Des de fa uns anys la Fundació Iluro està fent públic a
través de diverses exposicions els seus fons artístics i culturals. Un fons
provinent del Fons Artístic de la Caixa Laietana que ja n’havia fet una exposició
l, any 2003 , en la celebració del seu 140 aniversari.
La figura i el retrat, el paisatge, i mostra d’exposicions a
l’Ateneu, n’han estat el seus primers capítols al costat del diàleg que es va
realitzar amb obres de la Col·lecció Bassat. Reincideix ara amb la temàtica del
paisatge, a bon segur la més nombrosa de la col·lecció, limitant el
protagonisme a artistes maresmencs, per naixement o residència. Una reincidència
amb tan sols dos noms en comú amb l’anterior exposició: Fèlix Albajes de qui s’exposa
la mateixa obra i Rafael Estrany que es present en aquesta ocasió amb un
magnífic gravat.
Tots sabem que la col·lecció de la Fundació no és pas de
primera categoria, per raons i causes que hem explicat en diverses ocasions. Si
el millor ja va ser exposat fa uns anys, ara ens queda la segona divisió , i d’ella
s’ha fet la tria amb el resultat d‘un parell de dotzenes d’obres de vint-i un
autors, la gran majoria desconeguts del públic en general, encara que en el seu
moment si ho van ser , i que queden tan sols en el record dels més veterans i
saberuts afeccionats.
Si ajuntem un conjunt d’obres tan sols lligades per la
temàtica i descontextualitzades d’època i del que és més important, de la trajectòria personal i la rellevància
creativa dels seus autors, ens quedarà tan sols un seguit de quadres als que podrem gaudir individualment en el seu
nivell estètic qualitatiu, però sense obtenir cap mena de gaudi més , fet que
en ser una exposició de caire històric la desnaturalitza de totes totes i la converteix
en inútil.
Entrar a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro ocupada
tan sols en la seva meitat ,- fet que ja indica la transcendència donada a l’exposat -,
és entrar en el túnel del temps en una mostra sense sentit, que no s’entén de
res en la barreja d’obres de diferents èpoques i conceptes. Desconcert al que
ajuda la nul·la informació , limitada a les dades personals d’autors i obres,
el que impossibilita la correcta lectura del conjunt. Un exemple ben clar està
en el cas de Sixto Albertí que sense l’afegitó d’explicar que corresponen a
Aranjuez on era el pintor oficial dels jardins, després de succeir a S.Rusiñol,
tenen una lectura del tot capdisminuïda i esdevenen anecdòtiques i sense cap
mena de valor afegit.
A més la Fundació es suma a l’ erroni plantejament de que el
catàleg de l’exposició sigui presentat a posteriori , impedint així a l’espectador
interessat que en pugui disposar en
visitar la mostra, normalment en els primers dies de la mateixa, provocant que aquest
catàleg sols arribi a mans d’uns quants privilegiats mentre que l’espectador de a peu pla ,de qui la Fundació
hauria de tenir més cura en culturitzar artísticament, es trobi perdut i
desconcertat sense aquesta mínima i imprescindible informació. Afegir ara,
encara que sigui després d’inaugurar, cartel·les informatives més enllà dels
noms d’autors i obres afavoriria la comprensió de l’exposat, i tenint en compte
que la mostra té durada fins el més de maig, no estaria gens malament.
Una exposició d’aquest tipus sols tenia un punt de salvació
que no era altre que reconvertir-la en homenatge a l’espectacular paper de les exposicions
que celebrà durant tants anys la Caixa de Mataró i a posteriori Laietana, a la
Biblioteca Popular de la Pça Sta Anna i que van tenir punt àlgid entre 1950 i una
mica més enllà de 1970, època en la que la majoria dels artistes exposats van
tenir els seus moments de glòria.
Però per fer-ho calia tenir imaginació: Reconvertir l’espai
a tal i com era en els moments en que s’exposaven la majoria de les obres que
ara tornen a la llum. Recobrir parets amb els domassos vermells envellutats tan
característics de la mateixa, com també ho eren del Museu de Mataró , i sobre
ells dipositar les obres. una mica en l’estil, salvant les distancies que es va
fer a la Caixa amb l’exposició de Toulouse Lautrec i companys de fatigues.
Llavors l’espectador entendria perfectament que l’exposició
és una mirada al passat i que és únicament sota aquesta paramètrica que en cal
fer mirada i anàlisi. I en aquest sentit podria gaudir més plenament d’unes
obres que incloses en el poti poti del totum revolutum perden tota mena d’atracció
fora de casos ben puntuals. I es podria deixar el tancament de l’exposició amb
una zona física com la d’avui en dia i allà exposar les quatre peces que
corresponen a uns temps més actuals.
La impressió que genera aquesta exposició és que sols ha de servir per cobrir l’expedient o
per tapar forats. La buidor de l’entramat que la sustenta i les múltiples
absències d’artistes habituals protagonistes de la sala i que ara es fan
fonedissos en un fet justificat en la inexistència d’obra seva en el fons, excusa que crec però
que hauria d’obligar a investigar raons i causes d’aquesta desaparició de la
seva obra.
Una exposició que conceptualment s’ha de resumir tot dient
que per aquest viatge no feien falta alforges ja que és tan innòcua com inútil, tot deixant
l’anàlisi de les obres exposades per el proper post.
La fotografia que encapçala el post ha estat extret de les xarxes socials de la Fundació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada