Lu Brunet , l’artista que ocupa aquest mes les parets de l’espai
capgròs, és un filòloga barcelonina que després de molt anys dedicats a l’ensenyament
, el 2005 va descobrir quasi per casualitat,- segons ella mateix afirma-,el món
de l’art i d’ençà aquell moment s’hi ha endinsat
en plenitud, encara que han estat escasses les seves exposicions individuals. És
doncs en aquesta posició de nouvinguda a
l’art, i no sota cap altre, que caldrà establir la paramètrica de judici al respecte
d’aquesta exposició.
Formalment l’exposició cau en els defectes en els que cauen el 99% d’artistes novells,
com son la saturació per un excés important d’obres presentades i la manca d’un
fil que lligui l’exposat.
Mai he entès per quins set sous, els artistes novells, per
tant aquells que haurien de fer una més estricte selecció prèvia, tenen per
costum exposar quanta més obra millor. La raó a bon segur és la inseguretat i la
manca d’autocrítica i d’autoconeixement de l’obra per saber quina és la millor
cara i com si esperesen que fos el
públic que amb la seva resposta dictamini la cara i la creu d’aquest caminar iniciàtic.
En aquets cas, sobra una tercera part de les obres presentades ja sigui per que
no aporten res al conjunt, ja per que amb l’enfarfegament que provoquen no
permeten que respiri el conjunt de l’obra el que perjudica greument a les obres
de més qualitat.
Igualment és molt important entendre que una exposició és
com un poema, una cançó o un capítol d’un llibre i per tant tot el presentat ha
de tenir una coherència en la lectura i si
bé es possible una diversitat el que no ha d’existir mai és una disparitat de
formes, conceptes i idees fet que si succeeix en aquest cas.
Però aquests defectes es curen amb el temps i l’experiència
, l’important és el concepte plàstic que vol mostrar l’autora. La disparitat de
la que parlàvem abans denota el dubte interior de la creadora que no acaba d’establir
el concepte mare del seu fer. Certament el color és el que marca el ritme i la
cadència pictòrica, però ho fa sense la definició de quin és l’element solista.
Lu Brunet sembla decantar-se per l’abstracció
però la seva obra és en canvi figurativa en l’interior , figuració que
en algun cas es predominant. I encara que intenta treballar amb superfícies
simples, amb intensitat cromàtica, creant espais volumètrics que estructurin l’obra,
manca encara el sentit global de construir fonamentant-se en el color, establint-se
en un diàleg de contraris que serveixi per reflectir millor la seva personalitat
creativa.
No com ara, en que les obres semblen acabar-se per
esgotament i de manera totalment lliure. L’obra ha d’estar en el cap de l’artista
des del moment en que la comença i ha de crear les tensions pictòriques necessàries
per gestar de manera ordenada el procés creatiu. Fer que ara per ara no posseeix encara la
pintora.
Però com dèiem al començar l’obra de Brunet sols pot ser
jutjada en fonament a questes beceroles artístiques en les que es troba. I
mirant més enllà és pot albirar un futur millor. Cal essencialment una definició
de principis i afermar-se en els mateixos. Igualment cal polir diversos defectes
compositius i tècnics i cal treballar molt més, per no quedar-se en una obra teòricament
“bonica”, estètica i decorativa i fer el pas més enllà que és l’obra que impacta
i neguiteja.
Jo la veig en el camp
d’una figuració abstractiva, en la que podria tenir punt d’exemple i focus d’atenció
en noms com de Stäel o Caneja, amb aquest paisatge de síntesi que enamora i
neguiteja. Però per això falta humiltat, treball i dedicació, elements que Lu Brunet,
intel·ligent com és , a bon segur sabrà adaptar al seu propi tarannà i que ens
podrà permetre en una propera ocasió tenir una valoració molt més positiva del
seu treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada