Dèiem en el primer d’aquest
sèrie de posts que enguany la Biennal no destacava per el nivell mig de
qualitat, al menys en el que fa referència a les quaranta obres seleccionades.
Desconeixo el nivell de les dues centes i escaig que es van quedar a la prèvia però
confio absolutament en la vàlua del prestigiós jurat i per tant calculo que
entre elles no hi hauria cap tresor amagat.
Entre les que han arribat a la vista dels espectadors, hi ha
dos grans decepcions ja que les obres presentades no estan ni de bon tros al
nivell de la seva qualitat com son els casos de Núria Guinovart i Gonzalo
Elvira.
De la resta poca cosa a remarcar.
De totes elles, sols l’obra de Martí Font Segú ( fotografia superior), mereixeria al meu
entendre una major atenció essent digne al menys de ser guardonat. Una peça atractiva,
molt ben treballada i que presenta interrogants, un fer poc habitual en aquesta
edició.
Al seu nivell també estava l’obra d’Alba Milán Sánchez,( imatge adjunta) a la que uns
desajustos tècnics limitaven la seva força i poder d’atracció.
Fora d’elles , cal parlar del geometrisme ben realitzat i
equilibrat d’ Aureliano Alfonzo, el joc geomètric cromàtic de Clara Isabel
Arribas Cerezo, la frescor de Blanca Gibert , trencant les seves habituals
horitzontalitats, el bon fer d’Adrián Jorques Tortosa i l’afany purista perfeccionista de Jaume Pérez
Cremades.
Tot en una edició més d’aquesta biennal plenament afermada en
el context plàstic del país i de la resta de l’estat i a al que manca tan sols
un petit salt per ser ja un concurs de referència generalitzada.
Amb les meves felicitacions a l’organització vagi l’esperança i el desig
d’una novena edició molt millor que no pas l’actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada