La banderola que encapçala a quest
post és la del debat electoral en relació a la política Cultural celebrat a Mataró
el 1987, és a dir fa quasi trenta anys , i que un va tenir el gran honor de
moderar. El debat celebrat a l’antiga peixateria va omplir tot el recinte ,
tota la plaça de la peixateria i bona part de les escaletes amb més de tres-centes
persones. Aquesta setmana dos debats de cultura a Mataró. El dilluns a Buc de
llibres una trentena i a la burgesa hora del vermut, una xifra parella a El
Públic.
Certament que hi ha diferencies
substancials. Llavors eren moment d’Il·lusió i d’efervescència cultural en el
convenciment que sols al cultura ens podria fer lliures. Ara , trenta anys més
tard , els polítics han vist que la cultura no dona vots i els ciutadans hem
assistit a la corrupta putrefacció de la cultura pública establerta sota
reialmes de taifes indestructibles on uns quants xarrupen de la mamella i uns
molts ho miren tot sabent que els seus projectes seran per sempre somnis que
hauran de desenvolupar per a si mateixos ja que no obtindran de part del poder
ni tan sols hora per explicar el projecte.
I l’exemple més fefaent és el més que corrupte
i interessat Institut de Cultura de Mataró on sols els amics tenen plat a taula
i la resta son menystinguts , oblidats i condemnats al silenci.
Potser per això aquest desencís
cultural absolut, per que els ciutadans saben i sabem que res importa sols el càrrec,
el títol, la targeta i el sou a fi de més. I així anem.
I mentre omplint-nos la boca de
cultura. A dida, senyors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada