La pandèmia també ha causat estralls molt importants en el camp plàstic. El confinament ha provocat una tempestat d’ajornaments quan no suspensions, de mil i una exposicions, amb l’efecte cataracta d’incidir en molts projectes que estaven previstos , engegats i als que sols faltava el darrer retoc per arribar al públic.
La recuperació d’una minvada normalitat va permetre
reiniciar l’activitat amb limitacions però el confinament perimetral de les
poblacions ha afectat especialment a indrets fora de les grans ciutats, com és
el certifica en el cas del maresme,
comarca en que l’activitat plàstica expositiva qualificada està més en les
poblacions (Llavaneres, Argentona, Vilassar de mar...) que no pas en la pròpia
capital Mataró, que fora de la Nau Gaudí és moltes vegades un veritable desert
qualitatiu.
Això haurà convertit en quasi invisibles exposicions
importants com és el cas que avui ens ocupa, d’Erik Schmitz que presenta el seu
excel·lent bon fer al Museu del Càntir d’Argentona , en una exposició (Essència)
que us recomanem ja de vell antuvi.
Schmitz és un jove artista nascut a Alemanya però crescut i
format a terres de ponent, llicenciat en Belles Arts, especialitat en escultura,
i diplomat com a tècnic superior d’escultura aplicada a l’espectacle i en
Projectes i direcció d’obres de decoració. Igualment es especialista en gravat que
aprendre i dominar en la seva estada mexicana en raó de l’aprofundiment dels seus
estudis.
Ara al Museu del Càntir explosiona amb una mostra global de
gran impacte visual i creatiu. Dominador de l’espai com espectacle, Schmitz
diposita el seus “cors” realitzats amb tota mena de tècniques i materials per
confegir un passional batec que ressona
per l’espai expositiu creant una atmosfera espacial en al que l’espectador queda
sotmès als imputs directes que rep de totes i cadascuna de les obres
presentades.
Dominador tècnic de les més diverses disciplines, el creador
les empra amb saviesa per aconseguir sempre un resultant que tant complau a ell
mateix com sedueix a l’espectador que cau en la seva xarxa amb plaer i alhora
amb el neguit que li causa les reflexions obligades davant la seva obra.
Visual, tècnica i conceptualment, l’exposició és rodona alhora
que fàcil és intuir un camí exitós per el creador, que tant en la bidimensionalitat
de les seves xilografies com en l’espectacle volumètric de les seves escultures
, marca camins i estableix límits, en una exposició de lenta, repetida i molt recomanada
visita.
No us la perdeu
Felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada