dimarts, de gener 17, 2023

ALBERT RÀFOLS - CASAMADA

 



Just abans de parlar de la magnífica exposició que al voltant de Râfols Casamada i la seva obra , ha organitzat el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Fundació Carmen & Lluís Bassat, a la Nau Gaudí de Mataró, em sembla bé posar a disposició dels lectors,  l’escrit que encapçala  el catàleg de l’exposició que la Fundació Bassat realitza al Museu del Càntir d’Argentona, dedicat al mateix artista i de la que en parlàvem justament fa poc menys d’una setmana.

Que la seva lectura serveixi de prèvia a la visita mataronina i alhora que també sigui un esperò per visitar la mostra d’Argentona.

 

RÀFOLS CASAMADA. L’ART DE LA LLIBERTAT

“La llibertat és impertinent. És la impertinència dels ignorants que es creuen amos de la seva voluntat i autors de la seva vida perquè tenen  finalitats, decisions pròpies i organitzen la vida, la seva i la dels altres, en funció dels projectes. La llibertat és també la impertinència dels rebels que, sabent que les teranyines de la dominació no s’acaben mai, s’obstinen a alliberar-se’n, a ells i, si s’escau, el conjunt de la societat”.

( Marina Garcés. “La llibertat impertinent” )

 

Aquestes frases que encapçalen aquesta escrit m’han vingut al cap quan començava a estructurar aquesta presentació per el catàleg de l’exposició d’obres de Ràfols Casamada, que organitzada i comissariada per el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró i pertanyents a la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís Bassat , el Museu del Càntir té ara l’honor de presentar ,sumant-se al reconeixement públic, que no oficial, en l’any del Centenari de l’artista i de la seva esposa , també artista, Maria Girona.

A més , poques línies després, en el mateix escrit Garcés incideix fent referència a Diderot, considerat l’iniciador de la crítica d’art, tot dient “que l’art de la vida només pot ser una constant i ininterrompuda experimentació”.

Reflexions ambdues que m’han semblat molt escaients per a si mateixes i per el fet de que Marina Garcés és neta del gran poeta Tomàs Garcés, que fou el gran defensor de Ràfols Casamada en l’artístic i en la seva vesant poètica , essent qui l’entroncà amb el cercle de la intel·lectualitat catalana del moment.

Llibertat i experimentació, dos constants permanents en la trajectòria de Ràfols Casamada com bé explica el crític Daniel Giralt Miracle que qualifica la seva pintura com d’una sàvia austeritat, tot remarcant que l’obra de Ràfols “ és un treball fet amb la llibertat i des de la llibertat que sense renunciar a una experimentació dels recursos i de les idees, fon en un tot indivisible, inconfusible, tensament harmònic, el fer i el ser del seu autor. I sempre en aquest territori entre el real i l’imaginari, la figuració i l’abstracció, el vist i el recordat”. Uns conceptes que s’evidencien a la perfecció en el recorregut d’aquesta mostra que ens permet fer ullada a la seva trajectòria amb obres que van des de 1960 a 2003 , amb l’afegitó del retrat de línia figurativa, de la seva esposa Maria Girona de l’any 1947 que en marca el punt de partida.

Ràfols Casamada és autor que arriba a l’abstracció en una constant i permanent experimentació de la seva llibertat i partint d’un ideari figuratiu evolutiu que té inici en el respecte absolut per el noucentisme i per l’obra  del seu pare, Albert Ràfols i Cullerès, conegut pintor, que destacava per l’enquadrament fotogràfic i la factura esbossada. L’ample coneixement de Torres García, Togores  , Sunyer i tants altres importants pintors noucentismes conformen un substrat creatiu de sensibilitat especial que Ràfols Casamada anirà trencant amb plena llibertat, escapolint-se de les normatives estilístiques i modals que tantes vegades condicionen l’obra contemporània, de tal modus que és capaç d'integrar el millor d’Henri Matisse i de l’expressionisme abstracte americà mitjançant  una permanent recerca cromàtica i conceptual de total coherència.

Una llibertat i evolució que es generen des del color i l’ús d’estructures geomètriques, que en certa manera li serveixen de crosses per anar-se despullant de l’anècdota de la figuració i endinsar-se en l’abstracció més pura i alhora complexa.

El propi artista va deixar escrit que :” Cal anar més enllà de la superfície de la decoració. Cal treballar en profunditat, tot i que la pintura sigui una superfície plena de colors...i el dibuix una provocació del grafit damunt el paper blanc. Tan sols furgant en aquesta profunditat - del color, de la matèria, de la forma-  s’aconsegueix dotar de pes, densitat i vibració l’obra. Fer de l’objecte-pintura, un objecte diferent. Aquesta diferència és l’art “. I en aquest camí va romandre durant tota la seva trajectòria, evolucionant amb la constància de l’impertinent llibertat del rebel.

Un camí que ara i aquí , en aquesta magnífica exposició que ens ofereix la generositat de la Fundació Carmen i Lluís Bassat, se’ns fa avinent en l’acurada tria que ens permet veure el punt de partida figuratiu, l’arribada a l’abstracció  amb la seva austeritat cromàtica amb el blanc com a protagonista, el seu pas per el geometrisme abstracte d’aires bauhausians amb tonalitats de brillantor noucentista, l’arribada del color i l’assoliment de l’abstracció poètica, lluny de tot dogmatisme,  contraposant a la cridòria dramàtica d’altres abstractes de la seva generació, la silent cridòria del que creu que la sensibilitat és la clau per despertar l’experiència estètica.

Una sensibilitat explicitada amb sobrietat, finesa i elegància , que subjuga en el visual i interroga en el conceptual, oferint-nos aquell veritable Art que sols pot sorgir de la mà d’aquells artistes capaços amb la seva rebel·lia d’expressar-se i mostrar-se en la seva més plena llibertat que alhora és la nostra.

 

Pere Pascual

Crític d’Art

Membre de les Associacions  Catalana i Internacional de Crítics d’Art