dimecres, de febrer 17, 2021

PAISATGES. FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO.(I) EL CONCEPTE

 


Des de fa uns anys la Fundació Iluro està fent públic a través de diverses exposicions els seus fons artístics i culturals. Un fons provinent del Fons Artístic de la Caixa Laietana que ja n’havia fet una exposició l, any 2003 , en la celebració del seu 140 aniversari.

La figura i el retrat, el paisatge, i mostra d’exposicions a l’Ateneu, n’han estat el seus primers capítols al costat del diàleg que es va realitzar amb obres de la Col·lecció Bassat. Reincideix ara amb la temàtica del paisatge, a bon segur la més nombrosa de la col·lecció, limitant el protagonisme a artistes maresmencs, per naixement o residència. Una reincidència amb tan sols dos noms en comú amb l’anterior exposició: Fèlix Albajes de qui s’exposa la mateixa obra i Rafael Estrany que es present en aquesta ocasió amb un magnífic gravat.

Tots sabem que la col·lecció de la Fundació no és pas de primera categoria, per raons i causes que hem explicat en diverses ocasions. Si el millor ja va ser exposat fa uns anys, ara ens queda la segona divisió , i d’ella s’ha fet la tria amb el resultat d‘un parell de dotzenes d’obres de vint-i un autors, la gran majoria desconeguts del públic en general, encara que en el seu moment si ho van ser , i que queden tan sols en el record dels més veterans i saberuts afeccionats.

Si ajuntem un conjunt d’obres tan sols lligades per la temàtica i descontextualitzades d’època i del que és més important, de  la trajectòria personal i la rellevància creativa dels seus autors, ens quedarà tan sols un seguit de quadres  als que podrem gaudir individualment en el seu nivell estètic qualitatiu, però sense obtenir cap mena de gaudi més , fet que en ser una exposició de caire històric la desnaturalitza de totes totes i la converteix en inútil.

Entrar a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro ocupada tan sols en la seva meitat ,- fet que ja indica la transcendència donada a l’exposat -, és entrar en el túnel del temps en una mostra sense sentit, que no s’entén de res en la barreja d’obres de diferents èpoques i conceptes. Desconcert al que ajuda la nul·la informació , limitada a les dades personals d’autors i obres, el que impossibilita la correcta lectura del conjunt. Un exemple ben clar està en el cas de Sixto Albertí que sense l’afegitó d’explicar que corresponen a Aranjuez on era el pintor oficial dels jardins, després de succeir a S.Rusiñol, tenen una lectura del tot capdisminuïda i esdevenen anecdòtiques i sense cap mena de valor afegit.

A més la Fundació es suma a l’ erroni plantejament de que el catàleg de l’exposició sigui presentat a posteriori , impedint així a l’espectador interessat que en pugui disposar  en visitar la mostra, normalment en els primers dies de la mateixa, provocant que aquest catàleg sols arribi a mans d’uns quants privilegiats mentre que  l’espectador de a peu pla ,de qui la Fundació hauria de tenir més cura en culturitzar artísticament, es trobi perdut i desconcertat sense aquesta mínima i imprescindible informació. Afegir ara, encara que sigui després d’inaugurar, cartel·les informatives més enllà dels noms d’autors i obres afavoriria la comprensió de l’exposat, i tenint en compte que la mostra té durada fins el més de maig, no estaria gens malament.

Una exposició d’aquest tipus sols tenia un punt de salvació que no era altre que reconvertir-la en homenatge a l’espectacular paper de les exposicions que celebrà durant tants anys la Caixa de Mataró i a posteriori Laietana, a la Biblioteca Popular de la Pça Sta Anna i que van tenir punt àlgid entre 1950 i una mica més enllà de 1970, època en la que la majoria dels artistes exposats van tenir els seus moments de glòria.

Però per fer-ho calia tenir imaginació: Reconvertir l’espai a tal i com era en els moments en que s’exposaven la majoria de les obres que ara tornen a la llum. Recobrir parets amb els domassos vermells envellutats tan característics de la mateixa, com també ho eren del Museu de Mataró , i sobre ells dipositar les obres. una mica en l’estil, salvant les distancies que es va fer a la Caixa amb l’exposició de Toulouse Lautrec i companys de fatigues.

Llavors l’espectador entendria perfectament que l’exposició és una mirada al passat i que és únicament sota aquesta paramètrica que en cal fer mirada i anàlisi. I en aquest sentit podria gaudir més plenament d’unes obres que incloses en el poti poti del totum revolutum perden tota mena d’atracció fora de casos ben puntuals. I es podria deixar el tancament de l’exposició amb una zona física com la d’avui en dia i allà exposar les quatre peces que corresponen a uns temps més actuals.

La impressió que genera aquesta exposició és  que sols ha de servir per cobrir l’expedient o per tapar forats. La buidor de l’entramat que la sustenta i les múltiples absències d’artistes habituals protagonistes de la sala i que ara es fan fonedissos en un fet justificat en la inexistència  d’obra seva en el fons, excusa que crec però que hauria d’obligar a investigar raons i causes d’aquesta desaparició de la seva obra.

Una exposició que conceptualment s’ha de resumir tot dient que per aquest viatge no feien falta alforges  ja que és tan innòcua com inútil, tot deixant l’anàlisi de les obres exposades per el proper post.


La fotografia que encapçala el post ha estat extret de les xarxes socials de la Fundació

 

 


Cap comentari: