SOC GRAN, PERÒ NO IDIOTA. M|A|C A LA PRESÓ

 

Aquest eslògan encunyat per un metge jubilat per protestar per el tractament de les entitats bancàries envers les persones grans, és el primer que ha aparegut en el meu cap quan fugia esperitat de l’engendre “pseudo artístic” amb el que el totalitari MAC pren possessió de l’espaí de la Presó.

No tenia cap mena d’intenció de parlar del que allà es perpetra ja que no m’interessa gens ni mica, ans més, m’enerva el totalitarisme dictatorial i putinesc que surt de la font de Beneficència, però un bon amic i lector d’aquest blog em va dir que com professional i per raons històric documentals era obligada la meva vista i el meu comentari. Un altre company em digué el mateix, amb l’observació afegida del consell  de que sabedor que patia del cor, potser anés ja amb la cafinitrina sota la llengua.

El cert és que no hi ha per tant. El que ara es presenta a la Presó com el súmmum de la modernitat i la tendència actual de la contemporaneïtat, és tan buit de continguts, tan fals de plantejaments, tant innocu, tan intranscendent que no pot molestar a  ningú, fora del sentiment de presa de pèl i d’estafa per l’ús indegut de diners públics. Però fora d’això, l’exposició. o mostra , o com en vulguin dir, és tan avorrida com visitar una expo de les velles patums de l’associació d’aquarel·listes de Catalunya ( aquells Fresquet, Ayneto, Olivé, Torrabadell...)

Feia temps que no veia un exposició més sense sentit, amb una diversitat i disparitat que no permet cap nexe d’unió. Buida de continguts, avorrida en les formes i insubstancial en el concepte. Llefiscosa, sense cap mena de provocació, com caldria si és que parlem de contemporaneïtat, en un aburgesament de continents i continguts total. Amb petits “acudits” que ens sonen tots a vells i repetits. En resum una modernitat més casposa que els acudits de certs còmics de tele 5.

Per això un va sortir tan tranquil i fins i tot , més tranquil que quan un hi va entrar, ja que un quedà ben convençut que amb aquestes eines i aquestes penques, la plàstica està ben segura per a molts anys.

Però evidentment un en va sortir molt emprenyat. En primer lloc per la putiniana invasió del M|A|C i la seva annexió territorial que no té fi. Can Palauet, la Presó, les expos de Ca l’Arenas, el Cementiri, mentre que a la plàstica li toca plegar veles.

Cal recordar que a l’espai de la Presó . amb altres entitats i tenia acull l’Associació Sant Lluc, amb un ben aprofitable espai expositiu. Van ser foragitats per no complir normativa ( sortida d’emergència) i a posteriori per tèrmits. Ara segueix sense existir aquesta sortida d’emergència però quan hi el MAC , cap problema, com s’observa amb la impunitat del cub lluminós a l’entrada. Un rètol prohibit per a comerciants i a més en un BIC, però qui gosa renyar a la dominatrix de Cultura?.  Les altres entitats van rebre altres aixoplucs, però la sant Lluc va ser vilment desnonada. El poder putinià de G. Noé contra la plàstica, amb l’absoluta complaença municipal és absolut.

Segons l’organització es presenten deu treballs que reflexionen sobre comunicació i consum, guerra i república, ritual i comunitat, memòria i llibertat, tecnologia i realitat virtual, internet i seguretat nacional, ingravidesa i volatilitat. Per dir, millor no estar-se de res, però els resultats son buidor, sensació del ja vist, insubstància, i tots aquells conceptes que s’proximin al zero absolut. I això tenint un entorn, com és la Presó de Mataró, que mou a la reflexió creativa a tot aquell que tingui tan sols un bri d’artista.

Com deia al començament soc gran, però no idiota. La llàstima és que la gent del MAC creu que tots ,menys ells, som uns idiotes incapaços d’entendre la magnitud dels seus plantejaments creatius, realitzats sempre sota l’aixopluc del poder i els seus diners públics.

Soc gran , però no idiota, repeteixo. O sigui que ja ho saben , a cagar a la via.