dissabte, de juny 15, 2019

BIENNAL TORRES-GARCIA. ( II ) OBRA GUNYADORA






El jurat del 8 Premi de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró, composat per  Gloria Bosch, Antoni Luis, Maria Palau, Pilar Parcerisas i Arnau Puig ha proclamat guanyadora entre les 255 obres presentades  l’obra “Sense títol” de Mònica Vilert.

Una obra que respon perfectament a la realitat de la més darrera evolució d’aquesta autora mataronina, més coneguda en el nom que no pas per la seva presència pública a la que es reticent en conseqüència  una treball tant silent i pausat com constant i reflexiu.

L’obra guanyadora és un esplèndid treball ple de subtilitat en el que les textures i el treball matèric i cromàtic portat al límit, expressen el darrer pas d’una artista com n’hi ha poques a  la ciutat.

Un treball poètic estructurat en els límits pictòrics , amb un retorn a aquelles ceres que amprava en els seus començaments. Un treball simfònic en la diversitat cromàtica a l’entorn del que teòricament sembla un monocromatisme. El detall de l’accent en tal o qual nota, sempre en la recerca màxima de la sensibilitat creativa i alhora de l’espectador. Una obra de recerques que intentant trobar-se a si mateix, acaba trobant-se a un espectador que queda enganxat en la subtilitat de la xarxa emotiva que genera. Una gran obra sens dubte

Corria l’any 1988 quan Mònica Vilert era ja la més jove seleccionada per la que després ha estat exposició mítica de Dürnau. Cursava per un llavors tercer curs de Belles Arts. En el pertinent catàleg, dèiem llavors del seu treball “ Treballa la tela amb compartiments inter relacionats. Uns espais que de per se ja tenen vida pròpia, però que aconsegueixen la seva plenitud amb l’ajut de la resta de l’obra que la complementa alhora que li serveix per establir una relació de prioritats  que marquen el ritme del conjunt. Ja sigui a través de la pintura, la tècnica mixta o el col·lage, l’autora concreta una poesia visual, en la que el gest, el color i la sensibilitat tenen el suficient pes propi com per que malgrat les evidents referències facin del seu treball un element  personal altament respectable. El seu decorativisme, que n’és conseqüència i no pas defecte, ajuda a fer més dúctil el seu treball  que ja és ara de gran intensitat i bellesa plàstica. Per tot això i per la seva joventut, el nom de Mònica Vilert és nom a considerar”.

Una evolució amb punt àlgid amb la seva exposició “6 sentits” celebrada conjuntament a Tertre i la sala de la caixa Laietana. Corria 1991 i l’autora tenia tant sols 25 anys i esdevenia una de les grans promeses de l’art català contemporani. L’exposició “Terrera” de 1999 a Can Palauet ho confirmava. D’ençà llavors un silenci captiu motivat per raons personals i la desaparició pública amb petites presències puntuals com per exemple la del seu incomprès cartell de Santes després d’una aspre polèmica anterior, i  la darrera mostra fa unes temporades a la sala d’Aparelladors.

Ara, sortosament , el seu triomf a la Torres García torna a situar a Vilert sota el focus i això és una grandíssima notícia. Ho és per el d’afirmació del seu treball al que ha estat fidel a les verdes i a les madures i per el fet d’obrir els ulls a la ciutadania de la realitat d’un art sensible, emocionat i emocionant , en una contemporaneïtat absoluta, lluny de la fullaraca del MAC, i que en el recolzament a aquests autors i al seu treball és per on ha d’apostar la Cultura local.

Ara Vilert assoleix amb aquest premi el reconeixement públic i dels saberuts de l’art  (un jurat d’altíssim nivell), de la vàlua del seu treball. Esperem que no sigui un simple foc d’encenalls i desperdiciem de nou la vàlua d’una gran artista que ha estat merescuda guanyadora d’aquesta Biennal. 

I jo que me n’alegro.