Corria començaments d’abril quan vaig assistir a les
deliberacions del jurat de la biennal Torres García. Ho vaig fer com ho he fet
en quasi totes les edicions, convidat per la gent del Sant Lluc com a pare
putatiu que soc de la Biennal.
Sempre he dit que seria magnífic, i una gran lliçó d’art , filmar
el making-off del veredicte. És una constant lliçó de sapiència artística i de
coneixement dels autors i de les seves obres. I a més , potser, s’arribaria a
fer entenedor del públic en general, el per que d’algunes decissions en els
veredictes finals.
Qui ha estat de jurat en concursos d’aquesta mena sap que la
dinàmica no deixa de ser curiosa. De bon començament es forma un grupet de
destacats, entre els que sembla albirar-se que la lluita serà d’entre un o dos
dels mateixos, però arriba un moment en que un comentari, un detall, una puntualització,
ho capgira tot i mentre uns pugen, altres
baixen en les apostes i de cop i volta apareix el tapat que va agafar preeminència
i acaba imposant-se en l’esprint final, a voltes amb veritable foto finísh.
Així ha succeït a totes les edicions, potser amb l’excepció de la primera en la
que el cubà Gustavo Díaz Sosa va ser dominador des del primer instant.
Potser per això vaig posar-me molt nerviós quan vaig
observar el llarg esprint de Mònica Vilert que anava acostant-se a la primera plaça
amb una obra sense fissures ni enemics, mentre que en els seus rivals apareixen
discussions conceptuals que els anaven restant punts. Quan va caure la maça del
veredicte final vaig respirar alleugerat i content.
Content i satisfet personalment doncs he estat un fidel
defensor de la gran vàlua de Mònica Vilert, una artista en bona part maleïda, a
la que vaig fer confiança d’ençà la vaig descobrir a Foment Disseny amb Rovira Brull
i els treballs de “Joc d’Armaris” i “Ous de Pasqua” el que va fer que fos la seleccionés
per la ja històrica exposició de Dürnau (1988) , fa més d trenta anys, essent
la més jove participant.
Content per ella ja que autora de treball silent i callat,
però enormement potent en qualitat i coherència, mereix abastament sortir d’aquest
silenci captiu generat al seu voltant que l’ha convertit en una artista
reconeguda i respectada en el món de l’art local, però alhora inexistent en el
global de la ciutadania.
I content com no, per la Biennal que afegia al seu palmarès una obra d’altíssima
qualitat, sensible i subtil ad limitum , que podria agradar o no però que
inquietava i tan sols a vol ras mereixia el màxim de respecte.
Per això vaig acudir esperançat a l’acte públic del veredicte,
esperant la resposta general que va ser, com no podia ser d’altre manera, de
satisfacció per l’obra guanyadora , amb les pertinents objeccions a la falla,
com succeeix en tots i cadascun dels concursos que es celebren per arreu.
255 van ser les obres presentades al mateix , corresponent a
artistes de molts diferents països , encara que residents tots ells a l’estat
espanyol, com marquen les bases, amb un escampall de procedències que avarca tota
la geografia espanyola. Així entre els 40 artistes finalistes, a més dels
catalans , n’hi ha de Madrid, Màlaga, Canàries, Zamora, València, Bilbao, Múrcia,
Alacant, Astúries, Almeria i Mallorca, el que demostra la importància estatal
que ha aconseguit el concurs amb tant sols 8 edicions a les seves esquenes.
Unes obres que en el que pertoca a les quaranta finalistes ,
presenten un nivell clarament inferior a d’altres edicions, en especial a la
darrera que va ser la millor de totes les realitzades. Ha disminuït el nombre
de treballs de caire constructivista, mentre que la figuració segueix a la
baixa, amb una presència minsa en nombre i qualitat.
En propers posts farem anàlisi detallat d’obres guardonades,
artistes locals i resta d’obres seleccionades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada