dimarts, de febrer 16, 2021

SILVIA ALCALÁ . NUNC FEMINA. MUSEU MONJO

 


En la darrera crítica que vaig fer a una exposició de Silvia Alcalá, li recomanava fer un parèntesi a la seva desfermada carrera expositiva per poder fer reflexió del seu llenguatge pictòric, ja que al meu entendre s’observava un cert esgotament del mateix, en una repetició massa evident de les estructures constructives que sols oferien petites variacions i a la que calia airejar a la recerca de noves paraules artístiques per seguir expressant les afinades reflexions del seu pensar.



Tinc els meus dubtes de si l’artista va ser procliu a aquella reflexió ja que entenc perfectament que quan un ha agafat embranzida i ha trobat el truc per generar obres d’una manera continuada i alhora aquestes son plaents a autor i espectadors, el més fàcil és ajornar la reflexió per a temps pitjors.

  



Però l’arribada de la pandèmia ho capgirà tot. L’stop expositiu , l’obligat confinament, una major possibilitat d’introspecció, una certa disponibilitat horària, etc. A més és ben cert que en moments de crisi és quan l’artista s’allibera del seus lligams i és capaç de generar una obra més embravida i lliure.



I d’aquests condicionaments ben dirigits per la reflexió acurada de l’autora sorgeix aquesta magnífica exposició que explossiona resplendent a les sales del Museu Monjo de Vilassar de Mar.



Mantenint conceptualment  la ideologia que traspua tot el seu treball, aquesta s’actualitza  mitjançant l’aparició d’uns figures menys hieràtiques, que deixen de ser immòbils cariàtides que suporten el pes de ser dones en una societat patriarcal, per convertir-se en essers vius i actius en societat.




 L’individualisme de la figura va deixant mica en mica el pas, a figures  agrupades en diàleg entre ells, i fins i tot apareix  un nou concepte , com és el cas d’una de les peces més brillants de l’exposició , l’obra que jo titulo “dona i paisatge”, obra iniciàtica d’una nova època. Treball de gran potència, obrint pas a una nova finestra creativa en un camí que albiro molt interessant. Com igualment cal remarcar l’esplèndida obra coral de retrats “familiars” plena de segones i interessants lectures.



Però aquest potent canvi conceptual ve recolzat i potenciat per un important canvi en el treball de les peces. Fins ara la figura femenina a vegades quedava colgada sota la cridòria cromàtica i del treball dels fons . Ara en els fons, apareixen noves sensibilitats, textures, jocs d’entintats que alhora que enriqueixen el treball, donen la força reflexiva que s’aconsegueix també amb el canvi de paleta cromàtica, en la que nous tons càlids i la disminució de l’agressivitat del color, capgira  les peces i els hi ofereix un misteri afegit que accentua la comunicació amb l’espectador.



Amb tot el dit no caldria reincidir en dir que ens trobem davant d’una més que interessant exposició de molt recomanable visita , en la que al plaer estètic i visual si afegeix aquest reclam de la reflexió al voltant de la potència de la dona i del seu gradual empoderament en la societat, que sortosament sembla ja no té aturador.



Una exposició a més a més  amb un acurat muntatge, oferint les peces precises per poder expressar  tot allò que vol dir l’artista sense una paraula de més, i que esdevé punt i apart, i jo diria que sense possibilitat de marxa enrere,  en la trajectòria de Silvia Alcalà en la que s’albira un futur resplendent.

Felicitats.


Cap comentari: