ANTONI CUMELLA. EMOCIONS

Una de les preguntes més tòpiques i habituals amb el que un s’acostuma a trobar com a crític d’art és aquella en que es pregunta quin és el detall, el senyal, per el que un crític, un espectador, és capaç de valorar una obra/exposició com a “bona” o al contrari. Suposo que hi ha varies respostes a tal pregunta però jo sempre responc el mateix: “La clau està en l’emoció”.

I per a mi així és. Si l’obra/exposició t’emociona és que ha passat el filtre precís per analitzar-la amb més profunditat no fos cas que l’emoció fos simplement “gasosa” o un trompe l’oeil, i a avaluar la seva qualitat. Si no t’emociona, no cal escarrassar-s’hi Aquella obra/exposició mai podrà assolir la valoració de “bona”.

I ha de quedar clar que això de l’emoció no sovinteja i més aviat és un bé escàs, però sense embuts i ja de bones a primeres hem de dir que l’exposició que el Museu del Càntir dedica a Antoni Cumella i la seva ceràmica assoleix aquest rar i ben valorable nivell.

El Museu del Càntir presenta ara el que podríem considerar una sintètica antològica del fer d’aquest excepcional i històric ceramista , oferint una acurada selecció de les dues cares del seu mestratge , aquella que fa referència a les formes i els volums i el de la vessant plana amb els seus murals ceràmics.

No tinc molt dubte en escollir de manera contundent el que podríem dir la seva cara més formal com la millor de l’artista. Les formes ceràmiques, més o menys evolucionades en el temps i en/per les diverses escoles, no deixaven d’estar establertes sota uns canons quasi clàssics i matemàtics. 

Com ja havia fet Llorens Artigas, Antoni Cumella fa no un , si no moltes passes enllà, i traspassa límits fins i tot alguns que semblen físics i estructurals, per aconseguir unes noves formes en les que la sinuositat, la generació de plens i buits, el cinetisme de les corbes, estableix un nou diàleg del material i l’espai al que ajuda de manera contundent la seva capacitat de creació de noves subtilitats cromàtiques envolvents que generen en el conjunt un sentit eteri, de volatilitat, en un sentit quasi de surar al damunt de les superfícies, aconseguint una bellesa formal i cromàtica que per damunt de l'espectacularitat , hauríem de qualificar com excelsa.

Com a contrapunt se’ns ofereixen també un conjunt de peces murals en les que l’artista sembla voler oferir-nos una cara més abrupta com en una demostració de que la sensibilitat es pot aconseguir per camins poètics i subtils però també a través de la consistència i la duresa de la peça. Unes obres diferents en concepte i realització però que arrodoneixen de manera que jo qualificaria de màgica la mirada a un dels nostres ceramistes històrics més importants que lamentablement no ha assolit el reconeixement popular que mereix fora del seu cercle temàtic.

Una exposició , aquesta la del Museu del Càntir, d’obligada visita i que ha de servir com nirvana per els amants de la ceràmica i com introductor a una de les nostres més belles arts a aquells que la desconeguin.

Excepcional.

Felicitats.