dijous, de juny 16, 2016

JOB RAMOS. PRESA DE PÈL A CAN PALAUET. EL REI ANÀVA DESPULLAT.


Quan comença a apretar la calor sempre és convenient fer-se una retallada capil·lar per eliminar incòmodes suors. Però una cosa es tallar-se el cabell i altre ben diferent, que et prenguin el pèl, fet que succeeix amb el diguem-ne ”projecte expositiu” que Job Ramos presenta a Can Palauet sota el títol de Si Can Palauet fos pla”.

El fet de que Can Palauet prengui el pel als ciutadans en general i als amants de l’art en particular és força habitual, tant que en una veritable acció conceptual crec que caldria col·locar en la façana exterior un rulo d’aquells amb els colors de la bandera francesa que és símbol dels perruquers. Però feia temps que no veiem un encarnissament en l’estupidesa creativa com en el cas que ara ens ocupa.

Job Ramos ens ofereix un projecte consistent en col·locar un mig mur blanc en l’espai final de la sala d’exposicions i unes quantes planxes pintades de negre recolzades a la paret i per tot l’espai de Can Palauet uns feixos de llum dels de mesurar distàncies. Tot en un degavell ininteligible que va fer que una de les persones que més saben d’art a la ciutat e dirigís als conserges, tot preguntant si s’havia ajornat l’exposició i encara no estava muntada, la seva cara  i la seva ràbia interior davant la resposat de que l’expo era “allò”han estat impagables.

Segons el web de cultura: Partint de les condicions de l’espai expositiu de Can Palauet, Job Ramos treballa analitzant la distància entre les coses. Aquesta “distància entre les coses” és un terme ambigu i pot referir-se a múltiples ítems diferents.
Precisament d’aquesta possibilitat difusa parteix la proposta: mesurant la distància en mil·límetres entre on es troba una determinada superfície i on hauria de ser.
Job Ramos treballa amb impossibles. Intenta dominar situacions i llocs que sap d’entrada que no són possibles de controlar, però no per això deixa de fer-ho. Busca generar situacions d’estranyesa, allunyades de la noció d’utilitat o construcció. Sovint explora rols de dominació: reconstrueix llocs, modifica tempos

Una collonada vaja. Per que ja sabem que la funció fonamental de l’art és a més de trametre emocions i sensacions, és preguntar, inquirir respostes, neguitejar, però per a fer-ho cal un idioma comú i les suficients dades per començar el diàleg cosa que aquí ni de bon tros succeeix.

Però és clar la solució de tot està en el catàleg, del més aspre i inintel·ligible que he llegit en molt de temps, tant que vaig consultar al neuròleg si vistes les meves circumstàncies particulars era convenient enfrontar-se a tal munt de bajaneria xulesca, d’ínfules de superioritat i de menysteniment de l’espectador, la seva resposta va ser que prengué mesures de protecció i així l’he llegit: a trossos, i a poc a poc per acabarr esparverat del tot. 
Considerar com elements claus per a la teoria de l’art el llibre de Maurice Merleau Ponty sobre Cézanne , l’estudi de Freud al voltant del Moisés de Miquel  o la sentència de dos magistrats argentins en relació a la censura en el 2004 d’una exposició, promoguda per l’actual papa, confegeixen el desideratum de la presa de pel. L’onanisme físic o mental és i ha de ser un fet personal i privat que no cal que esquitxi a la resta de ciutadans i molt menys ha d’estar recolzat per diner públic.

Mostres com aquesta demostra el malament d’unes certes consideracions mal definides com a contemporànies que tant mal fan al mateix art ja que el seu conductivisme pseudo-intel·lectual el que fa és allunyar als interessats o no, que no entenen ni poden entendre cap de les propostes dutes a terme per ments tan preclares.

Presa de pèl total i és que com diu la història per més ohs i ahs del nucli del poder de Cultura , el rei el cert és que passejava despullat.

I si apostem ara per: Si el Guggenheimm de Nova York fos pla

PS.- I aquesta expo costa calerets. I és curiós que fa justament un any amb tempus fugit hi va haver-hi promesa formal i pública que en un o com a màxim dos anys hi tornaria a haver una proposta d’aquell estil. La proposta està ja de fa mesos en mans de cultura i la resposta és del tot negativa, la raó , no hi ha un duro. Però si que n’hi ha per bajanades plens d’estupideses supines com aquesta de Job Ramos.


Per a quan s’acabarà aquesta dictadura de tipus chavista que domina a Cultura. Ja n’hi ha prou. Plegueu d’una vegada. Joaquim Fernández dimissió.