SANT LLUC , PATRÓ DELS ARTISTES

Ahir dissabte va ser sant Lluc , patró dels artistes. Per tant , Moltes Felicitats a tots aquells que conreen els nobles oficis de les Belles Arts en qualsevol de les seves tècniques i accepcions. I també a tots aquells que d’una o altra manera ens hi acostem .

JAUME ARENAS

La gent de l’Associació Sant Lluc de Mataró han volgut celebrar la diada amb una exposició record / homenatge a Jaume Arenas en motiu del 25 aniversari de la seva mort. Ho fan amb una exposició d’aquarel·les provinent del fons del llegat Arenas i amb la col·laboració de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, l’IMAC i el Museu de Mataró. Certament és un homenatge just i necessari , però alhora cal dir que es fa a deshora i en mal lloc.

Dic a deshora ja que l’aniversari s’acomplí el passat mes de Maig i en aquells moments l’oblit va planar per tot el mon cultural , malgrat els puntual recordatoris que un va anar deixant en aquest blog. El moment era aquell i no pas ara , però ens quedarem en allò de més val tard que mai.

Dic en mal lloc ,no pel fet de presentar-se en la Sala-Taller de la Presó, un espai prou aprofitable, i sí ja que l’homenatge hauria d’haver estat indefectiblement en la seva casa nadiua , aquell en la que d’ençà la seva inauguració és un estrany ( cap obra de Jaume Arenas hi va ser present en les mostres inaugurals) i en la que sols de trascantó i mig d’amagatotis tenen presència els seus treballs.

He visitat l’exposició i m’ha semblat excel·lent. A més he tingut el gran plaer d’anar acompanyada de la meva mare , que depassats els 86 segueix amb enyor això de les exposicions que tantes vegades va visitar al costat del pare. Amb ella hem fet memòria de fets i records ja que en Jaume i el meu pare eren grans amics.

Així jo tinc l’anècdota que essent petit i essent alhora una mica poruc del mar ( segueixo nedant poc i a prop , no fos cas que ...) el pare m’amenaçava com a càstig davant una malifeta o un no menjar o... , de que em portaria mar endins amb la barca d’en Jaume. He de dir que malgrat que de gran en Jaume em va convidar repetides vegades i mai vaig acceptar.

Com dic la mostra és magnífica i la recomano amb tot plaer. El comentari de la mateixa que es publicarà en el Capgròs és el següent:

HOMENATGE

El passat mes de maig s’acompliren 25 anys de la mort de Jaume Arenas, fet que va passar desapercebut per l’oficialitat , inclosa el Centre d’Art de la seva casa nadiua. Ara és l’Associació Sant Lluc que amb la col·laboració d’aquesta desagraïda oficialitat li ret homenatge en la seva sala taller de la Presó amb un magnífic recull d’aquarel·les de l’autor pertanyents al Llegat Arenas.

Sempre hem dit i defensat , - fet que ens ha provocat més d’un mal entès -, que dels germans Arenas , en Jordi n’era el pintor , - excel·lent -, però l’artista era en Jaume. Curiosament però, mentre que d’en Jordi anem coneixen pam a pam la seva trajectòria i el seu bon fer , sobre la memòria d’en Jaume s’escampa un espès vel que el manté en un estúpid oblit que potser serà trencat arran d’aquesta magnífica exposició.

Ara tenim ocasió de gaudir d’una vintena de treballs a l’aiguada que ocupen bona part de la seva trajectòria. Uns treballs sàviament escollits que no es queden en les seves típiques, i potser tòpiques , marines de mars i cels embravits i conjuntats i si escampen la seva mirada molt més enllà.

Jaume Arenas dominava la tècnica com pocs i era sabedor de les possibilitats de la mateixa a la que portava al límit. Ja sigui amb el retrat , ple de matisos, contrastos i intencions , ja en la seva aposta abstractiva en la que mitjançant l’ús del punt rítmic i gestual de la pinzellada , juntament amb una aposta cromàtica que completava en tot el ventall d’una rica paleta , aconseguia unes peces dolces , serenes , agrestes o fins i tot amb un punt de violència plàstica que les feia riques en l’atractiu visual, seductores en la seva carga sensible i impagables en el seu apartat tècnic.

De tots aquests apunts , detalls i característiques, en tenim plena i encertada mirada en aquesta exposició d’homenatge que esdevé una mostra d’obligada visita, no tan sols per recordar el bon fer de l’artista ans també per recuperar-lo en tota vigència ja que queda ben clar que vint-i-cinc anys després de la seva mort la seva obra no sols es manté absolutament actual , ans també assoleix un nivell que l’ha de dipositar permanentment en l’estadi que tots sabíem, el d’un dels millors artistes de Mataró del segle passat.

Homenatge a Jaume Arenas.
Sala-Taller Sant Lluc .- Edifici de la Presó
Dl 19 d’Octubre al 16 de Novembre de 2008.
Visites dijous, divendres i dissabtes ( 18.30 a20.30 h).
Diumenges i festius ( 11 a 14 h.)

CATALÀ ROCA



Començo el dia amb la mala notícia per Mataró, publicada per “El País”, de que el Fons Català Roca serà dipositat al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya en comptes de quedar dipositat a la ciutat de Mataró tal i com havien començat a negociar l’anterior regidor de Cultura , en Jaume Graupera , amb els fills de Català Roca.
En Jaume, amic personal dels fills del gran fotògraf . havia fet bona pensada amb la Nau Gaudí, tot afegint-hi el Fons Carreras i els altres fons fotogràfics dipositats a la ciutat , el que convertia al conjunt en un fons enormement atractiu.

Ara , els fills i hereters , han decidit que vist el vist , - especialment la manca de decisió del PMC que anava donant llargues al tema -, potser seria millor anar sobre segur i apostar per el COAC que ja disposa d’un important fons fotogràfic , tenint en compte a més que durant molts anys ja havia col·laborat en la seva revista oficial.

Ara Sergi Penedès surt com sempre per peteneres tot dient que Mataró encara té molt per dir , quan tots sabem que sols li queda el pensar que una més , i afegir un nou fracàs en la seva llarga llista:
Proposta Mataró, fons d’Art ; Carnestoltes ; Cruïlla ; Fons Català Roca, i.... Tot en un seguir i no parar d’ensopegades per un regidor que ni dona , ni ha donat mai la talla. Un seguit d’ensopegades preludi de les que a bon segur vindran.

Penedès , depassat per un dia a dia en que tot sembla allò de copiar i enganxar, ha perdut el nord i sembla que no hi ha manera de que ni tan sols les ensumi.
La cultura oficial ha caigut en una davallada tal que sols té una sortida que a més és absolutament necessària , com és el de la realització d’un Pla Estratègic a un termini d’uns deu anys que precisi exactament el que , com, quan i de quina manera s’han d’establir els condicionaments teòrics i reals de la cultura oficial de la ciutat, en especial en tot el tema de la programació.

Tot amb dues prèvies indiscutibles. Una , la de l’eliminació del PMC com a tal. L’altra deixar als tècnics fent la feina que els hi pertoca , és a dir organitzar i no programar.

Potser així es poden configurar els condicionaments teòrics que poden revifar el camp artístic oficial , tan llastrat per aquests noms que tots coneixem, i que tant mal han fet a la ciutat.

Una revifada que la ciutat no tan sols precisa ,ans també exigeix.

PS.- Les fotografies , totes elles de Català Roca , son un auto-retrat on es veu sorneguer i somrient, una magnífica fotografia artística , una imatge ben coneguda de Dalí, i la fotografia que darrerament és molt coneguda ja que ha estat portada del conegut llibre "L'ombra del vent".