dijous, de desembre 31, 2020

FUNDACIÓ ILURO. "DE CURIOSITATS I MERAVELLES" . DESCARREGADA DE BROCANTER

Per valorar una exposició cal anar més enllà del valor intrínsec del presentat i examinar en un context general si per ex. s’assoleixen les expectatives creades al voltant de la mateixa, si és digne del lloc on es realitza, si el muntatge és el més apropiat o no , si els nivells de relació amb l’espectador  estan ben estructurats i molt especialment si en establir l’acurada comunicació amb el visitant un té en certa manera la certesa d’haver aconseguit objectius. O sí...

Totes aquestes preguntes i les que vulgueu afegir tenen una resposta negativa si les realitzem al voltant de la nefasta exposició que la Fundació Iluro ha muntat a la planta baixa de l’Ateneu per felicitar-nos les festes. Sens dubte la pitjor exposició que ha ocupat aquest espai en molts anys.

I en realitat la idea és bona, recuperar l’ideari de les cambres de les meravelles o els gabinets de curiositats. Però el que passa o és que la tria realitzada pels responsables ha estat totalment inapropiada o és, - i crec que aquí rau la veritat-, que els fons de l’entitat tenen tan poca vàlua que els disposis com disposis el resultat es semblant a un  descarregada de brocanters i no pas de gaire nivell.

La Fundació Iluro és hereva de la Caixa Laietana, una entitat que va tenir unes mires culturals molt limitades .Amb un Premi Iluro de poca dotació i amb unes sales d’exposició que calia valorar per la funció que realitzaven, però no per el nivell de l’exposat,  ja n’hi havia prou. No va saber o no va voler fer , com altres caixes d’estalvis de nivell parell, un centre cultural ni aconseguir una col·lecció artística mitjanament important.

Els fons artístic de l’entitat està format bàsicament per les obres que de manera obligada havien de donar els artistes que hi exposaven i amb quatre peces de valor que van arribar a l’entitat com a pagament de temes bancaris o crediticis. Un nivell que ha quedat ben evident en els moments en que s’ha fet exposició pública de les mateixes.

La Fundació Iluro sembla, no sols haver heretat l’escàs patrimoni de l’entitat mare, ans també el seu esperit mesquí i el d’un cert menysteniment pel cultural. Més preocupada per salvar clubs recreatius  que per fer la complerta restauració de la Casa Coll Regàs dedicada més a actes complementaris ( scape room, tastets i maridatges diversos) que no pas a lluir l’esplendor de la seva arquitectura. Mantenint un premi Iluro amb una dotació mísera ( no dona ni per les fotocòpies que es precisen, deia no fa pas molt un nostrat historiador local) i amb l’abandó de les sales d’exposició convertides  en espai de lloguer sense línia ni control de qualitat. I sense cap mena de desig de realitzar produccions pròpies fora de les que siguin de portes endins.

“De curiositats i meravelles” és l’exposició d’un quiero y no puedo , es l’exposició de les aparences i els organitzadors ho saben com queda palès amb dues renuncies. La primera és la renúncia a l’actiu més important que té la sala de la planta baixa de l’Ateneu ( en altre temps dita espai zero) que no és altre que el gran aparador a la Riera, esquer per atrapar visitants i ara condemnada a no formar part del projecte expositiu.

L’altre és la renúncia a una important superfície expositiva , com indicant que poc més hi havia a exposar. I això malgrat l’autolloança en els plafons d’entrada de la quantitat i qualitat del objectes que atresora l’entitat.

Això sí, s’aposta per la modernitat amb codis QR, sense comptar que la gent a qui pugui atreure la mostra no està en aquesta ona i sense entendre tampoc que el QR ha de ser el complementari per a la persona més interessada però que és imprescindible una informació bàsica que ha d’estar a l’abast de tothom , fet que aquí no existeix ni per casualitat. Així és molt fàcil no entendre el recorregut establert en els apartats de viatges i exotisme, el món natural, la còpia o el fake i Mataró.

Però és que a més fora de la curiositat d’alguns objectes , l’atenció sols es motiva en unes poques peces,( màscares, fotografies antigues, algun que altre llibre) i para de comptar. En el que pertoca a la selecció d’obres d’art presentades, aquesta és d’una pobresa espectacular, rematada per una deficient il·luminació o amb algun atemptat a la integritat de l’obra com en el cas de la brillant peça de Nefer, escapçada en la seva línia visual per un animal dissecat que com d’altres que trenquen les lectures de les obres de Novellas.

Amb dir que la més interessant obra artística de l’exposició és una agosarada visió de la Pça Sta Anna realitzada per Antoni Boix, ja està dit tot.. Treballs com els de Lluís Roura, o el tramvies de Martínez, i ja no parlem dels esmalts més que fakes, presentats amb desig d’engany com les tipogràfiques reproduccions picassianes , confegeixen una exposició indigne de l’entitat , l’espai i mancada de tot respecte per a l’espectador. Una exposició que no és cambra de meravelles ni gabinet de curiositat i sí en canvi esdevé la botiga dels horrors.

Exposició trista i lamentable que sembla desitjar establir paral·lelisme amb aquest any lamentable en tots els sentits, que ha estat 2020, indigne de ser organitzada per una entitat que té entre els seus objectius la difusió cultural. I un està per pensar que l’exposició va ser gestada entre punt i punt d’una partida de paddel en el complex recreatiu ,perquè si pensem que es va  fer sota una reflexió i un treball previ, la cosa seria però que molt pitjor.

 

 

PS.- Crítica dolenta per acabar un any dolent. Esperem i desitgem que el 2021 sigui molt, però que molt millor i no haguem de fer comentaris d’exposicions tan lamentables com aquesta


Cap comentari: