LA SOLITUD DEL PORTER

M’agrada el futbol i qui em segueix a les xarxes prou ho sap. El que no sap tanta gent és que el vaig practicar fins els 35 anys en que una lesió d’espatlla em va fer dir-li adéu. A l’Argentona dels dotze als divuit anys, després al Turó de Mataró fins a la mili i en acabar aquesta enganxat al Futbol sala que llavors albirava i començant per tercera regional fins acabar tres anys a Divisió d’Honor, passejant-me per tot l’estat. Diuen que no era pas dolent i arribar a divisió d’honor d’un esport, sigui el que sigui, al menys implica un cert nivell.

Jugava de porter, el que ja lliga amb això de la crítica. Diferent de tots, a l’altre costat encara que fos al mateix. Tots emprant els peus i un essencialment les mans. La solitud del porter,diuen, molt semblant a la del corredor de fons. Un sols error i tot se’n va en orris. Introspecció i força mental. Lloc reservat sols per els estranys , els especials, els bojos.

La meva virtut eren sens dubtes els reflexos i una certa serietat que em feia no aparentar els nervis que portava per dins. Una serietat que sols trencava amb l’equipatge. Vaig llegir una vegada la teoria del color en els porters i ràpidament vaig trencar amb el fosc habitual d’aquells temps. Fa més de quaranta anys i jugava de blanc , cosa inaudita, i després emparava sovint vells jerseis de carrer que sorprenien a tothom.

Fora d’això m’ha agradat sempre la serietat. D’aquí que els meus porters favorits han estat sempre els Vicente, Iribar, Sadurní, Artola, Zubi ,-sempre Zubi , amb qui compartim dia de naixement,el 23.10-,i com no Casillas. Mentre, no he suportat als histriònics com Buyo o Valdés, i principalment a Urruti al que sempre he considerat un porter pèssim.

Avui tot veient el comiat de Casillas he sentit una certa emoció. Ha estat la representació justa i mesurada del que és un porter. Volgudament sol, ningú dels que manen i li han fet ell llit i l’han vilipendiat fins a límits insospitats podia estar allà. Iker amb emoció difícilment continguda a dit el que sols diuen els grans, allò que en uns moments com aquests en que venen ganes de treure el sant Cristo gros, sols els grans saben fer. Ha dit gràcies a tots i per tot, mentre que la gent del futbol des de l’altre cantó les hi retornàvem.

Avui Casillas s’ha fet més gran encara , mentre que aquest Madrid del tauró Florentino segueix perdent aquell sentit de “señorio” que deien tenia en altres temps. Alguns diran que és llei de vida , que cal girar full. Que cal que uns desapareguin per que altres estrelles apareguin rutilants. A bon segur que és cert , però sols en el respecte absolut a a aquells que han estat llumeneres , podrem establir un futur rutilant i esplendorós.

Avui un Casillas sol, ha fet el que havia fet tantes vegades, malbaratar l’atac del contrari. Avui Casillas, per a mi, ha estat més gran que mai. I és que a bon segur hom que considera irrenunciable ser fidel a uns orígens , per poc glamour que tinguin , és gent de fiar. Com ell.

Gràcies Casillas, avui més que mai.

PS.- La solitud de Casillas en l’adéu m’ha reportat a la solitud de la gent de la cultura a qui mai ningú del poder reconeix res, especialment en aquest Mataró tan nostre. M’agradaria pensar que les coses variarien en aquesta legislatura , però veig que no. Darrerament veig moltes celebracions a la sala dels lleons , però encara no n’he vist cap a un escriptor per el seu nou treball, a un artista per un reconeixement, a un actor per ....

La solitud de la cultura , la solitud del porter...

David Bote, tu que saps personalment del que parlo, i si ho arreglem?.