DIA DELS MUSEUS. A LA RECERCA MÉS DE L’ESPECTACLE QUE NO PAS DE L’ART .

 

 L’ICOM ( Consell internacional dels Museus) va crear el 1977, o sigui que l’any vinent farà 50 anys, el Dia Internacional dels Museus per sensibilitzar al públic sobre el paper dels Museus en el desenvolupament de la societat. Considerant-los com un espai per a l’intercanvi, l’enriquiment cultural i la comprensió mútua, els Museus de tot el món celebren des de llavors el DIM (Dia Internacional dels Museus) amb un èxit que no deixa d’augmentar ja que en el 2025 hi van prendre part més de 37000 museus en 158 països.

Aquest any el tema que orientava la programació era “Museus unint a un món dividit” en el que els museus havien de posar l’accent en la seva capacitat per generar espais de trobada, diàleg i enteniment entre cultures afavorint la convivència i l’intercanvi de coneixements.

A Mataró, com a quasi tot Catalunya la festa es celebrà una setmana abans per evitar el cap de setmana llarg de la segona Pasqua amb un petit nucli d’activitats que demostrà una vegada més, l’oblit total de Mataró envers el món artístic.

Vaig seguir enfervoritzat l’inici d’aquesta festa  ara fa cinquanta anys que em va permetre entrar en l’interior dels principals museus del país i descobrir els seus secrets. Però ara, tot ha canviat. Certament llegia les estadístiques de participants en la festa i era espectacular, però en molts casos la presència de públic no era deguda a l’interès per el museu i els tresors que atresora, si no per les actuacions, que de forma quasi absoluta eren esquers totalment aliens als propis museus.

Però com que ara el que compte és el nombre de visitants i no la satisfacció i l’interès que hem provocat als mateixos, tots quedem contents amb la xifra i d’aquí un any ja veurem que passa, que segurament serà  intentar repetir que amb la xifra i així queden ben contents els que manen.

Si observem , a Mataró, per exemple, passant absolutament del missatge iniciàtic i global del dia, a la Presó hi havia canvi d’exposició per el que l’espai es podia veure a mitges;  a Torre Llauder i amb reserva prèvia es podia acudir a descobrir la gastronomia romana; a Can Marfà i també amb reserva prèvia es podia acudir a una demostració en viu de diferents tints naturals i tècniques d'estampació sobre teixits; A ca l’Arenas hi havia un concert de musica però cap activitat en relació amb l’exposició de Rovira Brull, actualment viva en l’espai i a la seu central del Museu es realitzava una demostració de cal·ligrafia romana . de la Nau Gaudí no en parlem, ja que no consta en el llistat d’activitats oficials. Unes activitats que com es pot observar oferirien uns temes de poc i puntual interès per el que sempre calia reserva prèvia per evitar un nombre massa exagerat de visitants, encara que crec que mai es va assolir el nomre límit de visitants.

Un any més el Consistori mataroní ha demostrat el seu nul interès en la cultura artística actual i històrica de la ciutat i deixant de banda als ciutadans als que els hi nega el pa i la sal, per satisfer les seves necessitats culturals més pròpies i properes.

Però com que el que els importa és el que porta el calendari d’activitats i no el nombre de públic que els ha gaudit, ells es queden ben contents , mentre condemnen als ciutadans a no poder gaudir de les propietats que estan a les seves col·leccions, oblidant i obviant que aquestes son del poble i no dels ineptes i inútils que ens manen.

A Mataró el dia del Museus va ser un fracàs més  a afegir a la nefasta política artística que du a terme el seu galdós ajuntament (amb minúscula , per favor)

 

BUSCAR EL TURISME CULTURAL

 

El passat 4 de febrer a La Vanguardia, hi havia una excel·lent columna amb aquest títol signada per Xavi Casinos, que us recomano busqueu i llegiu, en la que deia coses molt interesants, i que resumia la pastilla separada en la que deia : “Una base sòlida en industria cultural aporta resiliència a les ciutats per superar crisi”.

Crec que no hi ha un sol mataroní que no percebi la crisi galopant de la ciutat que ha perdut pistonada en tots els àmbits, fent que no funcioni quasi res , i que ha convertit a Mataró en una ciutat dormitori i de serveis sense teixit productiu propi i sense cap mena d’imant  que serveixi de pol d’atracció als visitants.

Explica Casinos que per cada euro que s’inverteix en cultura el conjunt de l’economia obté una rendibilitat de vuit. Aporta una mica més d’un 2% del PIB i dona feina a més d’un 3.5% de la població. Recorda que Detroit ho va dedicar tot al motor, i va descuidar el flanc cultural  fet que la va privar d’aquesta palanca resilient. Explicita que el turisme cultural té un perfil molt apreciat. Té un nivell formatiu alt i s’estén per tots  els segments d’edat.

L’article, dedicat a Barcelona, explicita, com exemple, les grans exposicions previstes a la ciutat i l’important efecte crida que realitzen que ha fet que aquest any Turisme de Barcelona , de la mà de la Fundació Miró, serà present a Arco. Igualment explicita la gran aposta que està fent Paris cap el Louvre que està ofegat per l’allau de visitants.

Mataró no és una ciutat de gran riquesa cultural, però en canvi té elements de tots els temps que permeten en la seva varietat oferir un ventall divers i atractiu. Però clar si la Torre Llauder sols es pot visitar els dissabtes al matí a l’hivern i a la tarda a l’estiu; si la Capella dels Dolors també sols es pot visitar de tant en tant. Avui he mirat quan i a quin preu i al web de cultura parla del passat dissabte i la següent visita és per el dissabte 8 de març; la Casa Coll Regàs sols es pot visitar els dissabtes a la tarda i alguns diumenges al matí. La Nau Gaudí sols es visitable per les tardes els deis laborables igual que el Museu de la Ciutat , i amb visita més reduïda a Ca l’Arenas, amb exposicions que duren mig any sense publicitació externa de cap mena.

Amb aquest desideràtum de visites mínimes i coincidència horària, i sense cap mena d,abonament conjunt de ls visites,  és lògic que la ciutat tingui un nombre de visitants culturals residual i que a quasi ningú interessi Mataró.

Si això afegim la inutilitat general dels darrers regidors de Cultura que ha arribat als mínims  a l’actual Heidi Pérez, una absoluta vergonya per la seva actuació i els seus silencis, - fa més d’un any que espero respostes  al que li vaig preguntar - , fa que Mataró no vulgui aprofitar el poder que li dona la seva varietat cultural.

Esperem que caigui un llamp  guaridor i que la ciutat, i especialment aquells que tan malament la dirigeixen,  entenguin que la Cultura és un element transcendental en l’evolució de la ciutat alhora que pot esdevenir el seu pool de salvació.

Si tantes poblacions han destacat per la seva força cultural, Mataró no pot ser que segueixi essent furgó de cua.

PERDRE

Quan un té molt, perdre una mica pot no significar res , però quan els bens son escassos qualsevol pèrdua s’ha de tenir en compte i més si la pèrdua és important. D’igual manera quan la possessió és petita qualsevol cosa que l’engrandeixi ha ser molt ben considerada.

Mataró és una ciutat pobre patrimonialment parlant, i a més a més amb un patrimoni que hem de considerar quasi invisible. Fent comparança amb ciutats del seu nivell a bon segur deu ser de les més malaurades del país. No és qüestió de comparar-se amb Girona , que pr habitants ja tocaria, però si ho fem amb ciutats com Vic, Manresa o Vilanova per agafar tres exemples de capitals de comarca,la derrota és abrumadora.

I com dèiem, el poc que tenim és invisible.O està tancat o sols obre en uns horaris impensables per a la majoria dels possibles visitants.Un tema del que caldria parlar i molt.

Però seguint amb la nostre reflexió del perdre o gunyar, ha passat ja una setmana del tema Viladomat. Una pèrdua per la ciutat de la que n’ha parlat tota la premsa però que no ha tingut explicació oficial per part ni d’alcaldia ni la del regidor de culturaque sols ha fet unes declaracions en la que tot es contradiu amb la realitat i amb el que expliquen MNAC i Fundació ILuro. I evidentment l’informe de la directora l’hem pogut aconseguir quatre però no ha estat posat a disposició del general per part de Cultura.

Quim Fernández deu tenir a Rajoy com a ídol i pensa que quan una cosa va malament millor no tocar-ho que el temps i el silenci portaran a l’oblit d’aquí aquest laissez passer, laissez faire però sigui com sigui Viladomat lluny de Mataró perdent una gran possibilitat d’augmentar el nostre migrat patrimoni.

I el pitjor no està aquí i sí en la possibilitat de que aquest migrat patrimoni minvi encara més i fugin de Mataró elements importants que son desitjats i cobejats per altre indrets.

Lluís Bassat està més que fart de l’ajuntament i en especial del tracte que rep a Cultura. Desaparegut tot el feeling i les sinergies existents amb els alcaldes Baron i Mora , el tracte de Bote i Fernández està acabant amb la seva paciència i arribarà el moment en que l’atractiu de disposar de la Nau Gaudí no serà suficient. 

El seu oferiment de la col·lecció al MNAC tal i com declarava a la premsa en motiu de la magnificent exposició que està realitzant al Tecla Sala i tots els elogis rebuts per la mateixa marquen dos fets que cal considerar. El primer, aquest sentiment de desarrelament amb Mataró que comença a fer-se visible, i el segon i més important l’alt nivell de la col·lecció i la importància de la mateixa per cobrir un espai erm en la museística del país.

Cada vegada que rebo notícies de Rodez, aquell petit poble d’Aveyron, amb sols 23mil habitants i desconegut de tothom malgrat el seu bon nivell patrimonial i que ho va apostar tot a la carta Soulages i és va llençar a fer-li un espectacular Museu i ara és la més visitada de les ciutats mitjanes de França. Crec que a Bote i Fernández els hi caldria fer-hi visita per entendre la importància de disposar d’un equipament remarcable i d’importància cultural. I el retruc que el mateix provoca en al mateixa ciutat i la seva riquesa.

Però encara hi ha un altre tresor, desconegut per tothom ja que mai ha estat ensenyat al públic com ho és el Fons documental Miralles, un dels millors fons de llibres, catàlegs i documents d’art que existeix en el país i que rl crític va voler dipositar a Mtaró i establir les corresponents sinergies amb la col·lecció Bassat per crear en conjunt un punt fonamental entre els estudiosos de l’art català contemporani. Tots bavegem quan visitem la Fundació Tàpies i observem la seva biblioteca que queda empetitida perla quantitat i qualitat dels documents del Fons Miralles.

Ja fa uns quants anys que aquets fons es diposità a Mataró i el cert és que s’ha fet ben poc per  a no dir res.I mentre avui mateix és noticia destacada de cultura el fet de que el Fons Giralt Miracle pare era lliurat al Museu del Disseny i fa un parell d’anys Vic rebia amb tot honor el fons de Daniel Giralt Miracle fill. A Mataró tenim abandonat el fons Miralles i òbviament el su propietari Francesc Miralles està amb un cabreig impressionant que pot provocar que qualsevol dia aquest important documentari marxi de la ciutat ja que no s’han complert cap ni una de les premisses previstes en la cessió.

Pobre en patrimoni i a punt de perdre més. I mentre Cultura callant, fent la viu viu i menystenint ad limitum als generosos que van creure que Mataró era un magnífic indret per convertir-se en un focus important de l’art català de la sgona meitat del segle passat.

Però per a beneficència no passa res, que demà inaugurem una exposició espectacular de dibuixets al voltant dels guions de la Riera., el culebrot de TV3. Espero que es posi en marxa la reserva d’entrades ja que si no les cues a la plaça de l’Ajuntament poden fer història.

(Fotografia: camps de l’Aragó tan erms com la cultura a Mataró)