SILVIA ALCALÁ . NUNC FEMINA. MUSEU MONJO

 

En la darrera crítica que vaig fer a una exposició de Silvia Alcalá, li recomanava fer un parèntesi a la seva desfermada carrera expositiva per poder fer reflexió del seu llenguatge pictòric, ja que al meu entendre s’observava un cert esgotament del mateix, en una repetició massa evident de les estructures constructives que sols oferien petites variacions i a la que calia airejar a la recerca de noves paraules artístiques per seguir expressant les afinades reflexions del seu pensar.

Tinc els meus dubtes de si l’artista va ser procliu a aquella reflexió ja que entenc perfectament que quan un ha agafat embranzida i ha trobat el truc per generar obres d’una manera continuada i alhora aquestes son plaents a autor i espectadors, el més fàcil és ajornar la reflexió per a temps pitjors.

  

Però l’arribada de la pandèmia ho capgirà tot. L’stop expositiu , l’obligat confinament, una major possibilitat d’introspecció, una certa disponibilitat horària, etc. A més és ben cert que en moments de crisi és quan l’artista s’allibera del seus lligams i és capaç de generar una obra més embravida i lliure.

I d’aquests condicionaments ben dirigits per la reflexió acurada de l’autora sorgeix aquesta magnífica exposició que explossiona resplendent a les sales del Museu Monjo de Vilassar de Mar.

Mantenint conceptualment  la ideologia que traspua tot el seu treball, aquesta s’actualitza  mitjançant l’aparició d’uns figures menys hieràtiques, que deixen de ser immòbils cariàtides que suporten el pes de ser dones en una societat patriarcal, per convertir-se en essers vius i actius en societat.

 L’individualisme de la figura va deixant mica en mica el pas, a figures  agrupades en diàleg entre ells, i fins i tot apareix  un nou concepte , com és el cas d’una de les peces més brillants de l’exposició , l’obra que jo titulo “dona i paisatge”, obra iniciàtica d’una nova època. Treball de gran potència, obrint pas a una nova finestra creativa en un camí que albiro molt interessant. Com igualment cal remarcar l’esplèndida obra coral de retrats “familiars” plena de segones i interessants lectures.

Però aquest potent canvi conceptual ve recolzat i potenciat per un important canvi en el treball de les peces. Fins ara la figura femenina a vegades quedava colgada sota la cridòria cromàtica i del treball dels fons . Ara en els fons, apareixen noves sensibilitats, textures, jocs d’entintats que alhora que enriqueixen el treball, donen la força reflexiva que s’aconsegueix també amb el canvi de paleta cromàtica, en la que nous tons càlids i la disminució de l’agressivitat del color, capgira  les peces i els hi ofereix un misteri afegit que accentua la comunicació amb l’espectador.

Amb tot el dit no caldria reincidir en dir que ens trobem davant d’una més que interessant exposició de molt recomanable visita , en la que al plaer estètic i visual si afegeix aquest reclam de la reflexió al voltant de la potència de la dona i del seu gradual empoderament en la societat, que sortosament sembla ja no té aturador.

Una exposició a més a més  amb un acurat muntatge, oferint les peces precises per poder expressar  tot allò que vol dir l’artista sense una paraula de més, i que esdevé punt i apart, i jo diria que sense possibilitat de marxa enrere,  en la trajectòria de Silvia Alcalà en la que s’albira un futur resplendent.

Felicitats.

LA INTENSA MIRADA PICTÒRICA DE SILVIA ALCALÁ

L’empoderament de la dona en el món de l’art, actualment abassegador, ha servit per eliminar definitivament el mal concepte d’art femení en el tòpic de gènere que havia servit per qualificar-lo com un art sensible, decoratiu, tou, amable i fins i tot nyoyo i cursí.

La desaparició d’aquest art “femení”  fonamentat en els tòpics de gènere ha estat substituït per un nou concepte, més d’acord amb la realitat personal i social de les dones artistes ,com ho és el d’art “en femení”. considerant com a tal l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i especialment envers el món i la societat que ens envolta.
En aquest concepte es on s’estableix i desenvolupa els seus conceptes artístics Silvia Alcalá que en aquest mes esclata amb una exposició resplendent  "Feminae... Mujeres” a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

Silvia Alcalá és un creadora amb una potent formació. No és habitual trobar-se amb artistes amb titulació de Belles Arts i Història de l’Art, un fet que li permet alhora de copsar el concepte artístic com a forma evolutiva d’un passat immemorial, i trobar-hi la forma tècnica més escaient per assolir més plenament les seves intencions plàstiques.

Pintora en essència com és, creu fermament que la pintura  és avui per avui el llenguatge més subversiu per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre complex i conflictiu. Molt en la línia de la gran artista Susy Gòmez, a Silvia Alcalá l'interessa dialogar des de la pintura, que quasi sempre ens parla d'humanització, de l'imperfecte, que és justament el punt de partida  que precisa per explicar-se.

Silvia Alcalá estructura la seva pintura, tant en el concepte com tècnicament, de dins a fora. Les seves obres comencen donant primacia al fons, aquell element generalment menystingut per a una majoria de creadors. Allà , fonamentada generalment en el collage, l’autora munta la bastida que sustentarà i estructurarà l’obra.

Des del color, element fonamental per a ella, no per que serveixi com esquer d’atenció, i sí per sentir-lo vivencialment, passant per els detalls tècnics com és l’ús accentuat de papers de seda que en la diversitat de colors i el seu entrecreuament generen un pòsit cromàtic màgic  que servirà en la culminació de l’obra per elevar la figura que la dominarà.

Un fet, aquest del collage que li permet marcar la musicalitat i la intenció de cada una de les seves peces. Així ens trobem davant uns plantejaments a voltes fauvistes, en altre amb caires antillans ben referenciats a Gauguin, o fins i tot fent homenatge referencial a les composicions cromàtic - geomètriques de Paul Klee.

Aquest fons servirà de suport i arrel a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt. Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències primitivistes que alguns qualificarien com picassianes però que jo prefereixo establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo Arroyo. Unes figures estàtiques i hieràtiques, amb mirada freda a l’estil de la mirada romànica que en la seva quietud i remarcant el silenci, ens interroguen sense pausa, i seguint-nos al llarg de tota l’exposició.

Uns figures de dones que ens parlen des de l’interior, silent i carregat de pors i angoixes, en el cas de les úniques peces no vibrantment cromàtiques i establertes en grisos i colors enfosquits. Mentre que per l’altre part, la més cromàtica, l’interrogant va per camins més socials i identitaris del paper de la dona en la societat, molt en un sentit d’absència de plenitud .

El veritable art si vol complir la seva veritable funció ha de neguitejar, ha d’interrogar, provocar reflexions  i cercar respostes. Justament aquest és la lluita de Silvia Alcalá, atreure amb l’esquer de la bellesa estètica i una vegada enganxat l’espectador en la densa tela d’aranya de la seva pintura, realitzar mil i una preguntes que ni s’identifiquen ni s’expliciten, però que l’obliguen a submergir-se en l’aposta conceptual de l’artista per intentar-hi trobar solucions  i respostes.

Creu l’artista que una mirada supera qualsevol silenci i lluita en cada obra per que així sigui. I a fe que ho aconsegueix amb aquestes mirades que parlen, reflexionen i interroguen en una exposició que no s’haurien de perdre. Defugin la bellesa formal de les peces i siguin capaços de capbussar-se en la força del seu interior i estic convençut  que un neguit seré els acompanyarà al sortir de la sala. El que significarà el triomf del veritable art , i el d’una artista poc coneguda que han d’apuntar a la seva agenda, Silvia Alcalá.

Felicitats.

(les imatges del post son pròpies i extretes de les xarxes i no han de correspondre forçosament a obra exposada)