PINTURES DE CARME DE LA ROSA

 

Tinc el costum, que aconsello, de que en visitar una exposició d’un artista del que res o poc sé, si s’ofereix un petit opuscle/catàleg de mà, fer-ne lectura del mateix per situar-me davant l’obra que he de visionar.

En ells he vist escrits de tots colors però mai havia arribat a veure l’existent en l’escrit de presentació de l’exposició de Carmen de la Rosa a Can Caralt de Llavaneres. En tan sols 6 línies, signades per Josep Vilà, hi veig unes afirmacions que m’esparveraren: ”qui vulgui aprendre que observi la seva obra”, ”virtuts i més virtuts que fan que sigui difícil parlar de la seva obra” “Carme de la Rosa fa el més difícil: pintar”.

Aquest laportià “ que n’aprenguin” supera qualsevol ego creatiu , i no diguem d’aquest cúmul de virtuts ,però l’afegitó final no té pèrdua. I no sé de cap artista per important que hagi estat , que hagi gosat a tal atreviment. Però la frase final és encara més errònia. Pintar és el més fàcil del món. És simplement dominar un ofici  i sota la mà d’un mestre tardarem més o menys però al final aconseguirem la mínima solvència per “pintar”. Pintar és doncs molt fàcil, el que és molt difícil és crear, generar emocions, en una paraula ser “artista”. Un concepte molt llunyà al fer de Carme de la Rosa.

I per si en tenia dubtes  aquestes es van esvair totalment en visionar l’exposició. certament Carmen de la Rosa és una molt bona pintora, domina l’ofici, els seus trucs i trampes, però la seva obra és incapaç de generar cap emoció. Les seves obres em retrotrauen als especialistes d’aquells concursos de pintura ràpida que dominaven el país allà els 70/80. En aquells temps s’hauria forrat, i els ajuntaments de Catalunya estarien folrats amb obra seva. Una pintura aparentment moderna, efectista, amb els detalls necessaris per ser identificable.

La pintura de De la Rosa és això, la pintura dels pòster d’Ikea, de la dels mobles de mig disseny, la de l’aparença i la vacuïtat. Si abans hi havia al menjador cérvols abeurant a la llum de la lluna, o gossos en una cacera, ara toca l’hedonisme del color, l’apunt de Nova York, o l’exercici aquós d’una platja o piscina de moda.

Però rere de l’aparença no hi ha res. No hi ha misteri, no hi ha interrogants, sols la buidor d’un hedonisme que pretén ser art quan és simplement la plasmació actual de les làmines Freixas amb que s’aprenia en els anys 50.

Sols hi ha una obra que ens apropa a l’esperança, és la que reprodueix unes golfes parisenques ( imatge amb la que encapçalem el post) Allà l’autora es despulla dels convencionalismes comercials per intentar assolir una puresa creativa. I en bona part ho aconsegueix, assolint una peça que crida l’atenció per si mateixa , per l’esperit que traspua i que s’allunya del sentit comercial que domina tota la resta. Una obra que ens ofereix el misteri del que pot acollir al darrera i que hauria ser punt de partida d’una nova etapa per l’autora si és que de veritat vol ser artista i no és conforma amb l’egocentrisme de ser tan sols una bona pintora.

 

Carme de la Rosa

Del 15 de gener al 28 de febrer de 2021

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.