TEMPUS FUGIT . 6 ANYS.

 

Avui fa justament 6 anys que en arribar quarts de vuit del vespre la Nau Gaudí es va omplir a petar , tot i que no hi havia inauguració oficial degut al dol per la tragèdia de l’avió de Germanwings que afectà a ciutadans mataronins, per a l’obertura de Tempus Fugit, una mostra que com molts recordaran i que va reunir a 24 artistes mataronins ( Alís, Brasó, Cabellos, Capitani, Codina, Codina-Esteve, Cusachs,Duran, Garolera, Guirao, Jordà, Lleonart, Manent, Nefer, Parés, Prat Pons, Perecoll, Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Suari, Vilamanya i Vilert) que presentaven obra actual contraposant la seva lectura a treballs realitzats al menys vint-i cinc anys abans. Una exposició que vaig tenir l’honor i el plaer de comissariar , en el concepte i en la realitat plàstica ,i que crec és cabdal per entendre els camins de l’art i dels artistes mataronins  de l’últim terç del segle XX i començaments del XXI.

Avui ,quan ja han passat sis anys crec que es pot analitzar amb una certa perspectiva la importància de la mateixa, els seus pros i contres i com no la transcendència que ha tingut , si és que n’ha tingut alguna.

En primer lloc crec que evidentment  va ser una col·lectiva històrica. A Mataró en els darrers 50 anys sols hi ha hagut tres exposicions que es puguin considerar així , per el que van ser, van significar i per la documentació de coneixement global que van generar.

La primera va ser “Mataró- Dürnau “  (1988). Una mostra més ample en el temps i més esquifida en els participants , en la que van estar presents autors de diferents èpoques ja que anava de Puig I Cadafalch a Torres García fins a Vilert, i Domènec . Una selecció feta sota diversos condicionants que va provocà algunes presències i algunes absències difícilment justificables.

La segona és aquest Tempus Fugit que crec jo va donar clara imatge de la realitat dels vint-i cinc anys posteriors. I finalment la tercera la d’Artistes de Mataró a Nova York ( 2019 ), reduïda als autors de la Col·lecció Bassat marcant ja més una mirada de futur que no de passat.

Tres exposicions amb uns valuosos catàlegs que amb el pas del temps afavorirant l’estudi històric de l’art d’aquets entre segles i que no vull estar de remarcar,  per el d’orgull professional que per a mi representa, porten la meva signatura en els escrits analítics dels mateixos.

Altre element molt a valorar que va ser la gran exposició que va integrar la Nau Gaudí a la ciutat. Malgrat que aquesta ja portava més de quatre anys activa, eren molts els mataronins que no s’hi havien acostat , per desconeixement , mandra  o , per que no dir-ho, per allunyament del concepte artístic cultural que s’hi practicava, en el que els artistes locals n’eren absents.

Tempus Fugit va comportar una presència massiva dels mataronins. Ja va quedar ben clar amb la gentada que omplí l’espai en el dia inaugural, i seguí amb la constant afluència durant tots els dies en que va romandre oberta, que fa que en proporció segueixi essent l’exposició més visitada de tots les efectuades a la Nau i fins hi tot cal remarcar la massiva participació en els visites guiades que un mateix va tenir el plaer de realitzar.

Altre punt enormement positiu va ser el de visualitzar el valor global de la plàstica mataronina, per un llavors i avui mateix , absent de l’activitat normal expositiva de la Cultura Oficial de la ciutat, i fins i tot descobrir artistes mataronins de qui bona part no en tenia cap coneixement. Un valor global que cal extrapolar a l’individual, ja que el nivell de l’exposat denotava una qualitat que marcava unes possibilitats d’èxit  dels seus protagonistes per depassar el nivell en que estaven en aquell moment.

Un valor que va fer que Lluís Bassat hi fixés la mirada i que a partir de l’exposició un bon grup d’artistes mataronins van entrar en la col·lecció el que els hi ha donat una visualització important al poder ser exposats en les diverses col·lectives organitzades per arreu del país i fora d’ell, al costat dels més importants artistes i observar com les seves obres no desmereixen en res el nivell col·lectiu.

I com no que Tempus Fugit fos així el germen de l’exposició a Nova York del 2019 en la que set artistes mataronins van exposar els seus treballs al bell mig de Manhattan en el sempre concorregut Instituto Cervantes.

En l’altre apartat de la balança cal destacar l’escassa transcendència exterior de la mateixa. Com que va ser una exposició gestada des d’Alcaldia i en contra del parer de Cultura, aquesta no va fer ni un pas per publicitar-la, gestar una itinerància que hom considerava com imprescindible, quan no es va dedicar a boicotejar-la de la manera més barroera, com per ex. fer-la desaparèixer de la agenda d’activitats on-line de Cultura Mataró, o no donar-li cap paper de preponderància en l’agenda impresa.

Però el pitjor de tot és que malgrat les promeses fetes de manera verbal i diverses vegades , amb testimonis i sense, i que consten per escrit en el catàleg de l’exposició, no s’ha repetit una mostra d’artistes locals a la nau, amb diferents protagonistes i sota idearis diversos, que estava previst tindria caràcter bianual. Un incompliment repetidament denunciat per mi  i que va acabar amb el meu cessament com a membre del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per  deslleialtat institucional ( té pebrots la cosa, quan un era el responsable de la seva activitat més exitosa. Deslleial?).

Per això ara sis anys més enllà em queda el gust dolç de l’èxit professional personal, la rellevància que es va donar a l’art i als artistes locals, i la reacció dels mataronins àvida de plàstica propera i de qualitat. I com no el gust amarg del fracàs de la nul·la transcendència de futur que va tenir, no essent la primera, si no la única,  d’un cicle que hauria de donar rellevància a l’art i els artistes locals .

Però ara , passats sis anys vull donar encara més les gràcies als artistes participants, a la Núria Poch que tant va fer per a l’exposició i per a conèixer als artistes de Mataró, a Joan Mora , alcalde per un llavors, que va ser insistent en el projecte fins dur-lo a terme i a tots aquells que d’una manera o altre van fer possible que Tempus Fugit fos un èxit històric que es recordarà durant dècades.

Però també vull manifestar que no he oblidat ni perdonat a aquells que van posar tots els pals possible a les rodes per que l’experiència fos un fracàs i especialment vull centrar-me  en  la persona que ha faltat a  totes les paraules donades i que ha falsejat intencionadament la història. Per a ell , Quim Fernández , és obvi que no puc dir-li senyor, el meu menyspreu més absolut i etern.

 Certament el temps segueix fugint i se’ns escapoleix de les mans, però sortosament els records segueixen ben vius i actius. I per els que en vam se protagonistes d’una o altre manera, estic segur que seran un records que perduraran per sempre en les nostres vides.