COL·LECCIÓ BASSAT . SEGLE XXI (I). NAU GAUDÍ. (I)

 

Continuant amb el seguit d’apetitosos bocins de la col·lecció Bassat que la seva fundació ens ofereix periòdicament en la seva seu de la Nau Gaudí de Mataró, una vegada acabada la contemplació del segle XX, comencem amb el repàs a la part més actual de la mateixa, però amb un canvi estructural al respecte.

Si fins ara les mostres eren veritables col·lectives que aplegaven una determinada època, generalment una dècada, amb la presència d’un nombre petit d’obres de cada autor, ara els artistes agafen més protagonisme individual , i la col·lectiva es redueix en nombre d’autors , augmentant el nombre d’obres dels mateixos, passant del que podríem considerar una col·lectiva coral a una col·lectiva d’individualitats.

Per aquest primer tast del segle actual s’han triat com  protagonistes les obres de la col·lecció que pertanyen a Enric Ansesa, Pep Carrió, Xaro Castillo, Rosa Codina-Esteve, Ramon  Enric, Mac Prat i Jaume Ribas, un bigarrat conjunt de diversa mirada estilística, plàstica i estètica però que contemplen en comú un humanisme espiritual amb una ample reflexió envers l’home i les seves circumstàncies.

ENRIC ANSESA (Girona , 1945) auto defineix la seva obra en el seu web com “rotunda, sensible i d’una profunda harmonia estètica, que manté la constant del color negre. El negre, que va més enllà de la llum, que es transforma en energia i al mateix temps en espai. De composicions constructivistes, s’hi configuren dialèctiques sígniques i gestuals, sovint d’un marcat sentit minimalista”.

Una definició que es veu reflectida perfectament en les obres presents a la Nau Gaudí. Algunes, com les de la sèrie  “sutures” d’una contundència absoluta i sense cap mena de concessions. Mentre que en les que els signes agafen protagonisme amb uns treballs de caire cal·ligràfic , s’estableix un intrigant i meditat misteri que l’espectador intenta esbrinar a la recerca de les claus del diàleg que proposa l’artista.

Una obra , la d’Ansesa, de gran potència i d’una plasticitat subjugant i xucladora que et succiona sense remissió envers la interioritat de l’artista i de retruc d’un mateix.

 

PEP CARRIÓ (Palma 1963) és dissenyador gràfic, il·lustrador i artista plàstic. Disposa d’una ample i reconeguda trajectòria tant en el camp artístic como en el cultural, encara que és més conegut com dissenyador gràfic, amb una certa especialitat envers l’àmbit cultural i principalment editorial, que no pas como artista plàstic. Endinsar-se en el seu web ens permet gaudir d’una quantitat de treballs , especialment portades i cartells, que deixa bocabadat per la seva personalitat i qualitat. És per això que la seva obra és una de les grans sorpreses de l‘exposició.

Treballant a l’entorn de la poesia visual, amb dedicació quasi total a l’home mitjançant fotografies, individuals, tribals o tan sols sil·luetejades , Carrió fa des contextualització de l’individu, eliminant-lo de la seva personal unicitat per convertir-lo en maniquí de les seves reflexions. Ho fa amb l’ús d’un llenguatge  inquietant però alhora altament adictiu amb el que  en certa manera és fàcil connectar, donant pas a l’espectador perquè acabi en certa manera l’obra sobre el potent fonament que ha establert l’autor. Una obra altament visual , llaminera per a la reflexió i amb una potent carga estètica que no destorba en res la càrrega interior de cadascun dels seus treballs.

Artista i obra, son tan desconeguts com interesants, i mereixen una deturada visita i una atenta mirada per gaudir de la plenitud d’imputs que genera el seu treball.

 

Xaro Castillo(Barcelona 1949) és també una massa desconeguda artista a nivell de l’afeccionat en general. Creadora que fugint dels estereotips academicistes, ha desenvolupat una important tasca de docència i investigació en les diverses disciplines artístiques., mantenint sempre una clara voluntat transgressora que ara mateix explicita a través d’instal·lacions amb preeminències fotogràfiques en un entorn més d’arts visuals d’aquelles que anomenem contemporànies i que a Mataró, malauradament, coneixem prou bé, havent deixat una mica de banda la vesant plàstica que ara de manera aclaparadora ens mostra en l’exposició.

Les obres que acull la col·lectiva ens parlen d’una autora que practica una abstracció potent , amb un clar accent en el gest i en una estructura plàstica de capes superposades que genera mitjançant la textura i principalment en la potència del color un esquer visual altament atractiu i addictiu.

Albert Mercadé ens parla en el catàleg de la formalització plàstica dels paisatges de la memòria mitjançant l’estructuració de la realitat a través de capes successives. Per a mi és més destacable la recerca d’aconseguir una abstracció poètica, fent que no precisi del lirisme de Ràfols Casamada  ,ans pugui assolir-se amb la trempera d’una paleta cromàticament agosarada, executada a la perfecció en la delimitació dels espais definits plàsticament per la força del gest.

Crec sincerament que en les obres presentades domina l’estètica per damunt del missatge, fet tan elogiable com el contrari. I aquesta prevalença estàtica ens permet el gaudi d’unes obres aclaparadorament potents en el visual, seductores en el conceptual i dominadores en l’atracció comunicativa.

Xaro Castillo , una espectacular sorpresa que converteix el color en element de reflexió.