PINTURA, OH LA PINTURA !!!. SOTA MÍNIMS

 Els creadors quan assoleixen aquesta consideració en majúscules son capaços de tractar la seva especialitat en les seves més diverses vessants, però entre ells sempre n’hi ha una que correspon exactament a la seva “veritat” més estricta  i serà aquella en la que aconseguiran la plenitud personal, i com no la comunicativa, que a fi de comptes signifiques la raó i la conseqüència de l’art. 

Un músic és capaç de tocar més que correctament els més diversos instruments, però n’hi ha un en el que assoleix l’excel·lència. L’escriptor pot tocar els més diversos pals literaris  però serà sols en un d’ells quan es sent plenament realitzat. I justament el mateix succeeix amb els artistes , podran treballar diverses idiomes i emprar les més diverses tècniques , però serà sols en una determinada actitud que assoliran la seva veritat artística.

Qui hagi seguit el caminar de Teresa Pera a través de les seves exposicions ( Museu Monjo. Maig 2013 / La destil·leria . Desembre 2014 /Can Caralt. Llavaneres . Setembre 2015 .Col·legi d’Aparelladors 2015), no tindrà cap mena de dubte de que Teresa Pera és en ànima i essència, pintora, i és en aquest camp en el que sublima el seu missatge vital que justament troba en la plàstica pictòrica el camp abonat a la més desfermada de les seves dissertacions sensitives.  El seu políptic dedicat al seu mestre, mentor i amic, Alberto Gonzalo, n’és la demostració més fefaent. Una obra rotunda, mesurada i meditada que esdevenia veritable obra clau per entendre  la veritat plàstica i pictòrica de l’autora.

Ara però, tres anys més tard, ens trobem a La Destil·leria amb una creadora desorientada, meliflua, preocupada més per estar en l’ona de la mediocritat del concepte que no pas en la recerca potent de la seva expressió. Absolutament allunyada de la frase de Zóbel amb la que definíem la seva primera exposició : “Ver lo que ve, y pintar lo invisible del leve estallido”, Pera ha esdevingut una simple aprenenta a la que no s’endevina futur immediat.

És lògic que un, que estava encisat amb la seva creació, es pregunti com ha pogut ser aquest trencament amb un fer i un llenguatge creatiu en el que tot encaixava com anell al dit,  per anar a conrear les antípodes, i un no troba cap raó més poderosa que el fet de la seva entrada com a  professora ajudant a la facultat de Belles Arts.

Un indret ben curiós aquest, ja que en ell s’evangelitza més en la teoria conceptual posant l’accent en l’estètica, sempre que no caigui en decorativisme o bellesa, més propers a uns camps filosòfics que no pas en els fonaments acadèmics ancestrals, i en el que s’ha arribat a dir a professors  de tècniques pictòriques que allò era un perdre el temps, que la pintura era cosa del passat i que seria millor la seva desaparició voluntària que no pas la seva erradicació per ser element retrògrad indigne d’ocupar espais de docència.

Teresa Pera ha entrat en aquest mon del “conceptualisme” i amb la fe del convers ha renunciat al passat , i per tant al seu propi jo, per seguir al guru de torn i així avui  en aquest Sota mínims” a la Destil·leria presenta les seves raons que tal i com s’explica en la informació que publica la galeria responen a això:
“Durant el procés de creació, Pera s’ha aturat a reflexionar més que ma i sobre l’entorn. Preguntes com ara què persisteix de les substàncies que desapareixen, com es poden optimitzar els recursos o com canvia la percepció de la natura i el paisatge, han quedat plasmades en totes les seves obres.

«Sota mínims» pretén anar una mica més enllà de la reflexió ecològica i les qualitats narratives o estètiques. I per això també vol establir un paral·lelisme amb la condició de l’artista, professió que sovint es troba en situacions de precarietat. En definitiva, l’exposició és una invitació a dialogar amb l’espectador sobre un lloc i unmoment compartits. Sobre la idea d’una mala utopia, com diu Edgar Morin, que s’instal·la a poc a poc en l’imaginari de les persones. Sobre un territori que no pot quedar erm”.

Així, tal i com segueix explicant la informació oficial,” L’exposició s’articula a través d’instal·lacions, escultures i làmines cal·ligrafiades. L’aigua, el temps i el lloc modifiquen totes les obres. El metabolisme orgànic i el moviment aquós es fan evidents tant a les pintures com als objectes.

El caràcter performàtic de l’exposició és una de les raons per les quals Teresa Pera ha realitzat in situ algunes de les obres.”

I per tancar el cercle es presenta una obra que ha estat al taller de l’artista els dos últims anys i  s’ha anat esborrant amb l’acció de la humitat i les condicions a què ha estat sotmesa durant aquest temps.

Una exposició aquesta absolutament descompensada que com si d’una fibril·lació auricular es tractés fa que aurícules i ventricles no bateguin al mateix ritme i la intensitat del concepte, prou vàlid, no es parell a la intensitat de l’obra que el representa. Una obra que de tan aquosa, s’esvaeix, s’evapora i no deixa petja en el pensament i el record de l’espectador.

Potser per això , i en el convenciment de que Teresa Pera és una bona artista, m’imagino el mateix joc conceptual expressat mitjançant plàstica pictòrica  en l’evolució de la Teresa Pera de fa tres anys i crec que no hi ha color, millor dit, sí que hi ha color, molt color, i subtilitats , pinzellades, gruixos i textures. Hi ha pintura.

Pintura, OH! La pintura, a la que volen matar i segueix més viva i necessària que mai, una pintura a la que segur tornarà Teresa Pera, massa bona artista per perdre’s en bajanades puerils com les avui ens presenta.