Aquest divendres vaig coincidir amb
l’alcalde de Mataró, David Bote , a la inauguració de l’exposició de fotos del
màgic entorn de Guadix que Manuel Contreras presenta a la sala del col·legi
d’aparelladors. Allà, entre conversa i conversa em va dir que volia parlar amb
mi. No em va estranyar. Han estat moltes les converses que hem mantingut des de
fa anys en el C2 de la Casas tornant
ambdós de treballar i no ha estat ni una ni dos les exposicions que hem visitat
plegats en el seu desig d’entendre una mica d’art. I tot això quan, no dic
l’alcaldia, si no la simple nominació com a cap de llista no estava ni en el
seu ni en el meu cap. Queda clar que vaig acceptar en quan la seva agenda li
deixés un forat.
La conversa, que segur que tindrem,
pot ser o molt llarga o molt curta, tot dependrà de la seva resposta a una
primera pregunta per part meva, del tot ineludible. Creu l’Alcalde que Cultura
és una acció de govern i per tant ell hi estarà al damunt encara que el regidor
responsable sigui d’un altre partit, o com succeí en el darrer tripartit el
pacte entre Psc i CiU ( no sé si a hores d’ara és correcte escriure-ho d’aquesta
manera) estableix en les línies ocultes que cadascun dels partits regiran al
seu saber i entendre, en la independència de l’altre?. O dit d’altre manera no
et fiquis en les meves regidories que jo no em ficaré a les teves, com succeí
amb Penedés al davant de Cultura , per situar-ho tot en un exemple.
Si la resposta és la segona la
conversa s’haurà acabat quasi abans de començar. Res hi ha a fer i l’art plàstic
seguirà en la condemna a la desaparició tal com ha estat amb la nefasta gestió
, en aquest camp, de Quim Fernández a qui òbviament no salva un Tempus Fugit ,
torpidinat en el possible per els treballadors de Cultura ( amb la seva
directora al cap) amb qui no vaig mantenir ni una paraula de contacte en tot el
temps de gestió i realització de la mostra i de qui no vaig rebre ni tan sols
un saluda afectuós, per no dir una educada felicitació, això per no saber ni si
tan sols van visitar l’exposició.
Un Quim Fernández a qui evidentment
no salvarà el lloguer anyal de l’Ateneu per fer una exposició d’artista local,
gestada a esquena dels mateixos i sense un criteri definit en el que pertoca
causes i raons de la tria. De moment començant amb Marta Duiran i després ves a
saber qui.
I no el salvarà ja que la postura
de la condemna la plàstica està en l’ADN de qui mana a Cultura i com que té
poder omnímoda tot seguirà igual. Els amics i companys de tota mena gratificats
amb tot i la resta a podrir-se que això de la plàstica és de decadent
retrògrads.
Si la resposta en canvi és
afirmativa en el que comporta que Cultura és pilar de Govern la meva primera
proposta serà immediata: És absolutament obligat tancar ca l’Arenas. I ho dic
amb ferm convenciment. Cal tancar i finiquitar tot aquest projecte que ha
convertit en inexistents als artistes locals i refer la mirada atorgant-los el
protagonisme que exigeix l’esperit de la donació de Jordi Arenas. Una
intencionalitat que a Cultura s’ha passat olímpicament per l’engonal.
I com a
mostra de mal fer tenim les píndoles que s’ha inaugurat fa ben poc en la
darrera entrega de la temporada. Una barrabassada amb tota regla que demostra
el poc que importa la plàstica i la seva història a Cultura. Unes píndoles de
les que en parlarem abastament, això sí previ ingesta de bicarbonat per evitar la cremor d'estomac, i del corresponent trankimazin per evitar pujades de nervis fora de to.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada