dimecres, de juny 24, 2015

BIENNAL TORRES GARCÍA. REFLEXIONS AL MARGE ( i V)





Sis edicions d’una Biennal impliquen deu anys d’existència i per tant un temps suficient com fer ja mirada enrera i valorar el que en veritat ha significat aquesta Biennal fora del sentit primigènic i primordial del premi en si. I crec que el gran mèrit de la Biennal ha estat en que a la ciutat cada dos anys s’ha obert mitjançant ella, una finestra a través de la qual hem pogut acostar-nos a la diversitat de realitats pictòriques existents ,i estic per a dir dominants , al país i a l’estat.

Lamentablement tots sabem que a Mataró la vida expositiva és minsa i a més a més, s’estableix en una dinàmica que si bé ni hem ni podem considerar com a plana, si que la podríem considerar sense punts i aparts. Una línia expositiva tranquil·la, sense aldarulls, amb petites sorpreses, alguna que altre confirmació, però en general establerta en una còmoda monotonia.

Inexistent la plàstica en el camp municipal, que és qui podria oferir aquelles espurnes de nivell i qualitat fora de l’habitual; establert l’Ateneu de la Fundació Iluro en uns estranys llimbs; havent entregat armes i bagatges sense presentar batalla a Ca l’Arenas, i amb les sales regides per la Sant Lluc i l’afegitó privat de La Destil·leria fent el màxim en la mesura de les seves reduïdes possibilitats ; el cert és que a Mataró allò que hem de considerada mirada exterior més aviat res, amb el contrapunt de qualitat , però reduïda al seu personal àmbit, de les mostres a la Nau Gaudí.

La mirada de la Biennal és una mirada fresca, dispersa, amb xerrameca en algunes obres , poètica i meditativa en altres , però sempre amb aquell esquer de seducció, amb aquella raó per picar l’ullet i motivar l’atenció dels espectadors que tot gaudint van rebent ímputs dels més diversos , però sempre amb nivell i qualitat.

La Biennal ha fet canviar el punt de mira i comprensió d’artistes i ciutadans. I crec que és bo que ara expliqui aquí una anècdota que succeïa fa ja deu anys , en el decurs de les deliberacions de la primera edició de la Biennal.

Era la sala de teatre del Casal. Col·locades de la millor manera possible es trobaven les obres finalistes disposades per a ser avaluades per el Jurat. Mentre, els membres de l’organització restaven silenciosos tot veient, i vivint, els intríngulis de les votacions, amb les tensions entre jurats , les defenses i atacs en relació a tal i qual obra ( que magnífic seria poder fer un dia un macking off de les deliberacions , tot preservant l’intimitat d’obres i autors) , les mirades i contra mirades , l’apunt per defensar aquella obra i l’acidesa per atacar-ne altre que tan fortament defensava un altre membre del jurat...

Havia acabat una primera passada quan em vaig dirigir a alguns membres de l’organització i els hi vaig dir:”Guanya el “zeppelin”, referint-me a l’obra de Gustavo Díaz Sosa. Un “no fotis”, amb una certa angoixa per deix en va ser la resposta. Crec que serà així, vaig raonar , agrada a tothom i no té a ningú en contra. Hi ha algunes diferències entre jurats però és la que més fàcil pot aconseguir la unanimitat. Un parell d’eliminatòries després es confirmava la premonició i la cara dels organitzadors no era pas de màxima alegria.

I era lògic, la imatge del guanyador de la primera edició  era imaginada més a l’estil del BMW, més burgesa i acomodatícia , i en canvi l’organització s’havia trobat amb un jurat que volia deixar petja i apostava sense embuts per un desconegut i una línia actual i plenament contemporània.

Ara aquella cara d’ensurt ha desaparegut del tot. L’obra de Gustavo Díaz Sosa llueix esplendorosa a l’espai Torres García del Tecnocampus i tots gaudim de la seva potència i bellesa. I fora de la quarta edició, -un mala aposta del jurat -, en la resta ningú de l’organització, no tan sols no s’espanta si no que es poden escoltar algunes veus apostant per obres potents i agosarades i es rep amb satisfacció l’aposta per la innovació per part del jurat. I els artistes i el públic estan en la mateixa sintonia com s’ha demostrat en aquesta ocasió amb la curiositat davant del treball creatiu de l’artista guanyadora , i la submissió a la gran bellesa plàstica de la peça guanyadora.

I aquesta evolució es deguda en bona part a una Biennal esdevinguda ja patrimoni cultural de la ciutat , no tan sols per el que és i per el que significa , ans també per la lliçó d’actualització plàstica que significa la mateixa , en aquesta posta a punt pictòrica que significa la seva existència.

La Bienal com a premi important , però la biennal com a lliçó pictòrica per a tots confegeixen un tot que mereix , després de deu anys , tot aplaudiment i empenta per a un futur que estem convençuts es presenta del tot positiu.