Si hi ha un element “maligne” que distorsioni qualsevol anàlisi històric que es vulgui fer aquest no és altre que el de la falsedat documental, entenent com a tal no tan sols l’ús manipulat de certa documentació , ans també l’ús partidista del mateix , i el que per a mi és pitjor, l’oblit intencionat d’altra documentació que contradiu la tesis que es vol explicitar i per a tal raó és intencionadament obviada, silenciada i quan no menystinguda i no valorada.
Aquest concepte global és el que de
fa temps domina a Ca l’Arenas, el mal anomenat centre d’Art del Museu de
Mataró, havent arribat als més alts graus de la ignomínia en aquesta temporada
i molt especialment en la cirereta final d’aquest curs, amb les mostres que s’inauguraren
fa tan sols uns dies.
Certament però que hi ha una
excepció que és l’apartat “Art fora mercat, Mataró anys 80” que ocupa la
Galeria del vell casalot sota la signatura de Pilar Bonet. Encara que pugui
discrepar i molt de l’habitual esbiaixa de la seva mirada i de l’establiment
d’una paramètrica de transcendència que correspon en poc o en res a la realitat viscuda, seria d’obtús no
reconèixer l’ingent treball desplegat sempre en les seves presentacions tant en
el que pertoca a investigació i documentació com en la mise en scène de la seva
proposta intel·lectual. I aquest cas no és excepció.
Recolzada per Cultura que sols dona
importància a l’apartat contemporani ( quina casualitat), Bonet ha disposat de
tots els vímets que ha precisat per desenvolupar la seva explicació. Uns vímets
que per cert esdevenen feridors davant de la misèria compositiva de la resta
d’espais.
Tota la galeria queda a disposició
formal per a una millor atenció del presentat , des del color de l’espai, les
taules de lectura, les reproduccions visuals dels esdeveniments, les
ampliacions cartogràfiques dels events , etc , tot gira per comunicar de la
millor manera l’historia d’uns fets que certament varen sacsejar en certa
manera l’espai creatiu local però que mirant-ho amb la distància varen mantenir
un reduït cercle d’influència, que s’ha mantingut fins ara mateix.
L’explicació però és adient, molt
ben documentada , d’agradable visió i tot confegeix un tot amb el toc de
qualitat habitual de Bonet el que fa que sigui un espai i una mostra que
precisa tota l’atenció.
Però abans d’arribar a l’espai comentat cal
passar per dues sales que en canvi ofereixen desgavell i tristor en el més que
possible contrast intencionat en l’habitual postura de Cultura d’intentar
capdisminuir, a ser possible fins l’extinció, el sentiment plàstic de la ciutat
i dels seus creadors.
PUR ECLÈCTIC
Si ens acostem al web de Cultura , i sota una fotografia que curiosament no correspon al Museu, se’ns explica que la mostra recull les exposicions i els artistes que varen exposar al Museu de 1977 a 1983.
Una definició de triler, de tafur
de segona, que tampoc s’explica en l’opuscle de mà en el que hàbilment barreja
Museu i Caixa Laietana en un totum revolutum confós i ple d’errors com son les
exposicions del Sant Lluc i Pintura ràpida ( habituals de la Caixa) o parla del
grup dels amics dels Arts i oficis, grup inexistent ja que el real era
l’anomenat grup dels Arts , amb els germans Arenas, Salvador Esquerra,
Puiggalí, Emília de Torres i Antoni Boix que exposaven de forma biennal al
Museu. Això per no dir els noms consagrats que tenien el seu lloc d’exposició a
la Biblioteca i no pas al Museu.
Fora d’aquest enganyós concepte
digne d’un desig absolut de confusió i mentida, el cert és que l’obra exposada
és interessant. Hi ha firmes i a més el nivell es suficientment qualitatiu com
per gaudir en la visita , el que pot fer pensar a qui llegeixi això que en PIC
ja està de nou atacant sense solta ni volta, però és clar que en començar la
temporada es va explicar que els obres exposades son les que conformen el fons
del Museu en raó de l’obligatorietat en aquells moments , de cedir una obra en
pagament de l’exposició. Ara, i oh sorpresa, ens trobem que tres quarts partes
de les obres exposades corresponen a col·leccions particulars. M’ho expliquen?.
Vol dir això que hem canviat de
criteri i hem decidit fer un mostroari d’artistes i obres més o menys de
l’època però no correlacionades?, ja que si és així us puc assegurar que és
molt fàcil trobar obres molt millors de les exposades. O serà, que és el més
possible , que en el fons del Museu no existeixin , per que n han existit mai o
per que com tantes coses s’han perdut i han desaparegut amb el pas del temps, i
ara el calaix amb les obres dels pintors plenament contemporanis està buit i
sec?.
Sens dubte una pregunta d’obligada
resposta , ( que ja aviso no existirà ). Quines son les obres de les que
disposa el Museu , i per tant la ciutat, dels artistes que varen exposar en
aquells temps i tenien obligada contrapartida en la donació d’una obra?.
Espero ansiós la resposta.
(seguirà post amb “Els artistes de
Mataró amb Jaume Arenas” i “L’esclat de les galeries 70 a Mataró: testimoniatge
o moda?”. Dos racons per sucar-hi pa en la disbauxa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada