PERE SALINAS. GEOGRAFIES DEL SILENCI.

Encara que sense status de ser dels grans, tots aquells artferits que maldem per el país per veure, visitar i gaudir d’exposicions de tota mena sabem perfectament del nivell, vàlua i qualitat del treball constant i entossudit de Pere Salinas en aquesta lluita constant i permanent amb si mateix per expressar els seus sentiments més intensos i personals mitjançant una pintura profundament rica en matisos i qualitat que alhora crea un halo comunicatiu que subjugant-te t’abdueix i et fa penetrar en la profunditat del seu interior.

Encara que darrerament en Pere Salinas ens tenia acostumats a endinsar-nos per el camí de la taca i la grafia , ara ens retrotrau a un passat proper ( deu anys) presentant-nos al museu del Càntir d’Argentona la mostra “Geografies del Silenci” en la que ens ofereix un peti recull d’un grapat de pintures ( olis i aquarel·les) que realitzara en aquell temps i que havien restat endormiscades en el seu taller i que ara desperten resplendents en una precuela que ens permet , no tan sols admirar-nos encara més de la saviesa de l’autor, ans també oferir-nos uns pistes evident de causes i raons i principalment entendre al seva evolució


.

“Geografies del silenci” és ens dubte un títol tan atractiu i cridaner com descriptiu. I penso així ja que l’obra de Salinas malgrat l’aparent cridòria de la seva gestualitat , se’ns presenta no com un espetec turmentós i sí com un pluja fina i intens que penetra profundament en la terra sensible de l’espectador. Una obra absolutament silenciosa. I geografia ja que , encara que menys emprada , és definició també del conjunt de característiques que conformen la realitat física i humana d’un territori. En aquest cas, el més íntim i personal.

Pere Salinas no ha triat bona era per a viure. Sens dubte que hauria estat més feliç en un post renaixement. Saberut com és, amant i bon coneixedor de la música , la poètica i la literatura en general, la plàstica esdevé per a ell l’eina més adient per expressar-se, i ho fa en un compendi dels seus sabers,

Així avui podem gaudir d’un treball enormement rítmic, que fàcil seria qualificar com a musical, en el que sota un fons negroide  que tan sols s’insinua, l’autor van desgranant pinzellades, textures i colors en un equilibri compassat amb el que aconsegueix que les abruptes tensions de gest i color, s’escampin de manera ordenada  capgirant la teòrica virulència original per establir una consonància de matisos que asserenant l’obra generen un esperit  interior espectacular en l’artístic i impressionant en el de sensacions que produeix.

La lluita entre terrosos i blaus, en les que el negre és contrapunt, estableix la dicotomia formal de cos / esperit, vida/mort .I ho fa amb tanta intensitat interior que supera el teòric decorativisme  que es podria atribuir al resultat final.

Mentre que l’aparença es mou en un expressionisme intens, tota tenim clar que el transfons és d’una lírica poètica que ens porta a descobrir els més íntims racons de l’ànima de l’artista.

Una exposició excepcional, aquesta de Pere Salinas al Museu del Càntir d’Argentona, que és d’obligada, lenta i repetida visita.

Felicitats.

Imatges extretes de la xarxa

MÈTODART. PERE SALINAS

Aquí teniu l’article que per glosar la figura de l’artista Pere Salinas, em va encarregar la gent de “Mètode. Revista de difusió de la Investigació de la Universitat de València”. Una revista editada en català de gran prestigi en la comunitat científica.

Aquesta revista sol·licita per a cada número la col·laboració d’un artista per que il·lustri els diferents articles alhora que a canvi tingui un espai d’anàlisi del seu fer en la secció “Mètodart” en la que s’analitza la seva obra en base a les seves il·lustracions. Pere Salinas ha estat l’artista a qui s’ha encomanat  les il·lustracions del proper número alhora que se m’ha demanat a mi que en faci el pertinent anàlisi, cosa que he fet amb immens honor i alegria.

Aquí en teniu el resultat.

RETÒRICA DEL BLAU. Pere Salinas

No va ser mortal la ferida, ni lleuger el record.

Ni llum, la nit desballestada. Ni dolç,

el sanglot del vol. Ni trist l’oblit de l’ull d’un dia a l’altre.

Ni els passos que es despullen del peu nu.

                                               Joan Navarro.  “O : Llibre d’hores”.

En el cada vegada més complex món de l’art hi ha artistes cridaners en la cridòria però també, i sortosament, artistes que criden des del silenci, des de l’aparent simplicitat del traç, d’una taca, d’un color que fins i tot pot ser esmorteït. Però el seu és un silenci actiu, d’aquell que com pluja fina penetra fins l’interior i allà esclata en tota la seva intensitat. En Pere Salinas és un d’ells.

Amatent al gran enigma de la creació, aquest barceloní que ha trobat aixopluc en el Vallès (com el Vallès no hi ha res), segueix convençut que en aquest gran misteri que n’és la pintura i en conseqüència l’art, sols la sinceritat del sentiment que surt de l’ànima de manera quasi virginal, té sentit, intenció i trajectòria.

En aquest remot recordar de coses obscures, immemorials, fregaments de les quals perduren en l’ànima de l’artista , com tan bé explica Paul Klee, Pere Salinas va escrivint la seva biografia artística plena d’emocions i silencis, en les que cerca l’anar més enllà del pur engany de la referència. Més enllà del trompe l’oeil que converteix en plaent la mirada però que desapareix en un sospir, Salinas estableix el seu fer en l’estranya sensació d’aprofundir en la intensitat de la taca, de l’escampall n’aparença descontrolat del color i la tinta damunt d’un paper al que va conquerint per establir uns nous marges, uns nous límits, en els que establir el poder subjugant de la seva seducció plàstica, plantant bandera d’emocions íntimes posades a l’abast de l’espectador per compartir-les en aquesta estranya comunió que és font i fonament de l’art.

Al contrari d’aquells vells amanuenses als que s’assembla i admira en la seva passió d’il·lustrar llibres d’autor, Pere Salinas provoca la taca i deixa que s’escampi en la llibertat dirigida per les seves intencions. Una llibertat marcada per el color, aquí el blau, que esdevé com taca sonora que marca arpegis en els que el matisos semblen desequilibrar la coherència estructural de l’obra quan en realitat la situen en una altra dimensió, en el camí de la percepció personal, de la simbologia pròpia, en la que forma i color pacten nous diàlegs que ens parlen de velles històries i sentiments compartides per a tots.

En aquesta eterna història sempre explicada, la de les velles passions i emocions que és la que sempre desgrana l’artista, Pere Salinas ens aporta un esteticisme natural, un desig de bellesa, un concepte de llibertat, un sentit absolutament vital i visceral, però alhora ens el serveix sota el domini estructural, el cerebral, el de l’equilibri comportant una serenor que va molt més enllà de la bellesa formal, tant atractiva com agraïda, per aconseguir arribar a aquell sentiment interior que ens aporta la riquesa que converteix a l’art en aliment i font d’energia i vida.

En la nuesa de l’art , la retòrica del blau, ens porta més enllà de les imatges per conquerir el més preuat de la nostre ànima sensible.

Pere Pascual, crític d’art.

ESPAI D’ART. PERE SALINAS

Fa uns dies , en ocasió de la crítica a l’exposició “On la llum” de Pere Salinas que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , tot lloant la gran qualitat de la mateixa, remarcàvem la força interior que es desprenia de cada obra confegint una variada simfonia plàstica d’acurat equilibri entre la forma i el fons, entre el concepte i la plàstica. Uns conceptes ambdós que ara en ocasió de l’entrevista mantinguda amb el protagonista de la mateixa en aquest , el darrer “Espai d’Art” salten encara més a la llum.

Una interessant xerrada que us aconsello amb plaer i que serveix per coneìxer una mica més profundament a aquest sensible artista , posseïdor de la més subtil de les qualitats , com ho és en Pere Salinas.

BARCELONA. CARTELLERA EXPOSITIVA MISÈRRIMA

Qui em segueix en el fb deu estar fart de que cada dos per tres parli d’alguna exposició important i que sempre acabi amb l’afegitó de que caldrà viatjar ja que es celebra a qualsevol indret del nostre estat menys al nostre país.

Avui aquesta queixa que per el meu compte és reiterada, s’ha convertit en editorial de La Vanguardia. 

En ella es reflexiona que les grans ciutats també ho son per la importància del seus esdeveniments culturals , del quals els Museus i les exposicions ocupen un paper preponderant. Un fet que curiosament no és aposta de cap de les maneres en la nostra capital , fet que caldria variar encara que sols fos en raó de la importància econòmica de la industria cultural que ocupa un bon grill del PIB de la ciutat i del país.

Certament son moments de poques alegries econòmiques , però mentre altres sectors culturals mantenen to i potència ( el musical n’és el millor exemple) sembla que l’art no sigui un element que importi gaire ni als que manen a la ciutat ni al Govern del país , que el té en un estat d’abandó molt important , fins i tot en el  que pertoca al MNAC que per raons òbvies hauria de ser considerat com element d’estat i no com és ara en que és oblidat i menystingut.

L’art , fonamental per el desenvolupament cultural, però essencial també en la industria cultural, i encara que sols fos això, - per diners i per industria-, hauria de merèixer una atenció que en el nostre país, avui per avui  no té ni de bon tros