DUALITAT. CECÍLIA MORALES

En l’habitual línea de qualitat que acostuma a presentar-nos la sala del Col·legi d’Aparelladors no és gens estrany que una o dues vegades per temporada tingui a bé oferir-nos l’agradable sorpresa d’una exposició ben interessant amb la signatura d’un artista desconegut, com és ara mateix el cas amb la mostra “Mi dualidad” amb la signatura de Cecilia Morales.

Certament potser no hauríem de dir “desconeguda” ja que Cecilia Morales és una artista mexicana afincada de fa temps a les nostres terres. Però ho diem ja que les escasses vegades en que hem pogut veure obres seves ens hem trobat amb una artista figurativa de concepció clàssica i amb especial gust per a l’aiguada , ben a les antípodes d’aquesta autora , del tot regenerada , que ens encisa amb la seva ben satisfactòria exposició de gravats a Aparelladors.

I és en aquesta situació que crec que Mi dualidad com a títol és una petita trampa que ens presenta ja que el conjunt del presentat , ben arrodonit en concepte i presentació amb l’únic defecte que l’habitual de l’artista primerenc que n’és l’excés d’obra ( amb menys hauria demostrat el mateix i hauria millorat l’aspecte i la comunicació) , no aposta per la contraposició de lectures i si en canvi ens ofereix un concepte ben definit i estructurat en el que ens explica la seva visió plàstica dels seus sentiments més íntims.

Sempre s’ha dit que els artistes ,- és indiferent el camp creatiu -, son autors de tan sols una història ( la seva) que van desgranant de les mil i una manera possibles . Cecilia Morales no vol portar la contrària i ens demostra e manera fefaent que aquell virus que diuen s’inocula en aprofundir en el camp del gravat  l’hi ha provocat una profunda depuració dels seus conceptes anteriors , escrits amb altre grafia i intenció , per anar solcant els enrenous de la seva ànima d’artista per escriure amb la solvència de la tècnica , una nova història plena de sentiments i interpretacions.

Morales ha entès que el gest per ella és essencial, però que en precisa no un qualsevol i si aquell capaç d’omplir d’una musicalitat especial l’entorn mitjançant un concert espaial d’equilibris que li dona no tan sols força, ans també una empenta  per ampliar ventall en un ús ben adequat del color  que si bé podria semblar esquer útil per cridar l’atenció. Així no és pas difícil entreveure que aquest aport cromàtic no és mai tangencial i decoratiu i sí essencial en el context unitari de la peça.

Amb sensibilitat concentrada en aquells de mides més petites en les que mostra cordura i saviesa , i molt més desfermada en aquelles altres mides superiors, en les que el gest reclama resposta per equilibrar el tot de l’obra , l’exposició de Morales és un constant tobogan de sensacions, dees de les més poètiques i decoratives , fins a d’altres molt més intenses i punyents que ens donen fe d’una mirada intensa i profunda establert en el gravat com a raó i causa, que tan sols precisa una depuració tècnica en el sentit d’uns treballs més polits, i una depuració conceptual en una aposta per la unicitat que crec l’afavoriria en gran manera.

Sigui com sigui, el treball de Morales mereix plena atenció, i la seva és una exposició que no us hauríeu de perdre.

(fotografies extretes de la xarxa)