Ja fa temps que la Biennal Torres
García provoca dubtes existencials entre els artistes mataronins., dubtes que
es centren, com no, entre la participació o no en el concurs. Davant del fet hi
ha dues clares tendències, la dels que pensen que paga molt la pena prendre-hi
part i que sols el fet d’una possible selecció per tan important jurat ja és de
per se un premi important, i d’altres que malfien d’un possible fiasco i
pretenen mantenir incòlume la seva “virginitat” no volent-se exposar a l’anàlisi
saberut d’un jurat més que consistent, o potser ves a saber que no s’escapi que
no han passat el tall, una indiscreció que la gent del Sant Lluc no ha comés
mai fins el moment .
Enguany tres han estat els artistes
propers que han passat el sedàs final i estan en l’exposició definitiva , i el
cert és que ho han fet no tan sols amb solvència i qualitat , ans el que és més
important , mantenint-se fidels als seus criteris creatius sense aquella petita
modificació que realitzen tants creadors per a tal de ser “més premiable” la
seva obra. Ells han estat Isabel Biete, Francisco Padilla i Mònica Vilert.
Isabel Biete amb “Ultramarins Can
Bosch” (Guaix sobre tela. 81x116 cm) ens ofereix amb la seva personal mirada
una visió entranyable d’un dels espais comercial més peculiars i especials de
la nostre ciutat. Amb la seva mirada il·lustradora i aquest deix pseudo-naïf
amb el que practica la seva lectura, Isabel aprofundeix en els treballs dels
darrrers temps no fan tant exposats a l’espai capgròs.
Detallista, colorista i
especialment humana, Biete ens fa de cronista de proximitat d’un mon que es
resisteix a baixar persiana i que segueix conformant part de la nostra
identitat més propera i personal.
M’ha complagut molt veure a
Francisco Padilla present en aquesta mostra de finalistes, indret on l’he pogut
conèixer personalment ja que Padilla era per els mataronins un artista “fantasma”
que apareixia cada any amb una obra en el Sant Lluc però del qui ningú en sabia
res.
Provinent del món del còmic ha volgut amb “Secuencia” (Oli sobre tela.
130x135 cm) presentar-nos una fictícia pàgina d’una història desconeguda en la
que apareixen aquest personatges que a mi em reporten indefectiblement, -com els
personatges de les obres que presenta
anys rera any al Sant Lluc-, als protagonistes de les obres de Zabaleta.
Una seqüència rítmica, ben
establerta, plàsticament molt ben resolta i amb el suficient aire de màgia i
interrogació com per atrapar a l’espectador. Una obra diferent, gens habitual
en concursos de pintura , que la saviesa del jurat ha salvat del silenci dels
eliminats per ser presentada atractiva i potent a la mirada de tothom.
Una obra que conseqüentment obliga
a l’autor, Francisco Padilla, a abandonar el seu silenci expositiu i a ser ben aviat , protagonista d’una exposició
personal que la ciutat i ell es deuen mútuament.
Mònica Vilert amb “Sense títol” (
Tècnica mixta ,- col·lage, grafit i cera-. 115x145 cm). És la darrera artista mataronina
que ha passat el sempre difícil garbell selectiu , i ho ha fet amb una molt
interessant obra en que mescla de manera ben adient les seves últimes obsessions
plàstiques que tant bé hem pogut veure i gaudir a Tempus Fugit, amb la
recuperació d’uns elements essencials en el seu començament com és l’aparició
de les ceres que li atorguen a la peça una nova tonalitat i lectura ,
aportant-li un cert magicisme que li es ben escaient.
L’organicisme inherent en el
treball de Vilert, acoblat a la seva elegància estructural i la seva solvència
creativa dona al conjunt un toc subtil que imana la mirada i ens obliga a
submergir-nos en el sensible món de la creadora. Una magnífica peça que
segueix refent el caminar d’aquesta més que interessant autora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada