CA L’ARENAS. PLANTA BAIXA

La conversió de la sala principal del primer pis en una mostra d’informació històrica deixant-la orfe de tota presencia artística, encara que vistos el nombre i la magnitud de les errades més aviat caldria qualificar-la com de desinformació històrica , converteix a la planta baixa en l’únic espai en que l’art està present en aquesta nova entrega del vell casalot del carrer Argentona , cada vegada més lluny de les raons per les que Jordi Arenas en va fer donació testamentària.

Una presència artística que caldrà analitzar degudament en aquest  engendre peculiar que té per nom “Art a Mataró 1959-1983. Anys de resistència i ruptura”.

PUR ECLÈCTIC.

La sala rebedor acull en aquesta ocasió un poti-poti en forma i manera de totum revolutum que de manera purament eclèctica, segons el títol, vol mostrar i representar el que va ser i significar la sala d’exposicions del Museu en aquest període de 1959 a 1967, considerat segons els organitzadors com de supervivència i resistència.

Una representació mitjançant la col·locació d’una trentena de peces en forma de trenca closques expositiu, en les que sense cap mena de coherència estilística , qualitativa o temporal , s’apleguen obres d’un parell de dotzenes de creadors que suposadament varen exposar en aquells temps. I dic suposadament ja que en cap moment ni s’expliciten les exposicions que es van dur a terme en aquells anys, ni en el moment ,  ni tampoc existeix cap mena de referència personal en el que pertoca als protagonistes.

Referències que per altre part no es poden aconseguir en les carpetes informatives , en part per que les mateixes resten buides de contingut , o en casos més lamentables i flagrants, per l’absència de les mateixes com en el cas de Josep Tur, artista mataroní de soca-rel amb ample currículum expositiu per tot l’estat del que ni tan sols existeix.

Una trentena d’obres d’escassa qualitat en una bona majoria , conformen la mostra que provoca un enorme dubte substancial i aquest no és altre que el de la vàlua del fons artístic del Museu, ja que si havent estat un punt important d’exposició per a les avantguardes del moment , havent estat lloc en el que els artistes locals de tota mena i un nivell valorable van realitzar les seves exposicions , el que es por presentar és solament el que ara podem veure , vol dir que el fons del que disposa la ciutat , és a dir els ciutadans , és més que lamentable i no correspon de cap de les maners al que li pertoca per la seva densitat , trajectòria i història.

Unes obres que a més a més desmereixen en la seva presentació per  elements del disseny de la mostra que els perjudiquen en grau extrem, com son l’escassa i més que deficient il·luminació, el color rosa pujat, fúcsia, en que s’ha pintat la paret i el llum de neó que desvirtua tota la cromàtica de les obres que estan en la proximitat.

És difícil d’entendre qualsevol d’aquests greus errors. Una il·luminació correcta no malmetria més del que estan , les obres presentades. El llum de neó, per més que sigui el teòric element unitiu de totes les mostres acollides a la casa no hi pinta res en aquesta ocasió i menys en el lloc en que està col·locat i finalment el color de fons esdevé del tot ridícul quan un s’assabenta que és per fer ressemblança de les cortines envellutades que folraven les parets del Museu, quan aquestes eren , com totes les d’aquest estil i època , de color grana fosc.

Uns elements que hauran obligatòriament de modificar-se en el propers capítols que esperem tinguin un nivell qualitatiu superior al més que fluix d’aquesta primera esfereïdora mirada, difícil d’entendre en tots els sentits, ja que essent habitual que les exposicions del Museu tinguessin durada quinzenal ens surt en els quinze anys que ocupa la temporada actual unes cent cinquanta exposicions, pel cap baix, que haurien de proposar una mirada més qualitativa a l’art de la ciutat i el país d’aquells moments.