RECUPERANT ELENA PAREDES

Al Maresme artístic existeixen dues marques que per se son sinònims de qualitat. Per un cantó Can Caralt, sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres que de fa un temps ha esdevingut veritable espai expositiu de referència a la comarca i que és cobejat, no tan sols per els artistes comarcals, ans també per artistes de gran qualitat d’arreu del país. L’altre és la Fundació Bassat que ja sigui en el paper de col·lecció , exposant els fons de la mateixa, com en el descobriment i recuperació de grans artistes que per diverses raons, no han merescut el favor de la història i el públic, com en el cas de Subarroca o ara mateix d’Elena Paredes que en la conjunció astral d’ambdues entitats  esclata amb resplandent magnificència en l’exposició d’estiu de Can Caralt, en el que es una veritable sorpresa que alhora significa una passejada per més de mig segle d’art català.

Elena Paredes ( 1955 – 1998) és un artista argentina que s’afincà a Barcelona i molt especialment a Cadaqués a on entrà en contacte amb el gruix d’artistes catalans que tenien el seu sojorn per aquelles terres. Va ser la primera dona que guanyà el Premi de dibuix Joan Miró ( 1955) i entre les seves exposicions cal remarcar les realitzades a la Maegth i Dau al Set , el que fa avinent el nivell del seu treball. Anecdòticament hem de dir que va exposar ala mataronina galeria  l’Abast ( 1977) en una col·lectiva d’art gràfic d’artistes catalans contemporanis , al costat del bo i millor de l’art del moment.

A la seva mort , el seu nom desaparegué del planeta artístic, cosa que ja haviasucceit en els  darrers anys de vida fina que fa un parell d’anys la Fundació Bassat aplegà un centenar de peces eves que han estat incorporades a la col·lecció i que ara, una reduïda part i en forma d’individual arriben per primera vegada al públic en general.

L’obra que es mostra d’Elena Paredes ens ofereix un recorregut per la seva trajectòria  desdel 1955 al 1997. Una trajectòria rica en matisos i evolucions i que ens permet fer-ne paral·lelisme amb la trajectòria històrica de l’art que català  en aquest convivència paral·lela .

Aquesta lectura ens permet , per un cantó, oferir-nos a una pintora amb un domini tècnic aclaparador que li permet endinsar-se en les més diverses tendències amb èxit total. Capaç de començar amb un paisatgisme constructivista i volumètric i seguir per un expressionisme figuratiu d’altíssim nivell. És justament aquesta capacitat de mimetitzar-te externa i el que és més important, interiorment amb les tendències existents a l’època, és  la segona gran característica del seu fer. L’informalisme conceptual i matèric, l’intrarealisme a l’entorn d’una nova figuració, i l’abstracció contundent que fa que noms com Tàpies, Mensa o Cuixart surtin espontanis  surant per la mostra , demostra l’alt nivell d’una gran artista que amb clares referències de molts, ofereix en canvi una mirada personal i única dels grans, passats per el sedàs de la seva pròpia personalitat.

Exposició altament interesant , que en realitat son dues exposicions en una. La primera , la que recupera un nom important que havia caigut en l’oblit (Elena Paredes) i al que caldrà fer una important revisió i la segona , la que ens permet fer repàs a la realitat artística d’una determinada època del nostre país en la que encara queda molt per estudiar.

Felicitats a la Col·lecció Bassat i a can Caralt per aquest treball conjunt que ens permet recuperar tan oblidat nom.

Exposició d’obligada i mol recomanable visita que serà una agradabilísima sorpresa per els amants del bon art.