Al costat del premi principal la Biennal Torres García té a bé atorgar uns guardons sense dotació, en un màxim de quatre , per a dignificar aquelles obres que hem de considerar han arribat fins el darrer moment de la deliberació. Unes obres “finalistes” que s’anomenen per ordre alfabètic i que un analitza per ordre de preferència.
EMÍLO GONZÁLEZ SAINZ (EGS). (Torrelavega
1961)
"Los Nazarenos" (oli sobre tela
115x160 cm).
Obra que respon perfectament al
tarannà ia trajectòria d’aquest reconegut artista càntabre. Una brillant
peça que dona la raó a qui el qualifica com un dels grans pintors metafísics de
l’estat, en aquesta la seva metafísica llunyana a la geomètrica de De Chirico i
en canvi plenament ajustada al camí de preguntar-se per les raons de l’estructura
de la realitat en la constant recerca dels fonaments de l’existent.
La inclusió de figures ,
hieràtiques i distants, al mig d’un paisatge immens, obert en desig d’infinitat,
genera una inquietud sensitiva quan per la bellesa formal i l’equilibri
estructural hauria de provocar un sentiment absolutament plaent. La
incongruència d’una vitalitat front d’una aparença immòbil, quasi petrificada, genera
curiositat i atracció que cerca resposta davant l’ incongruència vital de la
que no sabem raons ni causes.
Una excel·lent obra en el
conceptual, el tècnic i en el global de la realització., que sens dubte hauria
tingut el meu vot com a guanyadora del concurs, en el cas d’haver-ne estat
jurat.
MIGUEL GALANO (Tapia de casariego.
Astúries. 1956)
"Invierno en Assistents Kirkiegard" (Oli sobre tela 114x146 cm).
Galano és pintor de solituds , però
no de solituds intuïdes i sí viscudes. La seva trajectòria vital complexa i en
certa manera aspre en constant lluita contra si mateix i contra l’entorn a la
recerca del seu jo més íntim i proper l’acosta a aquesta mirada freda ,
asèptica, des d’una certa llunyania com si defugís del calor humà, com si fos
sols l’ànima el que s’ha de tenir en compte , oblidant-se de la resta.
La peça ara guardonada ens trasllada
a altres indrets. Personalment la miro en el convenciment que d’un moment a
altre pugui aparèixer l’inspector Wallander, l’alter ego de l’escriptor suec
Henning Mankell, just al bell mig de qualsevol de les seves investigacions.
Solituds i fredor ambiental per a
una pintura d’alta graduació qualitativa. Molt interessant.
LOLA BERENGUER (El Ejido. Almeria
1965)
“Habets”. Acrílic i grafit sobre
lli (150x140 cm)
CRISTOPHE OLIVIER PRAT (Paris.1970)
“SLOZ.1” ( Acrílic sobre tela 150x150 cm)
El nom de Torres-García és evident
esquer per a aquells conreadors de la pintura geomètrica i constructiva en els
seus diferents estils i tendències que pensen que aquí poden trobar un camp més
receptiu a les seves especial elucubracions plàstiques. Així any rere any
apareixen entre els participants i els jurats en fan corresponent nominació,
tant per la seva qualitat com per a la persistència i domini del concepte.
Enguany el jurat ha fet aposta per
un geomestrisme light, quasi de chill-out. Una geometria de suavitats, molt ben
estructurada en l’espaial i en uns cromatismes edulcorats en un cert entorn de
decorativisme modern sense implicacions accentuades.
Peces de qualitat però en certa
manera asexuades i sense la força expressiva que un sempre pensa que ha de
tenir un aspirant a premi important.
Pintura contemplativa i pintura de
la serenitat, del silenci , de la lleugeresa. Son qualificatius que a vegades
els grans analistes de l’art han dedicat a aquesta autora andalusa (Lola Berenguer)
que ens ofereix aquesta mirada més
espaial i volumètric, mentre que Olivier sembla extasiar-se en la tècnica per acostar-se
amb aquests Rothko que demanen a crits una dosi d’urgència pictòrica que faci
superar amb trempera la poètica decorativista que ara presenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada