dimarts, de desembre 15, 2020

TERESA OLLER.- BIAI_X. HORROR VACUI EN UN TOTUM REVOLUTUM

 


Teresa Oller ocupa, i mai tan ben dit , tot l’espai de la sala del Casal Aliança amb “Biai_x” , títol del que  pretén ser una exposició de la seva obra. I diem pretén ja que l’acúmul desmesurat d’obres presentades  de forma ben llunyana al que es considera una exposició ( acte d’exposar públicament per a ser vista per un gran nombre de persones amb deteniment), és a dir presentar obres per a ser examinades i gaudides en les millors condicions.



Però potser ens equivoquem i la intenció de l’autora, que ja en el cartell anunciador ens presenta algunes definicions del títol com “mesura de la descompensació d’un conjunt d’errors” o “forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència” , és justament aquest,  fer un totum revolutum que combinat amb un horror vacui ens obligui a una lectura diferent de l’habitual de les exposicions, no amb la tradicional passejada per deturar-nos més detingudament davant l’obra que ens crida l’atenció per a un anàlisi i gaudi més profund i si en canvi el cercar en  el desgavell posicional de les obres aquella que més ens crida i em sedueix.



Sigui com sigui l’exposició tal i com està presentada és un desastre total ja que no sols impedeix la correcta contemplació ans el que és pitjor, establir la més adient de les comunicacions sensitives entre obra i espectador i per tant converteix en inexistent el propòsit que té qualsevol exposició.



I el cert és que és una gran llàstima que això succeeixi ja que Teresa Oller és una bona artista amb un historial en l’art del gravat prou potent, amb la suficient tècnica com per assolir bons resultats, com ho ha demostrat amb les ben seductores obres que  hem pogut observar en les diverses col·lectives en que ha pres part, tant en l’entorn del Sant Lluc, com amb el col·lectiu Tarlatana , com molt especialment amb la peça de bones dimensions que presentara en la recent col·lectiva del Sant Lluc d’enguany. El seu gravat establert en un ritme gestual potent, amb una tècnica prou acurada i amb un apunt cromàtic generalment escaient, mereix l’atenció que la pròpia autora li nega amb el disbauxat muntatge d’aquesta exposició




Jo li aconselleria que ara , amb ben pocs dies d’exposició a les esquenes, aprofités els dies de tancament de la sala, per refer total muntatge, triar les peces més interesants , -que son unes quantes-, i retornar al taller més de la meitat del presentat. Llavors si que podríem gaudir del bon treball d’una autora amb creacions prou vàlides, com es visibilitza en les imatges d’aquest post, que per el seu desig de presentar quantes més obres millors, ha acabat perdent l’oportunitat de mostrar amb elegància i dignitat el seu bon fer a artistes, amics i coneguts.




Crec que podria estar a temps per rectificar, però si no ho vol fer, que tingui ben apresa aquesta lliçó per a la propera exposició. Generalment en una exposició poc és molt, i sempre, moltíssim és la millor manera per convertir en un no res qualsevol mostra artística.

Cap comentari: