dimecres, de febrer 03, 2021

COL·LECCIÓ BASSAT . ANYS 90 (II). NAU GAUDÍ. EL MILLOR

 



Comença any la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí recuperant el tremp expositiu perdut en part per la pandèmia, encara que durant ella ha mantingut les portes obertes sempre que la normativa ho ha permès, alhora que malgrat l’aturada ha fet gira per Andalusia presentant una exposició generalista de gran qualitat que ha tingut gran acceptació per aquelles terres.

Ara ens presenta la segona exposició de l’apartat dels anys 90 . Una exposició conformada per poc més de 80 peces, de les quals una vintena son escultures, que corresponen a una quarantena d’artistes entre d'ells 4 son dones. Una exposició eclèctica en l’estilístic , tal i com és habitual en al col·lecció i en les exposicions que desenvolupa, i que complementa de manera ben adient, la mirada d’aquells temps que ens oferia en l’anterior capítol expositiu.



Potser no és aquesta de les exposicions més cridaneres per el nom dels artistes participants, però en canvi és de gran atractiu per els bons afeccionats per la diversitat de conceptes que ens ofereix, alhora de per que aquest art dels 90, és l’art que haurem viscut en directe la gran majoria dels visitants, i per tant el coneixement previ de l’exposat ja està en les nostres ments. A més a més, i en una lectura localista, a més de les obres dels artistes  Perecoll i Pepe Novellas, incorporat darrerament a la col·lecció, es presenten  un bon gruix d’autors que han exposat a la ciutat per el que de primeríssima mà hem pogut gaudir del seu bon fer.



Com molt bé diu Ricard Mas en el catàleg de l’exposició, fora del tòpics inherents a l’art de la dècada ( polítiques de gènere i la representació, la repolitització de l’art, les pràctiques postconceptuals, l’afermament de la instal·lació , el vídeo art i la fotografia..), en aquests anys immersos en l’eufòria olímpica i la depressió i crisi postolímpica, en l’art succeeix un fet fonamental com ho és el fet de que la modernitat ( entenen com a tal el concepte artístic que comença amb els impressionistes  i dura fins  aquest fi de segle) esdevingué en clàssic. I justament aquest fet és el que plana per damunt tota l’exposició: Una obra plena de modernitat però alhora havent assolit ja un classicisme absolut en aquests 30 anys d’ençà la seva realització.




L’exposició comença amb gran potència. En el frontal se’ns ofereix esplendorós un diàleg entre dos grans mestres , amb unes peces que defugen una mica la imatge més habitual que tenim d’ells. Per un costat tenim una petita escultura de ferro , de tan sols 36 cm. d’EDUARDO CHILLIDA  ( Lotura XIV ). Una peça conceptual de gran bellesa i intensitat que aplega en si mateixa el concepte peculiar de copsador d’espais de l’autor, en aquest cas del no espai, amb una lectura magistral de la tècnica del modelatge del ferro. Per l’altre, un autoretrat de MIQUEL BARCELÓ, de potència fora de mides amb aquest gratat sobre cartró que dona volum i textura a l’obra pictòrica. Un diàleg que és com un cop de fuet que ens desperta de poc i ens alliçona del que pot ser l’exposició.



Una intensitat que no decau en el primer queixal a on la força expressionista màxima d’ANTONIO SAURA , amb el retrat imaginat de Felip II, exemple paradigmàtic d’aquesta lectura present/passat i al contrari que caracteritza aquesta dècada, estableix pont mitjançant la menina en bronze de “la reina Mariana” de MANOLO VALDÉS, del temps en que encetava la seva transformació volumètrica i de llenguatge plàstic que l’ha portat al més alt de l’art modern actual. Aquesta, una peça formal i conceptualment esplèndida,  que encaixa a la perfecció amb la Menina de PERECOLL, obra de la seva època barroca, del temps de l’exposició de la Pia Almoina i que aguanta perfectament l’embat davant dos obres tant potents i d’artistes tan consagrats, el que indica el seu mèrit.

Un pont d’entrada que dona pas a una afinada sinfonia de varietats estilístiques i conceptuals amb obres que representant perfectament als seus autors, tenen a voltes el caràcter diferencial ,moltes vegades present en la col·lecció Bassat  com ho és el de l’obra “diferent” o “especial”   que potser molts museus haurien refusat per no ser perfectament definitòria del fer de l’artista, però que el que fa es reforçar encara més la visió global del mateix.

Entre els artistes de reconeguda fama i prestigi, per a mi el repòquer del més destacat ,està conformat per les obres de Genovés, Gordillo, Guinovart , Perejaume i Pérez Villalta.



JUAN GENOVÉS, pintor de soledats i multituds, ens ofereix en "ámbito de la extensión”, una mirada angoixant d’una multitud individualitzada situada en un no res. Obra espectacular de gran potència artística i alhora comunicativa.



LUÍS GORDILLO , amb “Islotisación” , ens ofereix el seu abstracte peculiar i personal que tanta fama i èxits li ha atorgat. El seu grafisme cromàtic arrelat a la terra i la seva profunditat psicològica donen misteri a una peça espectacular.



De JOSEP GUINOVART, sempre tant ben representat en la col·lecció Bassat, se’ns ofereixen ara 6 obres que abasten tota la dècada, des d’unes de 1990 , de la seva època d’abstracció agrària, per definir-la d’una manera prou representativa,  fins a una de 1999 d’una especial sensibilitat en aquells moments del blau resplendent que per la comarca vàrem poder gaudir amb plenitud en dues espectaculars exposicions al Museu Monjo i a Can Palauet.



Del maresmenc PEREJAUME  es presenta “Arbreda” una obra que quasi diria podria servir per definir-lo plàsticament. És aquesta una representació pictòrica plena d’una poètica naturalista, romàntica i wagneriana (com diu R.Mas) i que sembla plasmació plàstica d’una de les seves instal·lacions en la natura. Una obra sensible, plena de pau  i també d’inquietuds. Una obra per a meditar intensament el seu missatge.



GUILLERMO PÉRZ VILLALTA , amb “El mundo limitado” trenca l’esquema mental que poguéssim tenir d’ell en relació a la seva adscripció a la movida madrilenya y més darrerament a l’art objectual i a la iconografia.

L’obra presentada , que no vull estar de dir m’ha enamorat profundament, ens porta cap uns camins metafísics a lo de Chirico, però sota una rigidesa geomètrica plenament harmònica. Aquesta solitud de l’edifici fabril enclaustrat, amb un mar de llibertat proper i un ciclista a la fuga que no troba la porta, m’ha transportat als espais fabrils mataronins de baix a mar de la nostra ciutat. Espectacular


Cap comentari: