Quan comença a apretar la calor sempre és convenient
fer-se una retallada capil·lar per eliminar incòmodes suors. Però una cosa es
tallar-se el cabell i altre ben diferent, que et prenguin el pèl, fet que
succeeix amb el diguem-ne ”projecte expositiu” que Job Ramos presenta a Can
Palauet sota el títol de “Si Can Palauet fos pla”.
El fet de que Can Palauet prengui el pel als ciutadans
en general i als amants de l’art en particular és força habitual, tant que en
una veritable acció conceptual crec que caldria col·locar en la façana exterior
un rulo d’aquells amb els colors de la bandera francesa que és símbol dels
perruquers. Però feia temps que no veiem un encarnissament en l’estupidesa
creativa com en el cas que ara ens ocupa.
Job Ramos ens ofereix un projecte consistent en
col·locar un mig mur blanc en l’espai final de la sala d’exposicions i unes
quantes planxes pintades de negre recolzades a la paret i per tot l’espai de
Can Palauet uns feixos de llum dels de mesurar distàncies. Tot en un degavell
ininteligible que va fer que una de les persones que més saben d’art a la
ciutat e dirigís als conserges, tot preguntant si s’havia ajornat l’exposició i
encara no estava muntada, la seva cara i
la seva ràbia interior davant la resposat de que l’expo era “allò”han estat
impagables.
Segons el web de cultura: Partint de
les condicions de l’espai expositiu de Can Palauet, Job
Ramos treballa
analitzant la distància entre les coses. Aquesta “distància entre les coses” és
un terme ambigu i pot referir-se a múltiples ítems diferents.
Precisament
d’aquesta possibilitat difusa parteix la proposta: mesurant la distància
en mil·límetres entre on es troba una determinada superfície i on
hauria de ser.
Job Ramos treballa
amb impossibles. Intenta dominar situacions i llocs que sap d’entrada que no
són possibles de controlar, però no per això deixa de fer-ho. Busca generar
situacions d’estranyesa, allunyades de la noció d’utilitat o construcció.
Sovint explora rols de dominació: reconstrueix llocs, modifica tempos…
Una collonada vaja. Per que ja
sabem que la funció fonamental de l’art és a més de trametre emocions i
sensacions, és preguntar, inquirir respostes, neguitejar, però per a fer-ho cal
un idioma comú i les suficients dades per començar el diàleg cosa que aquí ni
de bon tros succeeix.
Però és clar la solució de tot està
en el catàleg, del més aspre i inintel·ligible que he llegit en molt de temps,
tant que vaig consultar al neuròleg si vistes les meves circumstàncies
particulars era convenient enfrontar-se a tal munt de bajaneria xulesca, d’ínfules
de superioritat i de menysteniment de l’espectador, la seva resposta va ser que
prengué mesures de protecció i així l’he llegit: a trossos, i a poc a poc per
acabarr esparverat del tot.
Considerar com elements claus per a la teoria de l’art
el llibre de Maurice Merleau Ponty sobre Cézanne , l’estudi de Freud al voltant del Moisés de Miquel o la sentència de dos magistrats argentins en relació
a la censura en el 2004 d’una exposició, promoguda per l’actual papa,
confegeixen el desideratum de la presa de pel. L’onanisme físic o mental és i
ha de ser un fet personal i privat que no cal que esquitxi a la resta de
ciutadans i molt menys ha d’estar recolzat per diner públic.
Mostres com aquesta demostra el
malament d’unes certes consideracions mal definides com a contemporànies que
tant mal fan al mateix art ja que el seu conductivisme pseudo-intel·lectual el
que fa és allunyar als interessats o no, que no entenen ni poden entendre cap
de les propostes dutes a terme per ments tan preclares.
Presa de pèl total i és que com diu
la història per més ohs i ahs del nucli del poder de Cultura , el rei el cert és
que passejava despullat.
I si apostem ara per: Si el
Guggenheimm de Nova York fos pla
PS.- I aquesta expo costa calerets.
I és curiós que fa justament un any amb tempus fugit hi va haver-hi promesa
formal i pública que en un o com a màxim dos anys hi tornaria a haver una proposta
d’aquell estil. La proposta està ja de fa mesos en mans de cultura i la
resposta és del tot negativa, la raó , no hi ha un duro. Però si que n’hi ha
per bajanades plens d’estupideses supines com aquesta de Job Ramos.
Per a quan s’acabarà aquesta
dictadura de tipus chavista que domina a Cultura. Ja n’hi ha prou. Plegueu d’una
vegada. Joaquim Fernández dimissió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada