’anàlisi mesurat de la realitat i els ulls oberts a la sorpresa del món.

Unes afirmacions que segueixen molt bé el que declarava en vida el mateix Ràfols Casamada quan afirmava “ Independentment dels camins que segueixi l’art d’avui, ha de mantenir una actitud ètica davant d’un món vulgaritzat, violent i materialitzat. L’art ha de complir una funció de reflexió, ha d’obrir nous horitzons. En bona mesura és metàfora i model de la realitat. La seva contemplació és un acte íntim. L’espectador davant la tela, amb les seves pròpies sensacions. Per aquest motiu té un valor tan important: és una forma de no perdre’s en allò que és mesquí i de mirar d’arribar a coses que tinguin una certa entitat més enllà d’allò mesurable".

L’exposició de Ràfols Casamada que es presenta a la Nau Gaudí no es tan sols una espectacular exposició que ens permet gaudir en plenitud de la seva veritat artística, ans també és un senyal de la seva potència artística , com la d’aquests  grans artistes catalans que hem ant perdent en els darrers quinze anys i que van restant amagats en el caixó de l’oblit, com son els casos del mateix Ràfols Casamada, de Guinovart o d’Hernández Pijuan, Maria Girona i tants d’altres que resten amagats en les col·leccions oficials , amb poques obres , mentre que les col·leccions privades que atresoren les millors peces no els hi donen el paper important que sens dubte la seva obra mereix i com es fa evident en aquest cas amb el cas de Ràfols Casamada i la magnífica col·lecció de la que disposa el col·leccionista Lluís Bassat i que amb tota generositat fa públic en aquesta magnífica exposició de més que obligada visita,  i si es repetida millor, que ens ofereix ara i fins l dia de la Mercè d’enguany a la Nau Gaudí de Mataró. 

Exposició d’obligada visita  amb consell d’adquisició del pertinent catàleg escrit per Bernat Puigdollers , a la que caldria afegir, durant tot el mes de febrer, l’exposició  que també s’ofereix en el Museu del Càntir d’Argentona, col·laboració també de la Fundació Carme & Lluís Bassat.

Gràcies Lluís Bassat per el gaudi immens que genera aquesta exposició en tot aquell que estima l’art veritable.

 

Ràfols Casamada,. Obres de la Col·lecció Bassat

Nau Gaudí. C de la Cooperativa 47. Mataró

Del 18 de gener al 24 de setembre del 2023