dilluns, de febrer 08, 2021

COL·LECCIÓ BASSAT ANYS 90 (II). CONFIRMACIONS

 


En el comentari de qualsevol col·lectiva, després d’haver parlat del millor de la mostra i de les sorpreses de la mateixa, el següent capítol aniria obligat a parlar de la resta, considerant a aquesta com el menor de la mateixa , això per no dir si caldria fer algun afegitó en relació al pitjor del presentat. Però no passa això en qualsevol exposició de la col·lecció Bassat ja que el nivell del presentat assoleix sempre com a mínim el nivell de notable i per tant la valoració sempre serà relativa i mai absoluta. Per això en aquest darrer apunt crític de l’exposició ens limitem a fer repassada general, en el que diem confirmació, ja que totes les obres son dignes representants dels seus autors.




Així per rigorós ordre alfabètic direm que el gironí Enric Ansesa segueix amb les grafies sobre negre, més críptiques  que en altres ocasions, però superant l’estètica degut al misteri de la seva intensitat. Eduard Arranz-Bravo és un altre dels artistes més ben representats en la col·lecció i aquí amb dues brillants peces del seu pop figuratiu, que bé podrien haver escollit entre el millor del presentat. Artigau manté aquesta, la seva figuració entroncada amb el costumisme, amb el transcorrer de la vida diària, tot amb la seva sensibilitat compositiva i cromàtica habitual.



Berrocal, un dels millors escultors espanyols i amb més fama mundial que no pas en el seu propi país com ho demostra que va ser retratat per Andy Warhol i en canvi no molta gent sap que el bust de Goya que es lliure en els premsi cinematogràfics del seu nom és obra seva, està aquí brillantment representat amb un majestàtic “Don Carlo”, bronze  i amb un seguit de peites peces-joia, que semblant uns petits bibelots mostren la seva capacitat compositiva, alhora que tècnica, tenint en compte les possibilitats constructives de les mateixes, en aquets encaix perfecte clarivident entre el classicisme i la modernitat. A destacar la peça relacionada amb els Jocs Olímpics de Barcelona.





L’obra de Xavier Corberó de títol “Ocell” ens el presenta ja en la línia del treball minimalista que el caracteritza  però encara sense el reduccionisme geomètric arquitectònic del seus treballs més habituals. L’igualadí Ramon Enrich , dels més joves dels artistes participants i ben conegut a casa nostra per diverses presències, ens ofereix tres dels seus paisatges en solitud, en la línia metafísica de De Chirico. Volums i colors teixeixen  l’entramat  d’una reflexió profunda al respecte de l’home, sempre present encara que absent plàsticament, i de la seva petitesa  en un entorn hostil que l’aclapara.




Regina Giménez, amb el seu món peculiar de collages que ens transporten a altres sensacions. Si anteriorment, els vells mapes i el concepte del viatge com a cercador de noves cultures  eren el dominant, ara i aquí una geometria abstractiva li serveix d’esquer per introduir-nos al seu món personal ple de reflexions estètiques i conceptuals.  Poques coses es poden afegir a tot el que s’ha dit de Maria Girona en el decurs de la seva llarga i profitós carrera artística. Si Bassat és el gran col·leccionista de Ràfols Casamada és lògic que alhora ho hagi estat de la seva esposa que aquí senyoreja amb un bon grapat de peces exuberants en la seva simplificació objectual extrema  que a molts experts  els transporta  una certa abstracció lírica .



No podia faltar en aquesta col·lectiva d’una dècada el treball , en aquells moments cada vegada més interioritzat de Joan Hernández Pijuan. “Memòria d’Évora és un prodigi reduccionista de la visió global que li provocà un viatge a aquesta ciutat portuguesa. Cada arribada d’obra d’Hernández Pijuan a Mataró es rebuda amb gran satisfacció per els afeccionats locals que no obliden que just al Museu de Mataró és on celebrà la seva primera exposició (1955), alhora que formà part del grup Silex, amb el seu gran amic Eduard Alcoy i amb  Terri i Rovira Brull, i en la que realitzà diverses exposicions.

En la col·lecció Bassat sempre hi ha alguna peça sorprenent d’un autor del tot desconegut per a nosaltres. La raó està en la conjunció de la mirada artística del col·leccionista i la seva activitat professional que l’ha portat a viatjar per mig món, i enamorar-se d’alguna obra d’un artista de la zona i adquirir-la. Aquesta obra, immersa al bell mig de la col·lecció llueix amb la força que va cridar l’atenció del col·leccionista, alhora que es mostra la seva qualitat ben equiparable a la resta d’artistes més reconeguts. Aquest és el cas del peculiar treball d'Eduard Kazarian artista del Kazakhstan que se’ns mostra per primer cop, o del suís Beat Keller, director d’art d’una agència publicitària i creador de peces  engendrades amb objectes quotidians a les que aporta una poètica visual enormement interessant.



De Marcel Martí hem pogut gaudir de diversos treballs escultòrics, però ara se’ns ofereix l’altre cara de la moneda, un seguit de llapis i pastels que ens aporten la seva gestació mental del volum , les formes i els espais. De Xavier Medina Campeny , relacionat també amb la ciutat per ser descendent directe de l’escultor Damià Campeny, també hem pogut gaudir d’obres demostrant la seva diversitat compositiva. I ara ens bocabada amb la racionalitat clàssica del seu fer en una composició planament surrealista.





El vigatà Enric Pladevall , artista que realitzà alguna de les seves primeres exposicions, ben atractives i agosarades,  a l’Abast, innovadora galeria de Mataró de finals dels 70, abandona en aquesta ocasió la flexibilitat de les seves fustes per endinsar-se en la rígida estructura d’una composició arquitectònica perfectament entroncada en el seu habitual discurs plàstic. Coincident amb aquesta fidelitat de discurs Josep M. Riera i Aragó ens presenta un interessant i minimalista treball en la seva recerca íntima de la poètica d’un viatge imprescindible i eternament inacabat.








Narcís Serinyà ens capbussa en una abstracció lírica de fons marins, on la negror de l’abisme es dona la mà amb la varietat de blaus que engendra la llum que hi arriba. Al seu costat altres obres de tons terrosos ens ofereixen el contrapunt terrenal a l’espiritualitat marina de les anteriors. Obres que semblen compendi de les dues cares de la seva trajectòria, la neofigurativista i l’abstracció expressionista. La peça presentada  d’Eulália Valldosera  no està tan lluny de la instal·lació i la performance, habitual en ella, com la que tots recordarem va realitzar fa una dècada al Museu de Mataró . l’estructura humana de “la nit” ( el melic del mon) ens apropa a les seves habitual obsessions i reflexions. Coincident amb ella Mateo Vilagrasa conceptualitza el seu rigor investigatiu de tècniques i materials amb els diferents i a voltes contradictoris missatges que rep de les diferents cultures a les que s’acosta en raó de la seva tendència social nòmada .




Em vaig enamorar de José Maria Yturralde després de veure obra seva al Museu d’Art Abstracte de Cuenca, amant com sempre he sigut de l’art cinètic. Yturralde es mou perfectament en aquest concepte , encara que es consideri més a l’entorn de l’art cibernètic per els seus ample coneixements tecnològics. La seva obra però és capaç alhora de reduir-se  acostant-se molt a Malèvitx com en l’obra que podem gaudir  sota la llum d’aquets intens blau que bé podríem qualificar de ”borrellià”.

Arrodoneix el conjunt la peculiar versió vital de Zush, capaç de generar un univers propi ple de sers de tot tipus que li serveix per explicar a la seva manera , la vida en el seu sentit global com a sers individuals i membres de la societat.

I res millor que acabar amb Zush  ( Albert Porta), artista capaç de morir i renéixer en un altre artista, un altre personatges , de Zush a Evru, exemple perfecte de la col·lecció Bassat, una col·lecció que es renova constantment però mantenint un nivell i una inespecificitat que permet un gaudi artístic i personal interminable. I de la que sortosament Mataró és la seva seu. Fet de la que els ciutadans de Mataró n’hauríem d’estar orgullosos i agraïts.

 

Acabem aquí l’anàlisi minuciós d’aquest segons capítol de la dècada dels 90 de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí. Una exposició excepcional  , d’obligadíssima i repetida visita, i de la que és pecat mortal el seu oblit.

Felicitats.



Cap comentari: