BIENNAL TORRES GARCÍA (I).

Sota la presidència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i de Joan Mora en un dels seus darrers actes com alcalde de Mataró, l’Ateneu de la Fundació Iluro es va omplir el passat dijous per a l’acte de lliurament del guardó de la 6ena edició del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró i la posterior inauguració de l’exposició de la quarantena d’obres seleccionades com a finalistes d’aquesta biennal que amb poc temps ja ha assolit la suficient maduresa i prestigi com per a ser considerada entre les importants de l’estat com ho demostra el nombre de participants (243) i la variada procedència dels mateixos amb una dispersitat geogràfica absoluta.

Una maduresa i prestigi establerta principalment en la vesant artística com ho demostra la diversitat estilística i conceptual, però especialment en el nivell qualitatiu que en aquesta edició ha assolit, al meu entendre, el nivell més alt aconseguint ser la més brillant de les edicions coronada per un palmarès brillant aconseguint la sempre impossible quadratura del cercle, fent que jurat i públic caminin en comunió i que el guanyador rebi l’aplaudiment oficial del jurat però alhora l’aplaudiment del públic que enguany s’ha sentit subjugat per l’obra guanyadora amb autoria de l’artista extremenya resident a Sevilla, Ruth Morán.

“Gravitaciones” , un tremp vinílic i tinta sobre paper de 160 x 140 cm, ha estat la peça guanyadora en un treball d’alta subtilesa conceptual confegida en una etèria estructura suportada en un especial treball tècnic que potencia aquesta abstracció de clares referències més figuratives.

Diu l’autora que aquesta peça respon a un dels seus paisatges interiors en una ressemblança anímica del paisatge que rep de manera visual, però jo diria que hi ha més. Hi ha un cert control d’emocions i sensacions en un desig gestual i de moviments lents. Aquest concepte gravitacional del títol, ens port a un cert aleteig de l’obra en una estètica de mirada zen que traspuant serenor i pau, alhora ens inquieta en un sentit de canvi, com si fos impossible que l’obra resti immòbil i que en una propera mirada ens la trobem en una variació de si mateixa per oferir-nos un nou angle de la seva sensibilitat.

Una peça tècnicament brillant, - potser la millor d’una llarga sèrie realitzada per l’artista-, d’enorme seducció visual i que en l’obligat compendi entre fons i forma adquireix el rar privilegi de ser absolutament actual malgrat el seu classicisme conceptual, o justament el contrari, ser clàssica malgrat la seva modernitat conceptual.

Una excel·lent obra que honora el palmarès d’aquesta Biennal Torres García- Ciutat de Mataró que ha assolit de manera definitiva la seva majoria d'edat amb aquesta brillant edició.