El somni de tot estament cultural és assolir tal nivell de
qualitat que a la gent no li calgui mirar la programació, simplement sàpiga que
pot acostar-se a l’indret amb tota la seguretat i certesa que allò que hi
trobarà, ja sigui un concert , una exposició o una obra de teatre, serà segur
de de gran qualitat.
Artísticament i a la
comarca , en la darrera dècada del segle passat, succeïa al Museu Monjo quan
manava i programava, Paco Rodón. Enguany succeeix: A la nau Gaudí amb les expos
de Bassat. Unes expos amb noms de nivell històric i museístic internacional, i
a Can Caralt, seu del museu Arxiu de Llavaneres, a on les exposicions es
succeixen de forma eclèctica , alternant-se joves, artistes consagrats, petites
sorpreses del tot desconeguts o noms importants en la gran i la petita història
artística del nostre país. Amb un parell de cireretes a l’any , que venen
acompanyades d’acurats catàlegs.
Una d’elles és la que en aquests mesos de juny i juliol,
omple les seves parets , presentant amb col·laboració amb la fundació Carme i
Lluís Bassat , una excelsa mostra de Guinovart figuratiu, afegint-se als actes
de l’any Guinovart.
Lamentablement l’any
Guinovart no està tenint el ressò que mereixeria, a bon segur per una deficient
estructura conceptual, i que com sempre el pitjor dels gran artistes és el seu
entorn més proper.
Lluís Bassat , gran amic personal de Guino, disposa d’una
col·lecció impressionant d’obres seves , tal i com hem pogut anar degustant en
les diverses expos de la Nau Gaudí, però avui es supera , oferint-nos un tast
diferent i més espectacular encara. i ho fa fent repassada al Guinovart
iniciàtic , al figuratiu, al de formació, amb una magnífica mostra d’una llarga
vintena de peces seves , en general de petit format, en la que s’observa la gènesi, la capacitat
discursiva i l’aprofundiment personal de l’artista, i que pertanyen
essencialment a la dècada dels cinquanta.
Des de la peça que presideix el catàleg i la mostra ( “Sense
títol “ de 1957 ) i que per a mi és una relectura personal i desenfadada de
“Les senyoretes d’Avinyó” de Picasso, hi
ha un seguit d’obres d’un expressionisme figuratiu intens, amb l’home de la
camisa vermella com gran estrella, i un seguit d’apunts i retrats d’una
qualitat introspectiva absolutament excelsa, quasi totes elles establertes en
una figuració interioritzada que augmenten el poder de la seva lectura.
Passejar per l’exposició m’ha portat en el record a l’expo
de fa un parell d’anys al reina Sofia, de títol “Campo abierto” que s’ocupava
d’aquesta dècada dels cinquanta , amb obres de primera època dels grans
artistes de la segona meitat de segle.
Guinovart en aquesta mostra llunyana a la seva pintura més orgànica,
les d’Agramunt, per entendre’ns, ens demostra la seva saviesa, personalitat,
capacitat constructiva i expressiva, en una exposició de recerca , lluny de la comercialitat
i cercant la puresa de l’interior de l’artista.
Una exposició impecable, excelsa, que obliga a una repetida
i detinguda visita amb la certesa de que sigui pecat mortal el seu oblit. Hi ha
vegades que acostumat a la buidor de tantes i tantes exposicions , trobar-se
front d’una com aquesta , esdevé sant viàtic per aquells irredempts en l’art.
Felicitats gent del Museu de Llavaners i gràcies Fundació
Bassat per oferir-nos tan absolut gaudi.
No us la perdeu de cap de les maneres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada