M’agrada el futbol. I molt. He jugat molts anys i sempre que puc en gaudeixo. Certament soc molt poc fanàtic i fins i tot he aplaudit alguns gols de Cristiano Ronaldo. Però avui he gaudit d’un dels millors partits de la meva vida. Un partit per fer gaudir d’aquest joc fins i tot a  aquells que li tenen mania.

Soc del Barça, però si no ho fos , avui m’hauria convertit en el més gran dels seus fans, simplement per fer d’aquest joc tan complex un veritable concert a l’abast de tots aquells que teníem els ulls ben oberts.

Un partit per emmarcar i fins i tot per perdonar el greu defecte de Pep Guardiola, aquell que  a bon segur el converteix en humà i per tant imperfecte, com és que li agradi Martí i Pol.

Temps tindrà per reflexionar com també ho tindran els responsables d’aquest cada vegada més comercialitzat Barça ( no entenc tant Barça i Catalunya i després vendre l’ànima a Catar o les línies aèries turques ) , que segueixen sense entendre que qualsevol religió ( i el futbol ho és ) precisa d’una litúrgia, fet que si entenen els del Manchester , vestit gris i flor a la solapa com manen els canons a Wembley, i no pas la d’un club venut en tot al merchandaising de Nike que obliga al xandall com element de protocol.

SEGUINT CAMÍ. JOSEP Mª CODINA

El Museu Arxiu de Llavaneres  segueix oferint aquest regust d’alta qualitat que l’està convertint en sala d’exposicions de referència de la comarca , prenent el relleu de la sala del museu Monjo quan era regida per Paco Rodon , ens ofereix en aquests dies una magnífica exposició,- com no podia ser menys -, del mataroní Josep Mª Codina.

En aquesta ocasió aplega una vintena de pecs , algunes d’elles ja exposades en la darrera mostra de l’artista a la barcelonina galeria Àmbit, però que son inèdites a la comarca, en un conjunt que manté el segell inconfusible del creador.

Qualsevol afeccionat a l’art , i més si és seguidor de Josep Mª Codina , sap abastament el que pot trobar en una de les seves exposicions. L’autor ha aconseguit ja la sempre desitjada fira de ser posseïdor  d’un llenguatge propi ben identificable , per el que el visitant sap que per un costat trobarà el manteniment a una fidelitat creativa que ha fet d’aquesta recerca personal de la pell, tant en el sentit pictòric i/o visual com en el sentit més espiritual de la mateixa com a separació, defensa o barrera , en aqueta confrontació etèria d’interiors/ exteriors , de cos i esperit , en la que tan bé es mou l’artista.

Però alhora en cada exposició de Josep Mª Codina cal esperar el petit avanç. Generalment subtil i poc escandalós en el que fa referència al seu idioma plàstic. Unes variacions que en aquesta ocasió es poden establir en els petits trencaments de la fredor asèptica que intencionadament domina l’exterior de les seves peces per avançar mitjançant un toc en que cada vegada s’accentua el gest i s’accelera el ritme, i principalment en la lenta incorporació del color en el conjunt , amb una gama de colors pàl·lids , però que donen intensitat i mirada especial.

Exposició molt interessant , com ho son sempre les de Codina , que demostra la plena vigència de les seves capacitats alhora que ens permet albirar un pas més en el lent i complex entramat pictòric que segueix reescribint l’autor en aquesta la seva història plàstica.

PERIODISTES ESPORTIUS

L’altra dia parlava de l’altíssima qualitat de les cròniques futbolístiques de “El País” i remarcava els noms de Besa i Sámano.  Avui en donen amnbdós lliçó magistral. Ramon Besa amb la crítica del partit de títol “ La inteligencia gana a la astucia” , mentre que Sámano filosofa al voltant del matx amb “Un hotel para la cordura”.

Dos articles que cal llegir i que us recomano vivament i que poreu trobar a l’edició digital del diari.

PSC/CULTURA

La gent del PSC ha respost  molt correctament a la meva queixa encara que com era d’esperar fuig d’estudi.
La meva queixa no és un lament personal per no poder assistir-hi , ho puc fer ja que a aquelles hores no tinc cap compromís ineludible. La meva queixa està de nou en que el partit actua segons conveniència pròpia i no pas en atenció al ciutadà.

És clar que hi ha gent que a aquesta hora li va més bé, i sempre triïs l’hora que triïs, hi haurà gent als qui anirà millor o pitjor. El que cal és valorar la importància del que vas a presentar i cercar el moment en que la presentació pot arribar a més gent. En aquest cas  l’hora escollida és de les pitjors , i si no  caldrà veure  el següent dissabte 14 quin és el plat fort que s'oferirà  a la mateixa hora.

I el fet es repeteix en el cas del PSC i d’actes culturals. La col·lecció Bassat es presentà en laborable a la una del migdia, simplement pel fet de que Baron i Bassat havien de dinar plegats un dia i així matem dos ocells d’un tret. Si dinem a quarts de tres . dons com aperitiu ensenyarem la col·lecció als rondinaires dels artistes.
I aquí passa el mateix. Queden tres quarts lliures , dons endavant les atxes i com el que importa no és presentar el programa a quanta més gent millor i sí simplement dir que s’ha presentat, dons tots contents.
Dons no, tots contents no,. Sempre hi haurà alguna mosca collonera que denunciarà el tripijoc.

Però que hi farem quan les coses es fan malament. L’excel·lent programa de fa quatre anys ha comportat un grau d’incompliment de quasi un noranta per cent , si exceptuem edificis que ja estaven en marxa i pressupostats. Que ens deparà a quest any?.

De moment molta desconfiança i més quan un ha sabut que altes instàncies del partit han demanat , sembla ser a més d’un artista encara que jo sols ho he pogut confirmar en un , que a veiam si podien donar un cop de mà al “cervell gris” (?) del programa electoral de cultura , per que “ va del tot despistat , pobret” (sic).
(No cal el desmentit , dons tinc totes les dades que puc explicitar en privat a qui sigui precís).

Però malgrat totes aquestes crítiques , que crec son necessàries , constructives i del tot positives , s’ha de felicitar efusivament al PSC per al menys oferir de manera directa el seu programa de cultura . De moment tota la resta calla i a segurament serà així fins el final. A bon segur per inexistència del mateix front la realitat particular de la ciutat , i per tant essent tan sols una declaració d’intencions que correspon al sentit general de cada partit.

Malgrat tot , repeteixo, felicitats al PSC per fer programa cultural i presentar-lo.

JARDÍ DE SILENCIS. MARTA DURAN

La proposta de Ca l’Arenas de mantenir un ideari comú per tota la temporada, en aquesta ocasió per a dues temporades , pot ser acceptable o no, però cau en l’absurd quan la proposta es realitza a autors que difícilment tenen relació amb la temàtica i aquestos queden obligats a fer veritables exercicis malabars per a complir amb l’ideari comú. Aquest problema, que ha sovintejat d’ençà l’obertura del casalot, torna a primer pla amb el treball que presenta en aquests dies la mataronina Marta Duran , abastament coneguda per una temàtica ben contradictòria amb la temàtica de la guerra, monogràfica enguany.

Marta Duran , hàbil i intel·ligent ha plantejat l’exposició com un petit conjunt d’obres centrades en el tema dels jardins que és el que actualment prima en la seva producció i dels que en vàrem tenir ocasió de gaudir en la seva darrera i ben interessant exposició al Museu de Llavaneres.  D’ells n’ha fet bona tria posant l’accent en aquells treballs d’àmbit més agrest i solitari , en especial en aquells que marquen una certa idea d’abandó , amb la sola condescendència de batejar-los amb títols corresponents a diversos esdeveniments  bèl·lics.

El cert és que el conjunt està resolt amb potència i qualitat , afermant-se en l’estilística que ja apuntava en l’ abans esmentada exposició de Llavaneres , amb un pintura molt més intensa i lliure , recolzada en una pinzellada densa i gestual que dona força en si mateixa i li serveix perfectament per establir uns ambients en els que la varietat cromàtica adquireix també un protagonisme  no destorbat per cap concessió a la galeria.

Una obra del millor en conjunt del presentat per l’autora  amb l’únic però en  les obligades concessions a la filosofia del treball, amb la inclusió de fotografies , d’evident càrrega sentimental per l’artista , però distorsionadores de l'ambinet sàviament generat per l'artista.

Una bona exposició que segueix marcant un camí de futur anormement vàlid i que esperem li serveixi per treure’s el mal gust de boca per la seva anul·lada retrospectiva al Museu de Mataró.

Ca l'Arenas . Sala 1

Marta Duran. "Jardí de silencis".  Dins el 3  de juliol de 2011

PRENDREM MAL

Quan era criatura i em barallava amb el meu germà, en aquells baralles que comencen tot jugant però que al final comencen a escalfar-se  , la iaia sempre ens donava un toc al crit de “prendreu mal”. Aquesta expressió se m’està fent present en aquests dies en la disbauxa absoluta en que s’ha convertit tot el tema dels Barça – Madrid , en el que cada vegada estic més convençut no hi haurà guanyador i tots en sortiran perdent.

És evident que hi ha incitadors , - especialment un -, però també és evident , - per a tots menys per aquells fanàtics que tot ho miren amb orelleres de burro -, que la cosa està del tot desfermada i que de francs tiradors que res ajuden ans al contrari ,n’hi per arreu, a més de 600 km i també aquí.

Per això vistes avui les declaracions en roda de premsa , els vídeos realitzats a un i altra cantó, les brases que fumegen i a les que hom atia amb les més peregrines raons , em queda una mica l’ànima escarransida dons tinc la impressió que en qualsevol moment , per una jugada controvertida  , per un joc brut , per una provocació, per qualsevol set sous es pot organitzar un batibull de nefastes i imprevisibles conseqüències.

M’agrada el futbol i molt. Hi vaig jugar , - amb l’Ildefonso Mármol d’entrenador -, i després vaig passar-me al futbol sala on vaig arribar a Divisió d’Honor. Soc del  Barça, no soc anti res , i més aviat veig els partits d’una manera entre crítica i analítica , ( deformació professional a bon segur ), que les converteix en poc passional. Penso que guanyarà el Barça pel fet de que simplement és millor , però m’agradaria un escenari ben diferent al que demà veuré.

I penso sincerament que al costat de jugadors , entrenadors , directius , presidents , etc. els periodistes en tenen també molta culpa. Llegir Marca , Sport, As o Mundo Deportivo és un exercici de cinisme partidista dedicat a satisfer les més irracionals vessants del nostre cervell poc pensant. Sort que encara ens queda Ramon Besa o José Sámano , capaços de fer exercici literari, sociològic , filosòfic i quasi psicològic d’allò que no sabem veure quan sols estem pendents d’uns calçotets i una pilota i no sabem , o no volem , veure més enllà.

Dos periodistes , els esmentats , capaços de crear escola a “El País” lloc on és un plaer llegir les crítiques dels partits. “Los azulgranas se aburrieron de sí mismos, empalagosos con el balon” , difícil millorar aquesta definició en respecte al partit amb la Real del passat dissabte.  “Melancólico Madrid” , titular per el partit del Real amb el Saragossa, igualment encertat.

Ara tot esperant ja la crítica del partit guanyat de demà, us recomano  l’article de John Carlin: “Ser o no ser , esa es la cuestión” o les reflexions de la defensora del lector davant les diverses mirades partidistes que s’exigeixen als periodistes.

Unes reflexions que hom hauria de fer , no fos cas que la iaia tingués raó i de veritat prenguem mal. Un mal que en forma de petita esgarrinxada ja es denota per Anglaterra  on la trampa en l’esport està tan mal vista i on comença a créixer el núvol de la sospita d’un joc fullero amb Alves i Busquets com a principals tafurs.

Una tempesta la del Barça – Madrid que no porta arreu i que algú hauria de parar i ojalà que sigui amb el joc , el bon joc , i  amés extremadament polit, de l’equip que actualment és el millor, és a dir , del Barça.

Restem dons a l’espera de la crònica d’en Besa aquella que sàviament ens aportarà raons per seguir somiant en repetir història en el Nou Wembley.

CATHERINE LORTON. NOUS CAMINS

Tot artista comença a establir uns camins de plenitud quan assoleix un idioma pictòric que li es identitari. La seva recerca no és fàcil, ans més aviat feixuga , i obliga a profundes reflexions tant en l’apartat formal, en el que pertoca al que podríem dir l’estètica de la seva pintura , com de manera primordial en els sentiments , sensacions i sensibilitats que el creador vol transmetre ,en el que caldria definir com l’ètica del seu fer.

Catherine Lorton , superada ja la fase d’aprenentatge , passats pel sedàs el munt d’imputs rebuts dels seus mestres , és llença en la solitud de la seva individualitat a expressar les intensitats del seu “jo” més íntim. Ho fa , com diu ella, amb nous camins , en els que avança tot cercant aquells racons del seu interior capaços de ser transformats en emocions desfermades a la recerca d’uns espectadors receptius.

Mantenint el concepte figuratiu que li és essencial , Catherine Lorton ens ofereix les dues cares d’un únic mirall. Per un costat en l’obra sobre paper, es mou amb la figura humana com a únic protagonista , assolida mitjançant el treball de la taca i el moviment. L’estructura de ritme i harmonia , hàbilment conjugada amb una aposta cromàtica n’aparença senzilla però de gran riquesa vital, ofereix un conjunt de sincopats acords que renoven la força de la figura humana com a element capaç en si mateixa d’esdevenir eix de tot un concepte.

L’home però no és res sense l’entorn que l’envolta. A la serenor viscuda de les seves figures , Catherine Lorton ofereix en les seves pintures el contrast d’una intensitat que sorprèn en el seu impacte. Gruixos , textures , varietat tècnica, diversitat cromàtica ... . Referències naturals , potencia i vida d’éssers que marquen objectius a vegades oblidats . Lectures que ens porten a anar molt més enllà de la seducció estètica de l’aparença.

Caminant entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte , Catherine Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivell creatiu que sols els que son considerats com artistes poden assolir.

Text escrit per al catàleg de l’exposició de Catherine Lorton a Gal Art i que es va inaugurar el passat dimarts 16 de Novembre.

BON EXEMPLE

M’agrada molt el futbol i en ell m’emprenya , i molt, el jugador trampós, el que es tira , aquell que simula, el piscinero. Com m’emprenya , i encara més, el jugador brut, aquell que com si no fos res, va provocant, donant llenya ,etc. I el que encara m’emprenya més és el fet de que generalment els clubs, els entrenadors, els directius , la premsa i els afeccionats , normalment encara els defensen.

Fa ben poc em va desagradar molt la defensa que Guardiola ve fer de Pinto , que tramposament havia simulat un xiulet per deturar al contrari i que , justament crec jo, va ser castigat per la UEFA.

Avui llegeixo que Suárez , el millor jugador de l’Ajax , el passat cap de setmana , fart de rebre patades per arreu va mossegar a un contrari sense que l’àrbitre ho veies i per tant no va rebre el càstig corresponent. Dons bé, l’Ajax i per el seu compte, ha decidit castigar-lo amb dos partits per actitud incorrecte, tenint en compte essencialment que n’és el capità. Un càstig privat i aliè al federatiu.

Un exemple que molt m’agradaria veure en el futbol espanyol i per paral•lelisme , per què no, a la política.