LES VEUS PERDUDES. CATHERINE LORTON

Si algun afeccionat entra a la sala d’exposicions de la Presó sense saber que hi pot trobar, tan sols sabent que allà hi acostumen a haver-hi exposicions prou dignes , - amb algunes molt clares excepcions -, es trobarà amb dues sorpreses. Per un cantó amb una magnífica exposició i per l’altre amb una mostra de la que molt difícilment en sabrà qui és el seu protagonista.

Diem això ja que la mostra “ Les veus perdudes” que és així com es titula l’exposició  que es presenta, és en el seu conjunt i en bona part de la seva lectura, una exposició prou interessant. I per l’altra part el nom de Catherine Lorton que és qui la signa , ens retrotrau a unes imatges expositives que quasi hauríem de dir que es troben en les antípodes del que ara podem veure.

Per a molts el nom de Catherine Lorton es refereix a una pintora que practicava una pintura de caire figuratiu , amb el paisatge amb figura com a protagonista , molt empeltada al fer de la que llavors era la seva mestre. Una pintura agradable a la vista però mancada de sensacions i personalitat.

Sortosament Lorton va entendre que el seu camí quedava ofegat en aquella posició i va cercar el progrés en les mans de Pepe Novellas que com en tantes ocasions va saber fer explotar les pulsions interiors de l’artista. La seva ràpida i sobtada desaparició podria haver provocat en Lorton un fre en les seves aspiracions , però seguint les seves directrius va decidir fer una cosa a la que pocs tenen atreviment, com és llançar-se a uns estudis reglats , en aquest cas en l’escola Pau Gargallo de Badalona. Uns estudis dels que el resultat es fa evident en aquesta exposició.

Un futur que començava amb la seva mostra a Gal-Art  i que explosiónava fa tres temporades al Col·legi d’Aparelladors amb una exposició de la que dèiem textualment: “L’exposició de Catherine Lorton és molt interessant. Ho és més en el sentit de futur que no pas en l’evidència del present. Avui el que fa l’autora és explotar. L’anàlisi permet observar encara mimetismes , relacions i influències vàries , però alhora , i el que és més important , ens permet albirar , ara si, un futur personalitzat que caldrà indefectiblement seguir.” Un futur que ara ja esta aquí.

Catherine Lorton omple ara a avesar la sala de la Presó. Ho fa en una exposició que alhora és el seu treball de fi de carrera en les vessants ceràmica i escultòrica. Una doble funció que evidentment la perjudica ja que la saturació d’obres de la sala no permet la seva visualització individual i converteix el total en una mostra enfarfegada que desnaturalitza el sentit de llibertat i devalua la visió de l’obra que en cas d’haver-se reduït en una bona part ens hauria permès veure les bondats dels treball de Lorton.

Per que cal dir sense embuts que en aquesta exposició Lorton ens demostra ser una artista potencialment valorable. Per un costat ens ofereix un conjunt de visions fotogràfiques ceràmiques d’un atractiu visual important, que sap acompanyar per una obra de caire pictòrica però amb tècnica mixta i volum, prou cridanera , en contrapunt d’uns petits col·lages d’arrels geomètriques, que permeten una futur prou interessant en cas de depuració.

Però està clar que la clau, eix i essència de l’exposició està en el conjunt escultòric conformat per un petit grup de caps de mida gran , fent lectura contraposada al que jo en dic ”bosc escultòric” en el que un bon grapat de caps seriats , variables en el seu acabat ceràmic , estableixen no tan sols un diàleg ans també un eix de tensions que sols pot resoldre l’espectador i que per se generen un àmbit creatiu que  a l’hora apropa i  neguiteja al mateix.

L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona i sortosament converteix en un no res , inútil i carregós, la llarga explicació presentada per l’artista. Malament si han de parlar les paraules.

No és aquest el cas. Submergir-se en l’obra de Lorton és fer-ho per un mar d’afinades sensacions on la comunicació planeja amb facilitat, encara que a vegades no estigui en consonància amb les intencions de la creadora. Però no importa. Lorton ha sabut extreure del seu interior les sensacions més intenses i l’espectador las rep amb aquell sentiment que sols l’art pot produir.

Una exposició , la de Catherine Lorton , que cal recomanar i que ha de servir per a ella mateixa per un auto convenciment, - si és que encara no existeix -, que aquí hi ha un fonament per aconseguir ser l’artista que ella volia des dels seus començaments i que uns varem començar  a albirar fa uns quants anys.

(El vídeo correspon a la notícia de l'exposició emesa per m1tv)