TENCANT TREBALLS I ENDRESSANT EL TALLER

Ahir realitzava la meva darrera presentació com a crític d’art local. Pretenia que coincidís amb la meva penúltima crítica , ja que com vaig dir fa força temps el meu adéu crític serà amb el Sant Lluc del 2015. Si la meva primera crítica “oficial” va ser per el sant Lluc de 1975., la meva darrera serà per el de 2015. Quaranta anys, xifra rodona, feina feta i ara a mirar passar el temps per la finestra.

Però no ha pogut ser. Feines diverses, temes professionals i familiars i per que no dir-ho un cert desencís esdevingut en poca il·lusió en enfrontar-me a la síndrome de la plana en blanc ha fet que hagin  quedat penjades unes crítiques que no mereixen passar a l’oblit ja que essent elogioses ( alguns diuen que és rara avis en mi) poden servir , encara que sols com a plaer propi, per aquells que en son protagonistes , d’aquí que avui i en els propers dies intentarem posar-nos al dia, just abans de Santes , vacances i ben a prop de l’espetec final.

“TRES MIRADES” PREMI DE PINTURA MUSEU DE LLAVANERES

El Museu de Llavaneres és un Museu exemplar. Ho he dit un munt de vegades i no em canso de repetir-ho. Amb quatre duros, però amb intel·ligència, capacitat , sensibilitats, estima per l’art , la cultura i la ciutat , desenvolupen una feina que mai em cansaré de lloar i aplaudir i més quan faig la comparança propera amb aquest conjunt de professionals més que ben pagats , per el que fan , que son incapaços d’encertar-ne una en aquest Museu de Mataró a bon segur el pitjor de tot el país en allò de la relació qualitat/preu.

Fa uns anys en Lluís i cia van idear un concurs artístic , sense dotació pecuniària però amb el premi de que l’obra passava a ser exposada en el Museu , - no és baladí el premi-, i a més hi hauria una exposició conjunta dels tres guanyadors en la següent temporada per acabar amb una individual per el guanyador absolut en la següent temporada. Una bona pensada que ha obtingut una gratíssima resposta.

Ara és l’hora de la mini col·lectiva amb Marta Bassa, -guanyadora-, i Toni Martí Carme Fageda ., - accèssits-, i el cert és que els tres confegeixen un conjunt expositiu prou compacte i amb nivell com per que aquells que en vam ser jurats i per tant decisoris en la tria, estiguem contents i afalagats per el que no podem jutjar res més que com un encert la decisió final.

Marta Bassa segueix evolucionat en la que ja s’intuïa afermada concepció creativa. Una concepció a la que sols mancava la ferma decisió d’eliminar anècdotes, de matisar la seva arrel figurativa per anar-la convertint mica en mica en un eix constructivista en el que anar bastint el seu entramat de volums en els que distribuir emocions, tons , textures i colors. I en aquesta lluita Marta Bassa n’està sortint victoriosa. Certament no cal renunciar a res , cal simplement potenciar virtuts i amagar defectes, i llavors els resultats apareixen resplandent com en aquesta ocasió. Ara sols el salt a unes mides superiors , amb el que d’esponjament pictòric ha de suposar, ha de marcar un camí que es pressuposa positiu i agraït, tal i com és la pintura d’un nom que caldrà seguir: Marta Bassa.

A en Toni Martí feia un temps que se’l veia com “empatxat”. La seva obra , sempre etèria, dúctil, volàtil, s’anava mica en mica encartonant en aquell posat del que sap fer el treball a ulls clucs i a qui no li fa falta l’esperó, el repte, de fer un pas més endavant, potser per que ell, més que ningú, sap que ja no n’hi ha cap, o millor dit, que tot allò que volia expressar ja s’ha dit i cal nous camps per conrear i camins per poder traçar passeres i dreceres.

Ara A Can Caralt ens ofereix una mirada més oberta. Ha sabut trencar aquest concepte estratificat que havia esdevingut en certa manera monocorde per endinsar-se en uns camins de nova volada , i mai tan adient l’expressió, amb els que trenca horitzons immòbils a la recerca d’una pintura equilibrada en el dinamisme, en les que la taca predomina per esdevenir-ne eix trencant les coordenades habituals. Una pintura en la que mantenint la subtilitat agafa força i dinamisme i vola vers la nova aposta que no ha de ser cap altre que l’entrada de nou del color que ha d’arrodonir la seva aposta creativa.

Una magnífica proposta que l’honora i li descobreix uns nous camins i contrades.

Carme Fageda, d’igual manera que els seus companys , mostra l’encert de la seva nova aposta. A bon segur molt més figurativa que els altres és a qui li ha costat més entendre que aquells senti constructivista que presentava de transcantó fa uns anys a la Presó i que després ha fet més avinent en altres exposicions , no era pas un element d’acompanyament i sí era en realitat una raó actual de concepció creativa.

Avui  a Llavaneres el col·loca en lloc principal i al seu voltant va desgranant un seguit d’obres de molt mèrit en els que el joc de volums, espais, plens i buits, i la molt consistent aposta d’un cromatisme reduït zonalment  confegeix un idioma plàstic atractiu en el visual però el que és molt important, ben estructurat per a unes apostes venideres que han de seguir avançant per aquesta figuració aparent en la que la figura s’amaga rera unes estructures que li donen força humanística, reflexiva i essencialment personal.

Tres mirades, a qual millor i més atractiva. Una exposició que cal visitar.