Els arts adictes, aquells que no podem defugir acostar-nos a
qualsevol lloc on hi hagi una exposició, al llarg de la temporada ens trobem
amb unes quantes (poques) exposicions que ens eleven al nirvana, altres
(bastants) que ens fan maleir els dimonis, i la majoria que ens deixen en la
més total de les indiferències.
A més d’aquesta divisió genèrica de trets amples, potser
caldria afegir un petit racó en el que els arts ferits dipositem aquelles exposicions
que si bé en sentit absolut no mereixen una nota molt alta, i potser tan sols
depassen en poc l’aprovat, però que en canvi en elles hi hem trobat el flaire
de l’art, hem intuït unes possibilitats i això ens fa sortir ben satisfets de les
mateixes.
És el que ens ha passat després de passejar-nos per l’exposició
que sota el títol de “Em poso a pintar” ens ofereix Jordi Parera a la sala del
Casal.Aliança.
Es tracta, segons l’escrit de presentació, “d'un pintor novell
que ha decidit donar el pas arran de les restriccions del Covid que el va
deixar sense excuses per intentar-ho. El descobriment de l’acrílic ho va
fer més senzill. Totes les obres presentades son del 2021, en el que ha
intentat pintar cada dia, motivant-se en la recerca de motius que li
signifiquen reptes nous. Esperant que aquesta representació del que ell veu,
esdevinguda pintura, el porti a la veritable creació”.
Aquesta declaració de principis es transmuta en una pintura
àgil i fresca, molt ben girbada per tractar-se d’un novell que a més té l’atreviment
d’acostar-se amb certa solvència a quelcom tan difícil com el retrat, o a
paisatges ben propers i reconeixibles com els de la costa mataronina, a estructures arquitectòniques , o a una
pintura hedonista / costumista com la peça que serveix com a carta de
presentació i que és la millor de la mostra.
Certament, i com pertoca, Jordi Parera està encara a les
beceroles artístiques i té per davant un camí de millora molt important, però
es nota que té allò que en altres arts en diuen “duende” per saber copsar essències
, té clars els conceptes de composició y color i per el que es veu té prou
habilitat tècnica com per preveure que de seguir en aquest camí, pot assolir un
nivell més que acceptable en el camí de l’art figuratiu del nostre entorn més
proper si segeuix en camí d'aprenentatge i no creu que ja tot està fet.
Ara , comença el més difícil, seguir en la modèstia, no creure
mai que ja està en un cert nivell , i seguir lluitant cada dia per fer una passa
més endavant. Si és així, no tinc dubtes que Jordi Parera pot ser un nom
habitual entre els artistes de la nostra ciutat.
A seguir.
Jordi Parera. “Em poso a pintar”
Sala del Casal Aliança . Mataró
De l’11 de febrer al 13 de març de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada