Massa vegades els crítics ens perdem en la retòrica pseudo
filosòfica i convertim les nostres paraules i reflexions en inintel·ligibles
per els lectors, afeccionats i públic en general. El lèxic emprat massa vegades
és tant tècnic i especialitzat que com passa en els camps legal i mèdic,
aquells a qui van dirigides les paraules es queden a les capses i el que és
pitjor, es provoca en ells una certa sensació de rebuig.
Per això , avui més que mai , volem deixar les coses ben
clares al respecte de l’exposició “Retrats” que la ceramista Mia Llauder presenta
en aquest estiu al Museu del Càntir d’Argentona. I és que el que volem dir és
que un , impenitent visitant d’exposicions, -estic convençut que en el que va d’any
en dec haver visitat més d’un centenar-, si exceptuem aquelles mostres de caire
museístic amb artistes històrics i de gran
nivell, l’exposició de Mia Llauder és l'exposició que més m’ha complagut per el seu
altíssim nivell creatiu, conceptual i formal que la fa digne de poder ocupar
un espai destacat en qualsevol galeria
professional del món i no desentonaria en absolut en bona part els museus d’art
contemporani actuals.
Dit això bo serà analitzar les causes del meu entusiasme.
En primer lloc per la perfecta demostració de l’assoliment
de l’artista del concepte art , en el significat de saber trametre les seves
emocions i sensacions personals de manera plàstica amb un deix personal en el
concepte que capgira l’habitual
sentiment de la ceràmica massa vegades lligada estretament a un sentit d’ofici
incapaç de trencar motlles i explosionar en un sentit creatiu més global com a
veritables artistes del volum, en el que el material sigui simplement un fet accessori.
Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per
a mi és una escultora que fa del volum
una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars
dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans
també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot
el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.
En segon lloc per la seva perfecció tècnica que li permet
reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan
convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat
de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques.
En tercer lloc per l’habilitat sensitiva dels seu
contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la
seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment
del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva
.
Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una
capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un
ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les
millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el
que és impossible trobar-hi un detall negatiu, degut a l’acurada distribució de
les peces , l’encert màxim de la il·luminació i la creació d’un entorn especial
mitjançant la cobertura de porta i finestrals amb uns cortinatges de color
vermell, haurem de convenir que si haguéssim d qualificar aquesta exposició de
forma acadèmica el resultat no podria ser altre que de matrícula d’honor cum
laude.
Un exposició d’obligada visita per a qualsevol amant de l’art
i de més obligada visita per a qualsevol artista ja que en ella hi trobarà els
suficients detalls profitosos per el seu propi treball.
Una exposició meravellosa que posa ja el nom de Mia Llauder
entre l’élite d’artistes mataronins. Està al Museu del Càntir d’Argentona ,
però les seves peces podrien estar perfectament a Tyfanni’s.
Per aplaudir fins cansar-se. Gràcies Mia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada