Segueix temporada la sala d’Aparelladors amb la mostra
col·lectiva “_Dins” protagonitzada per Ester Aliu, Máximo Almeida, Roser Busquets,
Antoni Luis, Teresa Roig, Luisa M. Segura i Manuel Vegas.
Una mostra col·lectiva, sols s’estructura en aquest sentit
de col·lectivitat quan entre els actors de la mateixa existeix un fil potent
que vertebra la seva creació o la seva intencionalitat. No és aquest el cas en
que sols el dibuix i la monocromia no son elements suficients per bastir l’entramat
adequat que aguanti la mostra, ja que l’element essencial no s’explicita en el
comú, per més que es palpi en el rerefons del conjunt i s’expliciti en la
individualitat.
Així en aquest sentit conceptual, l’exposició passa de ser una mostra col·lectiva a un seguit de mostres individuals que intenten oferir, sense aconseguir-ho una exposició coral.
Dit això , el que implica el fracàs de la col·lectiva, s’ha
d’apuntar que aquest fracàs coral queda superat,
davant l’interès particular dels diversos solos que la conformen. Solos
especialment brillants en el cas d’Esther Aliu i Luisa M. Segura. Tant Aliu com
Segura estan en el moment àlgid de la seva creació, ambdues semblen haver-se alliberat
del passat i ara campen lliures i dominadores del seu llenguatge i la seva intencionalitat.
Queda molt lluny d’ara mateix aquelles aquarel·les quasi híper
realistes amb que Segura s’estrenava per els nostres verals. Ara el realisme és
menys real i més conceptual. Els treballs que darrerament ens està presentant en
aquesta sèrie que podríem dir de l’home invisible, ens ofereix perfecció,
intencionalitat i rotunditat plàstica. A més emanen un atractiu comunicatiu que
atrapa a l’espectador obligant-lo a depassar la formalitat de l’exercici tècnic
per endinsar-lo a reflexions molt més profundes.
Fet força parell succeeix en el cas d’Esther Aliu a qui
artísticament sembla haver-li anat molt bé aquests temps estranys. El tancament
envers si mateixa sembla hagi concentrat la seva gran força plàstica
comunicativa, allunyant-se de la disparitat que a vegades la dominava. Ara la
seva potència es tan gran com aquest superar els marges que ella mateixa
explicita realment en el muntatge de les obres, en aquets puzles complexos
relligats en si mateixos que atresoren un carrega plàstica i dinàmica que
subjuga i sedueix. Simplement esplèndida.
Tots sabem del perfeccionisme realista de Máximo Almeida que
en aquest cas fa un reduccionisme experimental per centrar-se en la petitesa de
les coses, en la poètica del quotidià, a la cerca de la força dels objectes que
ens envolten, a voltes com si fossin invisibles. La perfecció de les petites
coses i de les petites obres.
Antoni Luis en canvi ens ofereix l’entramat arquitectònic
ocult amb el que basteix els seus treballs, relacionats també amb l’íntim i el
quotidià. I ho fa amb una perfecta dissecció oferint-nos per un cantó l’entramat geomètric / volumètric de les
mateixes i per l’altre el resultat final sense el toc de color que les caracteritza
i les porta cap el món pop, com si les hagués rentat amb lleixiu l per tant decolorat.
Roser Busquets també fa palès el domini de l’ofici i de la intencionalitat, en aquest cas amb un
llenguatge de caire més subtil i poètic ,amb les mans i els objectes , ben contrastats amb un oportú color vermell
que els hi dons força i alhora calidesa.
Teresa Roig sembla voler atrapar l’espai amb els seus jocs
geomètrics i la interacció del blanc i negre, de la llum i les ombres. Roig
arribada fa poc a una creació més constant i continuada segueix demostrant que
té molta coneixença d’art i que ara explora de quina manera es pot expressar
millor.
Finalment Josep Vegas
de nou juga amb la teòrica simplicitat de la línia i el disseny per atrapar
la mirada i mostrar el seu potencial, que com va quedar ben palès a l’expo de
la Fundació Iluro és prou important.
Resumint doncs, exposició que exigeix una mirada
individual que supera en potència, i per
molt, el desig col·lectiu dels seus participants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada