dimecres, de juny 12, 2019

8 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ 2019 (I)






Corria començaments d’abril quan vaig assistir a les deliberacions del jurat de la biennal Torres García. Ho vaig fer com ho he fet en quasi totes les edicions, convidat per la gent del Sant Lluc com a pare putatiu que soc de la Biennal.

Sempre he dit que seria magnífic, i una gran lliçó d’art , filmar el making-off del veredicte. És una constant lliçó de sapiència artística i de coneixement dels autors i de les seves obres. I a més , potser, s’arribaria a fer entenedor del públic en general, el per que d’algunes decissions en els veredictes finals.

Qui ha estat de jurat en concursos d’aquesta mena sap que la dinàmica no deixa de ser curiosa. De bon començament es forma un grupet de destacats, entre els que sembla albirar-se que la lluita serà d’entre un o dos dels mateixos, però arriba un moment en que un comentari, un detall, una puntualització, ho capgira tot  i mentre uns pugen, altres baixen en les apostes i de cop i volta apareix el tapat que va agafar preeminència i acaba imposant-se en l’esprint final, a voltes amb veritable foto finísh. Així ha succeït a totes les edicions, potser amb l’excepció de la primera en la que el cubà Gustavo Díaz Sosa va ser dominador des del primer instant.

Potser per això vaig posar-me molt nerviós quan vaig observar el llarg esprint de Mònica Vilert que anava acostant-se a la primera plaça amb una obra sense fissures ni enemics, mentre que en els seus rivals apareixen discussions conceptuals que els anaven restant punts. Quan va caure la maça del veredicte final vaig respirar alleugerat i content.

Content i satisfet personalment doncs he estat un fidel defensor de la gran vàlua de Mònica Vilert, una artista en bona part maleïda, a la que vaig fer confiança d’ençà la vaig descobrir a Foment Disseny amb Rovira Brull i els treballs de “Joc d’Armaris” i “Ous de Pasqua” el que va fer que fos la seleccionés per la ja històrica exposició de Dürnau (1988) , fa més d trenta anys, essent la més jove participant.

Content per ella ja que autora de treball silent i callat, però enormement potent en qualitat i coherència, mereix abastament sortir d’aquest silenci captiu generat al seu voltant que l’ha convertit en una artista reconeguda i respectada en el món de l’art local, però alhora inexistent en el global de la ciutadania.

I content com no, per la Biennal  que afegia al seu palmarès una obra d’altíssima qualitat, sensible i subtil ad limitum , que podria agradar o no però que inquietava i tan sols a vol ras mereixia el màxim de respecte.

Per això vaig acudir esperançat a l’acte públic del veredicte, esperant la resposta general que va ser, com no podia ser d’altre manera, de satisfacció per l’obra guanyadora , amb les pertinents objeccions a la falla, com succeeix en tots i cadascun dels concursos que es celebren per arreu.


255 van ser les obres presentades al mateix , corresponent a artistes de molts diferents països , encara que residents tots ells a l’estat espanyol, com marquen les bases, amb un escampall de procedències que avarca tota la geografia espanyola. Així entre els 40 artistes finalistes, a més dels catalans , n’hi ha de Madrid, Màlaga, Canàries, Zamora, València, Bilbao, Múrcia, Alacant, Astúries, Almeria i Mallorca, el que demostra la importància estatal que ha aconseguit el concurs amb tant sols 8 edicions a les seves esquenes.

Unes obres que en el que pertoca a les quaranta finalistes , presenten un nivell clarament inferior a d’altres edicions, en especial a la darrera que va ser la millor de totes les realitzades. Ha disminuït el nombre de treballs de caire constructivista, mentre que la figuració segueix a la baixa, amb una presència minsa en nombre i qualitat.

En propers posts farem anàlisi detallat d’obres guardonades, artistes locals i resta d’obres seleccionades.

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)