Que
la seva lectura serveixi de prèvia a la visita mataronina i alhora que també sigui
un esperò per visitar la mostra d’Argentona.
RÀFOLS
CASAMADA. L’ART DE LA LLIBERTAT
“La
llibertat és impertinent. És la impertinència dels ignorants que es creuen amos
de la seva voluntat i autors de la seva vida perquè tenen finalitats, decisions pròpies i organitzen la
vida, la seva i la dels altres, en funció dels projectes. La llibertat és també
la impertinència dels rebels que, sabent que les teranyines de la dominació no
s’acaben mai, s’obstinen a alliberar-se’n, a ells i, si s’escau, el conjunt de
la societat”.
(
Marina Garcés. “La llibertat impertinent” )
Aquestes
frases que encapçalen aquesta escrit m’han vingut al cap quan començava a
estructurar aquesta presentació per el catàleg de l’exposició d’obres de Ràfols
Casamada, que organitzada i comissariada per el Consorci del Museu d’Art
Contemporani de Mataró i pertanyents a la Col·lecció de la Fundació Carmen i
Lluís Bassat , el Museu del Càntir té ara l’honor de presentar ,sumant-se al
reconeixement públic, que no oficial, en l’any del Centenari de l’artista i de la
seva esposa , també artista, Maria Girona.
A
més , poques línies després, en el mateix escrit Garcés incideix fent
referència a Diderot, considerat l’iniciador de la crítica d’art, tot dient “que
l’art de la vida només pot ser una constant i ininterrompuda experimentació”.
Reflexions
ambdues que m’han semblat molt escaients per a si mateixes i per el fet de que
Marina Garcés és neta del gran poeta Tomàs Garcés, que fou el gran defensor de
Ràfols Casamada en l’artístic i en la seva vesant poètica , essent qui
l’entroncà amb el cercle de la intel·lectualitat catalana del moment.
Llibertat
i experimentació, dos constants permanents en la trajectòria de Ràfols Casamada
com bé explica el crític Daniel Giralt Miracle que qualifica la seva pintura
com d’una sàvia austeritat, tot remarcant que l’obra de Ràfols “ és un
treball fet amb la llibertat i des de la llibertat que sense renunciar a una
experimentació dels recursos i de les idees, fon en un tot indivisible,
inconfusible, tensament harmònic, el fer i el ser del seu autor. I sempre en
aquest territori entre el real i l’imaginari, la figuració i l’abstracció, el
vist i el recordat”. Uns conceptes que s’evidencien a la perfecció en el
recorregut d’aquesta mostra que ens permet fer ullada a la seva trajectòria amb
obres que van des de 1960 a 2003 , amb l’afegitó del retrat de línia
figurativa, de la seva esposa Maria Girona de l’any 1947 que en marca el punt
de partida.
Ràfols
Casamada és autor que arriba a l’abstracció en una constant i permanent
experimentació de la seva llibertat i partint d’un ideari figuratiu evolutiu
que té inici en el respecte absolut per el noucentisme i per l’obra del seu pare, Albert Ràfols i Cullerès,
conegut pintor, que destacava per l’enquadrament fotogràfic i la factura
esbossada. L’ample coneixement de Torres García, Togores , Sunyer i tants altres importants pintors
noucentismes conformen un substrat creatiu de sensibilitat especial que Ràfols
Casamada anirà trencant amb plena llibertat, escapolint-se de les normatives
estilístiques i modals que tantes vegades condicionen l’obra contemporània, de
tal modus que és capaç d'integrar el millor d’Henri Matisse i de
l’expressionisme abstracte americà mitjançant una permanent recerca cromàtica i conceptual
de total coherència.
Una
llibertat i evolució que es generen des del color i l’ús d’estructures
geomètriques, que en certa manera li serveixen de crosses per anar-se
despullant de l’anècdota de la figuració i endinsar-se en l’abstracció més pura
i alhora complexa.
El
propi artista va deixar escrit que :” Cal anar més enllà de la superfície de
la decoració. Cal treballar en profunditat, tot i que la pintura sigui una
superfície plena de colors...i el dibuix una provocació del grafit damunt el
paper blanc. Tan sols furgant en aquesta profunditat - del color, de la
matèria, de la forma- s’aconsegueix
dotar de pes, densitat i vibració l’obra. Fer de l’objecte-pintura, un objecte
diferent. Aquesta diferència és l’art “. I en aquest camí va romandre
durant tota la seva trajectòria, evolucionant amb la constància de
l’impertinent llibertat del rebel.
Un
camí que ara i aquí , en aquesta magnífica exposició que ens ofereix la
generositat de la Fundació Carmen i Lluís Bassat, se’ns fa avinent en l’acurada
tria que ens permet veure el punt de partida figuratiu, l’arribada a
l’abstracció amb la seva austeritat
cromàtica amb el blanc com a protagonista, el seu pas per el geometrisme
abstracte d’aires bauhausians amb tonalitats de brillantor noucentista, l’arribada
del color i l’assoliment de l’abstracció poètica, lluny de tot dogmatisme, contraposant a la cridòria dramàtica d’altres
abstractes de la seva generació, la silent cridòria del que creu que la
sensibilitat és la clau per despertar l’experiència estètica.
Una
sensibilitat explicitada amb sobrietat, finesa i elegància , que subjuga en el
visual i interroga en el conceptual, oferint-nos aquell veritable Art que sols
pot sorgir de la mà d’aquells artistes capaços amb la seva rebel·lia
d’expressar-se i mostrar-se en la seva més plena llibertat que alhora és la
nostra.
Pere
Pascual
Crític
d’Art
Membre
de les Associacions Catalana i
Internacional de Crítics d’Art
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada