OSCAR SANCHÍS. LA PERFECCIÓ DE L’AQUAREL.LA DESCRIPTIVA

L’exposició de l’artista mataroní , de fa temps afincat a Barcelona, Òscar Sanchís, que presenta els seus darrers treballs a la sala d’Aparelladors , m’ha retornat de cop i volta als finals dels anys 70, començaments dels 80 del segle passat.

En aquells temps sovintejaven a Mataró, especialment a Anticus, la galeria del carrer Sant Cugat i a la sala de la Caixa Laietana, i posteriorment a Studium 48 i Tot-Art, exposicions de Torrabadell, Ayneto, Fresquet, Olivé, Lloveras, tots ells membres de mèrit de la per un llavors potent Associació d’Aquarel·listes de Catalunya que practicaven una aquarel·la descriptiva, il·lustrativa , estricta en els cànons  i sense cap mena de vel·leïtat de modernor.

Una aquarel·la tan mimètica entre ells que J.M. Cadena un dia em digué que si els reunissin a  tots per fer una obra d’una mateixa zona i no els hi deixessin signar fins al cap d’un mes, molts no sabrien distingir la seva obra de la del seus companys, de tant alt grau d’identitat en l’estructura i resolució compositiva que tenien entre ells.

Quaranta anys més tard l’aquarel·la ha perdut el paper important que tenia en aquells moments, i no deixa de ser curiós, ja que el material, tant en pigments, com molt especialment en la qualitat i diversitat dels papers ha millorat ad infinitum, però potser la dificultat tècnica , - la tècnica és una circumstància poc apreciada avui en dia -, ha retirat als autors d’aquesta espectacular especialitat.

Sanchís en canvi, enamorat de la mateixa, ha aprofundit en ella fins adquirir un mestratge de perfecció considerable, fet que queda ben pales en aquesta replena exposició que omple a vessar les parets d’Aparelladors. Una exposició que per poder ser gaudida amb més intensitat bé en sobra una tercera part.

Una exposició en la que podríem fer diferenciació de dos tipus d’obres: les d’ofici i les de benefici. Les primeres son aquelles en que semblen realitzades quasi a cegues, o el domini tècnic li permet fer obre amables, d’indrets igualment amables, amb un resultat ensucrat  d’aquells del “que maco”, ideals com a  decoració standart , sense cap mena de compromís i passió. Obres de menú per a espectadors poc exigents. Obres solament d’ofici. Obres de pintor com  a millor definició. Obres formalment molt ben fets però sense cap ànima comunicativa més allà de la descriptiva.

Sortosament aquestes obre cohabiten amb d’altres més atrevides, més potents i que presenten uns reptes evidents. Obres en les que la tècnica no apareix com a única virtut , ja que hi ha una recerca del motiu, un establiment de les directrius en les que s’estructurarà l’obra, una aposta per una cromàtica més agosarada i un desig creatiu que supera en molt el simplement tècnic. Unes obres d’artista que van molt més enllà de les de pintor.

Exposició especial aquesta que avui Sanchís ens ofereix a Aparelladors. Especial per la tècnica, molt en davallada actualment, i també pe el concepte artístic. Però és una exposició avaluable tant per la perfecció tècnica d’altíssim nivell, com per el desig d’adequar a aires de modernor, una pintura decorativa i essencialment il·lustrativa que ja semblava enterrada a la història.

Però també ofereix una pregunta, com és per que Sanchís no fa un pas més enllà i aprofitant les seves capacitats no és llença per camins més desfermats, més en un estil com el del desaparegut Amadeu Casals, i cerca al contemporaneïtat d’una tècnica meravellós , actualment tant en desús com és la de l’aquarel·la.

De veritat que seria un plaer poder veure-ho i gaudir-ho.