divendres, de novembre 12, 2010

EMÍLIA DE TORRES



Ahir dijous , al migdia i poc després de rebre la Medalla d’Or del Reial Cercle Artístic de Barcelona , la seva casa artística de sempre , l’Emília de Torres ens va deixar.

Discreta com sempre , sense voler fer cap mena de soroll, potser va pensar que en un dia com aquell en que a Mataró que ,ni essent la seva ciutat nadiua ni tampoc en la que residia , era per ella la seva ciutat, s’inaugurava , vet aquí, un Museu d’Art Català Contemporani, era un bon moment per morir i passar desapercebuda, però no ha estat així. Emília de Torres , la Gran Dama de la pintura mataronina, senyorial en les formes i revolucionaria en la seva pintura havia deixat tanta petja que hom s’ha entristit.

De l’Emília n’he parlat moltes vegades en aquest blog. De sempre que ha estat una de les meves debilitats i sempre he reclamat més atenció a la seva pintura que correspon a una artista de primera fila que no ha aconseguit ser reconeguda a bon segur per culpa de la seva personalitat , callada i discreta , amb afany de passar sense fer soroll, lluny de les vanitats i concentrada sempre en el seu fer.

Pictòricament l’Emilia era pintora de gran qualitat tècnica apresa dels bons mestres que tingué a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi , el que ara seria Facultat de Belles Arts , on estudià, essent una rara avis femenina en un mon , l’artístic , dominat absolutament per els homes en aquella postguerra. Un domini tècnic que li va permetre un treball afermat en el dibuix, les ceres, el pastel i com no en el camp de l’oli , de la “pintura” com deia ella.

L’obra de l’Emília de Torres s’estableix en quatre columnes fonamentals. El paisatge, les composicions ,- especialment els bodegons -, la figura femenina i els retrats.


 
 
En els paisatges i les composicions és on presenta una pintura més vigorosa amb una pinzellada intensa i vibrant , ben ajudada per una paleta d’ampla varietat cromàtica en la que en cap moment defuig de les tonalitats més agosarades i contrastades. Unes obres de certes reminiscències de Cézanne, en les que mostra una capacitat singular de copsar indrets i imatges , generant una força compositiva i de comunicació més que notable.

La figura femenina av ser pe rella un altra dels seus temes preferits, Defugint de l’estereotip de la bellesa clàssica , De Torres va buscar en la figura de la persona “normal” , del carrer, a la protagonista de les seves peces. Sense caure mai en el feisme , de Torres aconseguia transmetre una bellesa serena , seductora i principalment, una bellesa absolutament natural, a bon segur el més difícil d’aconseguir per a qualsevol artista.

Finalment en els seus retrats , l’artista encertava de ple en el tractament aconseguint el paradigma dels mateixos, és a dir, que amb l’obligada semblança en l’aparença, la mirada del retrat ens aportés les característiques de personalitat del retratat , aposta que sols els grans retratistes aconsegueix guanyar.




Ara , l’Emília ja no hi és, però com sempre es diu queda la seva obra , que en aquest cas i sortosament, és molta , bona i ben conservada , gràcies al paper de la seva família encapçalada per la seva neboda Elena de Torres. Com hem dit abans, llastimosament la seva producció no és prou coneguda i a bon segur que estem a temps de remeiar-ho, ja que com s’ha pogut veure en les darrers exposicions , - Palautordera , Orrius, l’antològica de Mataró i molt especialment la de la Fundació Vila Casas -, hom es fa creus de que tal nivell de qualitat fos desconegut dels experts. Temps hi haurà per planificar camins que poden portar al merescut reconeixement del seu treball.

Ara sols ens queda donar l’emocionat adéu. Jo , personalment , em quedo amb molts records , encapçalats per el gran honor que vaig tenir en fer el parlament , en el que pertoca a la part artística , en la festa del seu centenari. Però principalment em quedo amb el seu afecte de sempre i amb un detall que ara ja es pot desvetllar i no és altra que en cada exposició del grup dels Arts , que celebraven cada dos anys amb en Jordi Arenas, l’Antoni Boix, en Salvador Esquerra, en Jordi Puiggalí i ella mateixa, les meves crítiques sempre eren elogioses capa a ella i no tant per els demés. Cada vegada que ens trobàvem m’insistia en que no la deixés tant bé , que allò la feia sentir incomoda davant dels demés , i que , com un favor personal, mirés l’obra dels altres , especialment la d’en Jordi Arenas , - del que sempre n’era força crític -, amb més afecte.


Ara dons sols ens queda el recor. El gran record d'una gran artista i millor persona.  Adéu Emília , i gràcies , moltes gràcies per tot l’Art i totes les emocions que ens has sabut transmetre.


Post escrit amb fons de sonates de piano de Mozart , interpretades per Alícia de Larrocha, en record de l’altra gran capacitat artística d’Emília de Torres , com ho era la seva gran qualitat de pianista.