PAISATGES. FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO (II) . LES OBRES

 

 

Davant d’un exposició d’aquest tipus, difícil és establir la paramètrica amb la que han de ser jutjades les obres presentades.  I més si acceptem la doctrina generalitzada de que la qualitat d’una obra d’art la marca el temps amb la seva pervivència de l’interés i la qualitat. Així doncs, les hem de jutjar en relació al passat o a  la realitat d’avui en dia?. Davant del dubte potser el més just és fer-ho en relació a la pròpia trajectòria de l’artista.

D’entre els vint-i-un artistes presents a l’exposició, destaquen amb llum pròpia dos d’ells per la magnificència de l’obra presentada i per la pervivència de la seva qualitat avui mateix.

Son: EMÍLIA DE TORRES amb una composició intimista a la que és difícil titllar de paisatge. Aquest racó d’una casa amb el jardí que s’intueix de fons, és una pura delícia que hauria de ser enveja de molts dels artistes actuals incapaços d’assolir la riquesa pictòrica de l’autora amb aquests tocs cezanians de la composició i alhora crear un ambient que ens permet imaginar els fets i les persones que envolten aquest racó i aquesta taula de jardí. espectacular

RAFAEL ESTRANY. Per fi algú deixa en segon terme l’impressionisme d’Estrany per situar en primer pla el seu treballs en el món del gravat. El presentat en aquesta ocasió, que com en el cas anterior és difícil d’encasellar com paisatge i sí com escena costumista, no tan sols es reflex de la realitat social del moment, ans és un exercici tècnica aclaparador que mostra la gran saviesa de l’autor en aquesta tècnica. Obra que malgrat la teòrica foscor compositiva és un resplendent far de bon art.

En un graó inferior podríem trobar l’obra de:

JOSEP FINET que ens presenta una excel·lent “Riera d’Arbúcies” estructurat en l’academicisme de la pintura romàntica , amb un acurat joc de llums i tonalitats compositives en aquesta bucòlica descripció ambiental digne de ser acompanyada per música wagneriana. Una mirada que s’eleva ajudada per la bona restauració efectuada a la peça.

SIXTO ALBERTÍ el desconegut pintor mataroní  successor de Santiago Rusiñol coma pintor oficial dels jardins d’Aranjuez, ciutat en la que va esdevenir artista de referència. Ara i aquí , amb dos imatges d’aquells jardins, no excessivament brillants per la seva saviesa artística.

ANTONI LLEONART  amb un dels seus paisatges freds. Encara que correspon al seu tarannà , obra menor i més si els comparem amb els seus darrers paisatges del Montseny o els de les Bárdenas Reales, al meu entendre els millors de la seva carrera

JOSEP Mª PRATGINÉ, artista peculiar més dedicat  a l’aquarel·la a bon segur per relació amb la seva feina d’empresari tèxtil en el camp de l’estampació. Aquí però se’ns presenta amb una marina impressionista molt a l’estil de Rafel Estrany amb ample i densa pinzellada que mereix atenció.

En tercer grau ens trobem amb un grupet encapçalat per FÊLIX ALBAJÉS, amb un acurat paisatge de al seva Cabrera nadiua  ,encara que el més remarcable en l’autor està en l’escultura que practicà durant quasi vint anys en el taller de Manolo Hugué.

El ninotaire ANTONI AYNÉ, mes conegut com a  dibuixant del TBO que no pas com a pintor, ens ofereix un paisatge de caire tradicional realitzat amb escaient domini de l’ofici, mentre que RODOLF TUR ho fa en l’estil espatulat que tant va treballar en la seva vesant més comercial en una dinàmica de Bernard Buffet tant de moda en aquells moments.

El calellenc FRANCESC OLIVER, el gran pintor dels carnavals, aposta per pescadors i barca , amb un treball eteri en l’afany de dinamisme , però perdut en una immensitat poc calculada. En canvi ANTONI PRATS presenta una fresca aquarel·la de Vilassar de Dalt en l’estil il·lustratiu de l’època. El vilassarenc PERE MONTSERRAT ens mostra la frescor de les seves marines en el seu peculiar estil que el va fer dominador en aquest camp durant molts anys en tota la comarca. Un domini aclaparador que el va convertir en referència absoluta. En els anys 60 i començaments dels 70 Joan Grau era el boss del paisatge camperol i Montserrat del marí.

Filament NIEVES G. NAU ens presenta l’estaticisme d’un petit racó amb palmeres en el seu hiperrealisme fred habitual del seu fer. .

Per acabar , i en el darrer graó, hauríem de situar  a SALVADOR CASTELLÀ, amb una aquarel·la dels seus inicis, molt llunyana en qualitat a la que va assolir en la seva carrera. A FRANCESC COSTA amb un paisatge de barques que no el representa ja que la seva culminació artística va anar per una sensible abstracció cromàtica . LLORENÇ CULUBRET ens ofereix una edulcorada visió en la més pura i rònega escola d’Olot, mentre que de SALVADOR ESQUERRA se’ns mostra  una aquarel·la amb veler al més pur estil tradicional, quan després de la seva estada professional a Mèxic, ens oferí obres molt més agosarades i actuals. EDUARD LÓPEZ, un dels santlluqueros ens ofereix uns paisatges de la Garrotxa, habituals en ell. Mentre que les barques de MATEU RIBERA son fidels reflex de les obres que acostumava a exposar bianualment a Anticus. SUBIRANA FLAQUER ens ofereix uns boscos inertes i massa inexpressius, mentre que de JAUME VILARRUPLA s’ofereix una obra impossible d’identificar en la seva autoria, en les antípodes dels seus paisatges interiors o els exteriors de grans dimensions.

Una exposició que estic convençut podría ser molt millor. Exercir el comissariat des de la distància i el desconeixement dels autors locals provoca això, obres que no encaixen amb la seva trajectòria, i que sols s’accepten sota un punt de vista estètic que en aquets cas és més aviat cursi,  nyonyo i retrògrad.

Un fracàs total d’exposició sols salvable per cinc o sis peces de qualitat i representatives. La resta caca de la vaca. Si no la poden visitar no pateixen que no hi perden res, més aviat si son amants i defensors de l’art local i dels seus artistes, s’estalvien una forta emprenyada com la que he patit jo mateix.