Aquesta revista sol·licita per a
cada número la col·laboració d’un artista per que il·lustri els diferents
articles alhora que a canvi tingui un espai d’anàlisi del seu fer en la secció “Mètodart”
en la que s’analitza la seva obra en base a les seves il·lustracions. Pere
Salinas ha estat l’artista a qui s’ha encomanat les il·lustracions del proper número alhora
que se m’ha demanat a mi que en faci el pertinent anàlisi, cosa que he fet amb
immens honor i alegria.
Aquí en teniu el resultat.
RETÒRICA DEL BLAU. Pere Salinas
No va ser mortal la ferida, ni lleuger el record.
Ni llum, la nit desballestada. Ni dolç,
el sanglot del vol. Ni trist l’oblit de l’ull d’un dia a l’altre.
Ni els passos que es despullen del peu nu.
Joan Navarro. “O : Llibre d’hores”.
En el cada vegada més complex món
de l’art hi ha artistes cridaners en la cridòria però també, i sortosament,
artistes que criden des del silenci, des de l’aparent simplicitat del traç,
d’una taca, d’un color que fins i tot pot ser esmorteït. Però el seu és un
silenci actiu, d’aquell que com pluja fina penetra fins l’interior i allà
esclata en tota la seva intensitat. En Pere Salinas és un d’ells.
Amatent al gran enigma de la
creació, aquest barceloní que ha trobat aixopluc en el Vallès (com el Vallès no
hi ha res), segueix convençut que en aquest gran misteri que n’és la pintura i
en conseqüència l’art, sols la sinceritat del sentiment que surt de l’ànima de
manera quasi virginal, té sentit, intenció i trajectòria.
En aquest remot recordar de coses
obscures, immemorials, fregaments de les quals perduren en l’ànima de l’artista
, com tan bé explica Paul Klee, Pere Salinas va escrivint la seva biografia
artística plena d’emocions i silencis, en les que cerca l’anar més enllà del
pur engany de la referència. Més enllà del trompe l’oeil que converteix en
plaent la mirada però que desapareix en un sospir, Salinas estableix el seu fer
en l’estranya sensació d’aprofundir en la intensitat de la taca, de l’escampall
n’aparença descontrolat del color i la tinta damunt d’un paper al que va
conquerint per establir uns nous marges, uns nous límits, en els que establir
el poder subjugant de la seva seducció plàstica, plantant bandera d’emocions
íntimes posades a l’abast de l’espectador per compartir-les en aquesta estranya
comunió que és font i fonament de l’art.
Al contrari d’aquells vells
amanuenses als que s’assembla i admira en la seva passió d’il·lustrar llibres
d’autor, Pere Salinas provoca la taca i deixa que s’escampi en la llibertat
dirigida per les seves intencions. Una llibertat marcada per el color, aquí el
blau, que esdevé com taca sonora que marca arpegis en els que el matisos
semblen desequilibrar la coherència estructural de l’obra quan en realitat la
situen en una altra dimensió, en el camí de la percepció personal, de la
simbologia pròpia, en la que forma i color pacten nous diàlegs que ens parlen
de velles històries i sentiments compartides per a tots.
En aquesta eterna història sempre
explicada, la de les velles passions i emocions que és la que sempre desgrana
l’artista, Pere Salinas ens aporta un esteticisme natural, un desig de bellesa,
un concepte de llibertat, un sentit absolutament vital i visceral, però alhora
ens el serveix sota el domini estructural, el cerebral, el de l’equilibri
comportant una serenor que va molt més enllà de la bellesa formal, tant
atractiva com agraïda, per aconseguir arribar a aquell sentiment interior que
ens aporta la riquesa que converteix a l’art en aliment i font d’energia i
vida.
En la nuesa de l’art , la retòrica
del blau, ens porta més enllà de les imatges per conquerir el més preuat de la
nostre ànima sensible.
Pere Pascual, crític d’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada