De nou aixequem persiana en aquest
Transport Públic que forçosament ha de modificar el seu tarannà. I ho ha de fer
ja que han variat els condicionants del seu protagonista. La renúncia a seguir
en la tasca de crític de l’activitat artística local, que tindrà cloenda
oficial amb el Sant Lluc, i la jubilació professional que tindrà lloc just d’aquí
quaranta dies, comporta un nou angle de visió. Deixar de ser periodista en
activitat diària, - en essència un no deixa de ser-ho mai-, comporta que els
comentaris abandonin la fèrula de crítica “de diari”, per entendre’ns, i girin
vers una dinàmica més personal, poètica o literària,ves a saber. Però que seran
diferents a bon segur.
I en la resta, a bon segur que la
disponibilitat de temps, un element del que he anat escàs durant molts anys,
han de permetre altres mirades, altres visions que comportin un contacte
diferent, més personal i menys asèptic que ha estat el de tots aquesta anys ,
encara que sabent de la meva “passió” aplicada al que faig, mantindran aquest
toc intens i personal que ha caracteritzat a aquest Transport Públic. Potser
per tot això m’agrada molt començar amb la notícia de que Agustí Roqué ha
instal·lat dues escultures públiques a Venècia (aquí podeu llegir la notícia a
pareguda a El País).
El nom d’Agustí Roqué a bon segur
no dirà res als afeccionats artístics mataronins , i fins i tot estic per dir
que és del tot desconegut per a d’altres més arts ferits, però cal dir que
aquestes obres s’han realitzat o al menys gestat en l’estudi que l’artista té ,
o ha tingut, a Mataró. I aquí està el dubte.
Roqué va instal·lar el seu estudi a
Mataró en una antiga fàbrica ben cèntrica , situada a pocs metres de les
Rondes. Allà va desenvolupar el seu treball i hi va emmagatzemar la seva obra.
La tria va ser deguda a la proximitat amb el taller de Pere Casanovas . La desaparició d’aquest taller és el
que em crea dubtes que no he pogut esbrinar.
Però sigui com sigui , el concepte
d’aquests treballs que ara llueixen a Venècia a l’exposició que es celebra al
Lido en motiu a la Mostra de Cinema i
que a més a més ha estat distingit amb l’encàrrec de crear l’escultura que s’atorga
al director de cinema distingit per tractar l’art en els seus films, si no s’ha
fet, s’ha gestat a Mataró.
Fa uns anys que vaig estar convidat
a penetrar en el seu santa sanctòrum sota el condicionament del silenci. Vaig
poder viure, sentir i gaudir de la seva trajectòria i vaig veure justament els
primers treballs iniciàtics de Roqué en l’aparellament del vidre i l’acer dels
que vaig quedar meravellats. Uns inicis esdevinguts exitosa realitat ara
mateix. Però malgrat les meves intencions de deixar veure allò als artistes
locals i fer-ne una xerrada conferència, la negativa va ser absoluta. D’igual
manera que quan en una notícia vaig deixar entreveure algún detall, la trucada
exigint silenci i discreció va ser immediata.
Per això lamento que a Mataró passi
sovint. Parlo de Roqué, però podríem parlar de que han estat visitants de la
ciutat artistes com Palazuelo, Saura, Oteiza, i segons diuen Chillida. Ells han
vingut a Mataró per raons professionals i acabades les mateixes han marxat, i ens han
deixat orfes de sentir les seves veus, les seves opinions, les seves reflexions. No hem pogut gaudir
mai de les seves veritats que sempre haurien estat lliçó.
Fa poc explicava que el millor que
m’ha passat en aquests quaranta anys de crític han estat les xerrades amb
Alcoy, Rovira Brull, Jaume Arenas, Opisso ... Amb ells parlàvem de l’art, la
història, la vida. Cada xerrada era una lliçó. Ara parlo amb els artistes i
tots em parlen tan sols d’ells mateixos. Cada xerrada és una decepció.
Seria bo recuperar aquest art d’escoltar.
Seria bo que poguéssim sentir la veu dels grans. Seria bo que algú pensés que
si Agustí Roqué ha estat triat a Venècia per fer el que ha fet deu tenir el
nivell suficient com per explicar-ho als artistes de Mataró . la ciutat en la
que manté, o mantenia el seu estudi, i en la que , això sí que es segur, va
gestar-ne el concepte.
Però algú tindrà obertura de mires
per intentar-ho. Veient qui mana està clar que la resposta es rotunda:NO. I és que pensa: qui collons és aquest Agustí
Roqué?. I així anem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada